Morratxes, Ball de ses (Lloret de Mar)

La primera vegada que apareix el nom de Lloret escrit en un document és a l'any 966, quan el comte Miró I de Barcelona cedeix el terme veí de Tossa a l'abat de Ripoll. En aquell document es fan constar les afrontacions de Tossa i s'especifica que limita al sud "in termino de Loredo sive in riuo de Canellas".

Més endavant, 14 d'octubre de l'any 1001, el comte Ramon Borrell entregà el terme de Lloret al vescomte Seniofred de Girona, segregant-lo del de Maçanet de la Selva: "donamus tibi ipsum nostrum alode quos nos abemus in comitatu gerundense in termino de Maçanedo in locum que vocant Lauredo". En aquest document també apareixen les delimitacions del terme de Lloret que coincideixen força amb les actuals afrontacions del nostre terme municipal.

Per tant, doncs, el nom originari de Lloret procedeix del topònim llatí "Lauretum", és a dir, lloc poblat per llorers.

En algunes poblacions de la Costa de Llevant i amb el nom de Ball de les morratxes, feien per la festa major una dansa en la qual el ballador oferia una o vàries almorratxes a la balladora i aquesta les anava trencant a mesura que li eren ofertes. La part coreogràfica d’aquesta dansa havia anat simplificant-se fins desapareixer gairebé del tot; limitant-se les parelles, des de ja fa molts anys, a donar un sencill passeig. Tot l’interès s’havia anat concentrant en l’episodi de trencar almorratxes, fins al punt d’ésser eliminada la coreografía.

Enmig de la plaça o envelat, on es feia el ball, hi havia una grossa pedra, i en un  dels costats de la mateixa plaça o envelat hi havia una taula on els macips o organitzadors de la feta venien les almorratxes. El ballador voltava la plaça amb la seva parella, i en passar per davant de la taula, li comprava un nombre d’almorratxes, que a vegades arribava al centenar; continuava fent el tomb la parella, fins arribar a la pedra, i allí  la balladora anava rebent de mans del ballador o del pavorde o macip les almorratxes, una a una, i les anava embocinant, tirant-les contra la pedra. Era quaestió de molt de punt per part dels balladors, la trencadissa d’almorratxes, i era considerat com l’heroi de la balladora el qui més n’havia ofert a la seva parell. Aixó feia que en cada Ball de morratxes es trenquessin uns quants milers d’aquests fràgils cantirets. Succeia algun cop que, per haver-se contrapuntat alguns balladors, era tan gran el consum d’almorratxes, que la previssió feta pels pavordes no bastava i calia recorrer a tots altre mena  de recipients de vidre: setrills, ampolles, porrons, vasos, copes,  arribant alguna vegada a la destrucció gairebé completa del vidre de tota una població, sense que ni el ballador ni la balladora posessin inconvenients a rebre i trencar estris que no fossin precissament almorratxes. Balladors hi havia als quals la disbauxa de vidre trencat costava una quantitat ben important, la qual no era satisfeta de moment, sinó  que els macips passaven a cobrar-la a casa dels interessats al cap d’uns quants dies. Era cosa sabuda i tolerada que els macips engroixissin el compte cobrant una quantitat superior al valor del vidre trencat. Prenien part en aquest ball, no solament el jovent, sinó gent de totes edats, àdhuc homes vells que anaven acercar dones també velles,  a les quals feien trencar unes quantes almorratxes per pura facècia.

ORIGEN LLEGENDARI

Hi ha una llegenda amb la qual el poble explica l’orígen d’aquest ball, o millor dit, del costum de trencar almorratxa:

Era un moro poderós, enamorat d’una bella donzella catalana que de cap manera no volia accedir als requeriments del moro. Un dia aquest donà una gran festa en el seu palau, a la qual fou invitada la donzella i la seva noble familia. Enmig de la festa, el moro orerí a la donzella una rica almorratxa de vidre oriental, plena d’exquisit perfum; la donzella prengué el cantiret, peró en senyal de menyspreu el rebaté per terra on es féu mil bocins. El moro, que es considerà definitivament rebutjat, s’entornà a Moreria, segons uns, o segons altres, féu us del seu gran poder exacerbant la guerra que ja d’anys tenien entaulada els moros contra els catalans.

Hi ha una altra versió d’aquesta llegenda igual en esència a l’anterior, que difereix en els següents punts: el moro era el capità d’un vaixell corsari que en viatge de piratería abordà  a la nostra costa de Llevant. Baixà a terra el capità, i sorprengué una població enmig de les alegres ballades d’una festa. El moro s’enamorà d’una donzella que dansava en aquell moment i li oferí una almorratxa, que ella trencà llençant-la a terra en senyal de menyspreu. Enfellonit el moro, féu incendiar la població. D’aquesta manera conten la llegenda a Calella, mentre que a Canet conten la primera versió i localitzen el fet al vell castell de Santa Florentina. En recordança de la valerosa acció de la donzella fou establert el Ball de morratxes en el qual era repetida i perpetuada l’acció de trencar-les.

SIMBOLISME

El fet de rompre les  almorratxes podría molt bé ésser el record d’alguna antiquíssima cerimònia religiosa. Recordarem que en el Ball de càtirs, al final era també trencat el càntir; és possible que en l’un i l’altre cas ens trobem davant la supervivència d’un ritus relacionat amb la pluja, ritus que també pogué estar unit a la dansa.

D’altra banda, la llegenda que el poble conta com a orígen del ball, pot incloure un sentit basat en la realitat. L’almorratxa intervé en nombreoses danses de caràcter senyorívol, en les quals hi ha un personatge que té un domini absolut, que fa que cap ballador ni balladora no puguin dansar si ell no ho autoritza ballant primer que tothom amb cadascuna de les balladores i ruixant-les, després d’aver-hi ballat, amb el perfum de la seva almorratxa com a senyal de domini d’amunt d’elles. El trencament del cantiret en el Ball de morratxes de la Costa de Llevant, que en ocupa, pot encloure el simbolisme del trencament del jou dominador i el recobrament de la llibertat amb la desaparició de l’objecte, símbol del domini i del vassallatge. Recordem també que en el Ball del ciri, el primer pavorde manava la dansa mentre conserbava sencera l’almorratxa: però, així que la trencava, la dansa era acabada, i acabava també el seu comanament. Si posteriors recerques i estudis permetessin demostrar que el trencament de l’almorratxa enclou el simbolisme de que acabem de parlar, la llegenda, encara que un xic adulterada pel temps i adaptada a la concepció actual de les coses, respondría perfectament a la realitat, i la instauració del Ball de morratxes vindria a recordar la joia de les dones per llur alliberació del vell i oprobiós esclavatge feudal.

No fa gaires anys era encara dansat aquest ball a Sant Pol en un envelat, a la platja; però servint-se d’una melodia qualsevol, doncs la tradicional ja era perduda. També fa molt poc que era ballat cada any a Lloret. Com a final feien un galop anomenat “toquen a còrrer”

Ballat a: Calella, Canet de Mar, Lloret de Mar, Malgrat, Sant Pol de Mar.

 

LA TRADICIÓ

Aquesta manifestació festiva esta lligada a la festivitat de Santa Cristina.

"Entre les roques de la costa brava

com llir que entre penyes s'esponcella,

Santa Cristina, blanca maravella,

s'alça entre pins, mirant-se en la mar blava.

L'ona se sent de son amor esclava

i els peus li besa enamorada i bella;

l'assutzena perfuma la capella,

com les sorres daurades perfumava.

Randes de roses, llum encegadora;

cel blau, mar blava i una font que plora;

un aire pur, les vinyes verdejant...

Quin goig, voltat de santes harmonies,

Somniar en ventures i follies

a l'ombra fresca de ton pi gegant!"

Ferran Agulló.

 

 

Tornada de la professó de Santa Cristina, a Lloret. Primeria del segle XX.

 

Processó maritima a Santa Cristina. Revista "Nuevo Mundo". Redactat per "Roger" pseudònim de Ferran Aguiló.

Arribada de les barques.
Processó de Santa Cristina. Els pescadors portant i acompanyant l'imatge. Anys 50 del sXX.

El pi de Santa Cristina.

El Ball de Plaça o Dansa de ses Morratxes de Lloret té uns cinc segles d'antiguitat. Però en podem rastrejar els seus inicis en l'anomenat Ball del Ciri, ball d'investiment oficial i de traspàs de càrrecs. En un principi tot indica que al ball anaven dos obrers i quatre donzelles obreres i era necessari el concurs de fadrins que eren els que pagaven els joglars que tocaven a la festa a canvi de participar en la dansa. Llavors eren ciris el que portaven les obreres a la mà i la dansa era formada per quatre parts musicals, que, amb el temps, s'escurçà a dues.

A partir del sXVIII, aquest ritual perd el seu caire cerimoniós i s'introduí la morratxa o almorratxa. Aquest gerret era un obsequi a aquelles persones que posaven diners per a poder celebrar ala festa de Santa Cristina, en una campanya de recapte de fons casa per casa, per costejar els actes de la festivitat que a Lloret durava tres dies i era coneguda amb el nom de llevat de taula.

 

 

Any 1500 a 1699:

Probablement aquest ball a les rodalies de l’any 1500, era molt semblant al Ball Cerdà, del Ciri o similars; en el qual estaba implicit un traspàs de càrrecs.

A les darreries del segle XVI, el rector Jaume Phelip Gibert, redacta un “millorament en las costums del poble”

Transcripció d’alguns fulls del manuscrit “Millorment fet en la Iglesia de Lloret en temps del Rector lo Doctor Jaume Phelip Gibert l’any 1592, 93 y 94, ab la determinació de tot lo poble y consilio del Ordinari y algunes delles ab llicencia de verbo o inscrita”:

?   .- ... s’es introduit de nou, ab concell dels jurats, altres homes principals e abono de totom que l dia de Sta. Christina poden dançar...

VII.- ... obreras noves y elles se hixen del ball (y los fadrins sobredits a cap de un poc les comanen a altres quatre fadrins, e incontinent girolen quan ellas los donen les noves obres a ells) y apres la quarta dança la posen los dits fadrins ab les noves obreras los quals pres les donen als quatre aqui avien en l’altre dança donades les velles o aqui volran ells mateixos, dientse completas en aquesta Iglesia la vigilia pagantles les fadrines del ciri, dientse alli en la propia capell Sta. (Cristina ?) paguenla las matexas.

VIII.- Lo offici se fa ab diaca y sots diaca de franch apres assi se diuen vespres tambe paguen les dites obreres qui hixen a lendema fan un cantar per los morts ut des reliquis similis. Lo ciri se fa alli mateix a Sta. Christina per no haverhi de anar ab professo per causa de la gran calor, van per mar y per terra qui vol com a Sant Pere del Boch quant se comensa lo ciri y assi aporta ab professo per memoria...

 

 

Any 1700 a 1899:

Al segle XVIII, el Ball de l’Almorratxa de Lloret sofreix una transformació o variació a l’incorporar noves danses (danses franceses, com el minuet i el rigodón. A més de salutacions i moviments lents) com també l’utilització de l’almorratxa que posteriorment donaria un nou nom al ball (Ball de l’Almorratxa) tal i com feien alguns pobles de la costa durant els balls d’envelat, que tiraven les almorratxes en haver finalitzat el primer ball. Afillant-se també la llegenda morisca, del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar.

 

Any 1900 a 1909:

 

 

Any 1910 a 1919:

Dia de Santa Cristina ballant la Dansa de ses Morratxes. Any 1919.

 

Any 1920 a 1929:

 

Any 1930 1 1939:

Dansa de ses Morratxes a la Plaça Espanya. A partir de 1971, 
es traslladaria a la Plaça de la Vila. Foto autor Àngel Toldrà Viazo. Any 1910-20. Fons del Rio.

 

Any 1940 a 1949:

 

Any 1950 a 1959:

Arribant aquest ball a mitjans del segle XX molt desestructurat.

Ball de les Morratxes de Lloret. 1a part. Anys 50 del sXX.

Diu la tradició que si la morratxa es trenca la noia es casarà. Anys 50 del s XX.

Darrera part de la dansa "toquen a còrrer". Anys 50 sXX.

 

Any 1960 al 1969:

En 1960 es creia que si no s’acabava d’estructurar en alguns punts, aquest ball, acabaria per desapareixer.

 

 

Any 1970 a 1979:

Portada del programa de festa major de l'any 1975.

 

L'any 1978 Frederic Gaude i Pardillor en companyia del seu fill, visiten la població de Lloret per entrevistar-se amb el Sr Esteve Fàbregas i Barri, historiador de la vila, amb la finalitat de saber quelcom més del Ball de Plaça o Ball de les Morratxes. El pare tenia l'intenció d'incorporar aquest ball al repertòri de l'esbart. El Sr Esteve Fàbregas li va manifestar que era molt lloable la seva intenció perquè en alguna ocasió, anys enrere, havia estat apunt de perdre's i que qualsevol iniciativa que pogués mantenir viu aquest ball la veia prou interessant. "mai sabem què ens passarà i com acabarem..."

 

 

Any 1980 a 1989:

Darrerament aquest ball esdevé un espectacle popular per a tots els vilatans i turistes que visiten la vila.

 

Any 1990 a 1999:

 

Any 2000 a 2009:

 

Any 2010 a 2019:

 

 

 

La indumentaria:

En el següent document podem veure la transformació del vestit de ball durant els anys; documentat per les persones majors de Lloret de Mar.

 

 

La música:

A finals del segle XIX...

 

 

El ball:

 

 

Bibliografia:

PELLICER PAGÈS Estudios.

BALAGUER Histórias y leyendas.

SERRA MARIAN Lo ball de les almorratxes.

BURGAS Les morratxes.

CORTILS  Etnología de Blanes.

SERRA I PAGÈS Els balls populars.

VIGO Aplec.

MUNTANYÀ Topografía.

E, FABREGAS I BARRI Lloret de Mar. Any 1959.

Web de l'Ajuntament de Lloret de Mar.