Gegants, Ball de (Montcada i Reixac)

 

Contacte:

Espai Jove Can Tauler
Carrer Balmes, 16
08110 - Montcada i Reixac
[email protected]

Figures:  Guillem Ramon, l'Elisenda i el rei Sussa, a més dels sis capgrossos.

 

 

Any 1980 a 1989:

L’any 1983, la regidoria de Cultura i Joventut a càrrec d’Elisa Riera, va començar a replantejar recuperar les festes populars de la ciutat, implicant a la població a participar-hi.

Amb el tema de la recuperació de les festes sorgeix l’idea de la creació d’uns gegants propis per la vila, i deixar enrere els gegants d’altres pobles veïns com a únics participants a les festes montcadenques. Així doncs, s’engega el projecte de la construcció d’uns gegants, a càrrec de Gabriel Ruiz i Donaire, que fou qui modelà els gegants, amb el treball conjunt de la regidoria. Recopilant informació sobre personatges històrics i després de molta recerca es decideix que els gegants representaran als personatges reals de Guillem Ramon de Montcada i el rei moro Sussa.

Al maig de 1984, durant les jornades de Cultura Popular, s’estrenaren els dos gegants i es batejaren a la font representativa del barri de la Font Pudenta. Totes dues figures tenien cavallet d’alumini i només el cap era de cartró pedra, dificultat l’equilibri durant les ballades. Els primers anys no hi havia una colla gegantera consolidada al poble i els gegants només sortien per la Festa Major, que eren portats per ciutadans interessats en la tradició gegantera.

Gegants de Montcada i Reixac. Any 1984.

 

També amb problemes d’emmagatzament, es guardaren primerament en la Casa de la Vila, però no eren visibles i no va acabar d’agradar. Posteriorment amb el disgust de molts, es van guardar en el dipòsit municipal, juntament amb un cavall que es creà conjuntament amb els gegants. Com ja és preveia, els gegants es van fer malbé per la pluja, la humitat i la brutícia, i el cavall es va destrossar. Amb l’estat de deteriorament que es trobaven les figures, es va decidir restaurar-les i guardar-les en un altre lloc.

En Gabriel Ruiz, constructor d’aquests, fou l’encarregat de dur a terme la nova construcció de les figures, incorporant millores a l’estructures existents dels gegants. En el moment, es decideix crear un nou cavallet, però a causa de l’alt cost es decideix crear un nou gegant. Aquesta vegada un personatge femení, la coneguda reina Elisenda de Montcada. Així doncs, són estrenats de nou els gegants montcadencs, però aquesta vegada, les figures que avui en dia ballen pels carrers i places recordant el passat històric de la ciutat.

Un cop finalitzada la restauració dels gegants es guardaren en l’antiga seu dels Castellers de Montcada i Reixac, situada al costat de l’església, donant un lloc més estable a les figures. Durant un temps la colla castellera va treure els gegants en diverses cercaviles, però a mesura dels anys es van desfer del càrrec i van tornar-los a l’Ajuntament per ser guardats, fins a la creació de la colla gegantera.

Guillem Ramon de Montcada.

 

Guillem Ramon I de Montcada, dit el Gran Senescal, fou senescal de Barcelona i senyor de Tortosa, Sentmenat, Arraona, Peníscola i Carles, i castlà de la Suda de Lleida. Fill de Guillem I d’Hostoles, senescal de Barcelona, i de la dama Agnès.

Guillem Ramon es va casar amb Beatriu de Montcada, pubilla dels Berenguer, una família provinent dels vescomtes de Girona, aprisiadors de terres del Comtat d’Osona. És d’aquesta manera com el Gran Senescal esdevé Montcada. D’aquest enllaç en nasqué Ramon I de Montcada i de Montcada, Guillem I de Montcada i Bearn, n’Adelaida i na Berenguera.

El matrimoni es va desfer amb un procés de nul·litat amb al·legacions de parentiu entre els consorts. És versemblant la interferència de Ramon Berenguer IV qui el 1135 concedeix Beatriu a Guillem de Sant Martí juntament amb l’honor de Montcada, en una de les primeres picabaralles del comte i el senescal. Guillem Ramon es tornà a casar en segones noces amb Tota de Cardona, i encara en terceres amb Sança.

Elisenda de Montcada.

 

Elisenda de Montcada i Pinós, nascuda a Aitona l’any 1292, fou reina consort de la Corona d’Aragó, ja que fou la quarta i la darrera muller de Jaume II el Just. Filla de Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, baró d’Aitona, i d’Elisenda de Pinós. Pertenyia a una de les famílies més nobles de Catalunya, del llinatge dels Montcada, molt propera a la monarquia.

El casament amb Jaume II el Just s’esfectuà a Tarragona el 25 de desembre de 1322, dia de nadal. El rei dotà la núvia amb les rendes de Berga, Burriana, Tortosa, Morella, Torroella de Montgrí i Pals. Ella intervenia en els afers d’estat donant consell com havien fet altres reines. Fou partidària del nét de Jaume II, el futur Pere el Cerimoniós, fet que aquest li agraí sempre. La reina era una dona madura, culta, bella i molt pietosa, cosa que feia que el dia a dia a la cort reial fos cordial, malgrat la rigidesa i la severitat de Jaume II.

L’any 1326 va fundar i dotar el reial monestir de Pedralbes. El 1327 va quedar vídua i es va retirar 37 anys a un palau inmediat al monestir. Elisenda morí el 9 de juliol de 1364 i s’enterrà en el monestir. En el cas d’Elisenda, que va ser reina i també va voler passar a la posteritat com a religiosa, ho va fer amb una sepultura molt especial. Les despulles de la reina Elisenda estan situades just al mur de separació entre el claustre i l’església, de manera que el sepulcre té dues vessants. A la banda de l’església es veu a l’Elisenda vestida el elegantment, amb la corona i l’anell reial, un coixí amb els escuts d’armes de la Corona d’Aragó i la família Montcada i es fa retratar amb els seus dos gossets de companyia. Si alcem la vista veurem una escultura on apareix l’ànima d’Elisenda –també amb la corona de Reina- que s’alça fins al cel acompanyada de dos àngels. A la banda del claustre apareix la Reina vestida molt més senzilla, amb l’hàbit franciscà i vestida de vídua -condició que va mantenir durant els 37 anys que va viure al Monestir-, sense corona, l’anell i els escuts d’armes.

En Sussa.

 

En Sussa, conegut com el gegant negre o moro de la ciutat, pot ser-hi un ésser fictici o no. No hi ha cap dada sobre ell que facin creure que fou real, però segons la llegenda del Pla de Matabous, va morir durant la reconquesta de terres catalanes a mans dels cristians, història escrita pel vencedor. Tot i això, no deixa de ser un enigmàtic i pintoresc personatge. Com sempre passa en aquest cassos hi ha part d'història i part de fantasia...
El castell de Caldes de Montbui era ocupat per un rei moro fortíssim, que tenia vuit-centes dones. Sabedor que els
cristians s’acostaven al castell per atacarlo, ideà un procediment nou i pintoresc
per combatre’ls. Reuní tots els bous de la rodalia amb intent de bornar-los contra
l’exèrcit cristià. El rei moro, que es deia Sussa, tenia un general de confiança que li
segava l’herba sota el peu, desitjós d’erigir-se en rei i de quedar-se amb l’harem, i
aquest anà a trobar el cabdill cristià, que es diu si era duc de Montcada, i el
previngué de la manera com fóra atacat. Els dos exèrcits es van trobar en una gran
esplanada que hi ha entre el turó de Montcada i en poble de Cerdanyola, cap al
cantó de tramuntana. Els cristians es van apinyar tots formant un triangle amb els
angles molt aguts; els guerrers s’atapeïren tant com van poder per fer impossible
que cap moro ni cap bou poguessin passar entre soldat i soldat ni entrar dintre del
clos format per ells. Amb les llances i les piques van esperar l’atac de la bouada,
que en acostar-se als cristians veieren que es punxaven, i van recular. Aleshores els
cristians caigueren damunt de l’host mora i feren una estossinada en la qual
moriren la major part, entre ells el propi rei Sussa. El paratge on tingué lloc la
batalla és conegut per Pla de Matabous. El general traïdor tornà cap el castell i féu
saber a les vuitcentes dones que havien quedat vídues que ell passava a ésser el rei
i amo del castell i que es disposava a ésser també el marit de totes elles, si el volien
per tal. Tot foren plors i gemecs i decidiren esperar un dia per determinar-se.
L’endemà mateix feren saber al nou senyor que totes es disposaven a ésser les
seves mullers. Proposaren fer una gran festa per celebrar les noces. Aquella
mateixa tarda al pati del castell van celebrar un “joc de canyes”, en el qual totes vui-centes dones van pendre part, armades cada una d’una canya, que esgrimien i
jugaven amb molta gràcia i enginy. Tot d’una, i mentre llur nou marit i tots els seus
estaven embadalits, van trencar les canyes pel mig, tragueren una llança de dintre i
van emprendre-les contra els moros, que no varen tenir esma de raccionar i,
confosos i esmaperduts, es van deixar matar com a mosques; un dels primers a
morir fou el nou rei traïdor de Sussa. Les dones no s’havien volgut sotmetre al nou
senyor. Els cristians, que van saber el desgavell, se’ls van tirar al damunt, mataren
els pocs moros que hi quedaven, donaren llibertat al les vuit-centes vídues i es
quedaren els amos del castell.

 

 

 

Any 1990 a 1999:

 

 

 

 

 

Any 2000 al 2009:

 

 

 

 

Any 2010 a 2019:

 

 

 

Indumentaria:

 

 

 

 

La música:

 

 

 

 

El ball:

 

 

 

 

 

 

Bibliografia: 

Llegenda d'en Sussa i el Pla de Matabous contada per Mn. Josep Planes, de Ripoll (1916)
LLEGENDES JOAN AMADES.

La Veu de Montcada. Any 2006.

http://montcadareixac.blogspot.com/search/label/Segells

Web Ajuntament de Montcada i Reixac.

Los comentarios están cerrados.