Morratxa, Ball de la (Santa Coloma de Queralt)

Els orígens de Santa Coloma de Queralt es remunten al segle X, quan, sota la protecció del castell de Queralt, es comença a reconquerir la regió. Segons Salvador Palau, a la Gran geografia comarcal de Catalunya, Santa Coloma es formà a l'edat medieval a partir del creixement de tres nuclis: la Vila Vella, la Vila Nova i la Pobla de Montpaó. Sembla que durant el segle XIII s'emmurallà. La baronia de Queralt va pertànyer als senyors de Gurb fins al 1213, que van vendre el terme als Timor, que adoptaren el nom de Queralt per al seu llinatge. El castell de Queralt (origen de la baronia) va pertànyer primer als comtes de Barcelona segle X, i a partir del segle XI als Queralt.

Entre el segle XIII i 1492, coincidint en una etapa de creixement de la vila, va tenir una important comunitat jueva, que disposava de sinagoga, hospital i banys propis. Es conserven encara l'estructura i els carrers de l'antic call. I és que a l'edat mitjana Santa Coloma de Queralt es distingí per la producció i comercialització de safrà. El comerç d'aquesta espècie, el capitanejaven els jueus que cada dilluns, en el mercat setmanal, fixaven la pauta-escandall del preu del safrà a regir a tot el país. S'exportava arreu de la Mediterrània fins a Antioquia i Àsia Menor a través del port de Barcelona.

Una altra etapa de l'expansió urbanística de la vila s'ha de cercar durant el segle XVIII, en què s'edificaren diversos ravals: dels Capellans, de Santa Coloma, de Cervera, de Sant Roc i la plaça de Poblet.

Durant la Guerra Civil, la vila s'anomenava Segarra de Gaià.

Les festes patronals son:

Festa de Sant Antoni (el gener).

Festa Major (el diumenge després de la Mare de Déu d'agost).

31 de desembre, Festivitat de Santa Coloma.

 

A Santa Coloma de Queralt s’han trobat documents que parlen d’una dansa d’almorratxes que s’havia ballat antigament per la festa major.

A l’Arxiu Parroquial de Santa Coloma de Queralt, en l’inventari de l’any 1412, hi consta el següent: “Item una almorratxa amb sa coberta (…) Item una almorratxa de domàs menys de soll (sense peu). Item una almorratxa de domàs blava un poch daurada”. En els arxius més antics hi figura sempre, a part de les esglésies, en palaus i cases senyorials, cosa que fa creure que era tinguda com un objecte propi de personatges de posició alta. Àdhuc en els temps més moderns, no arriba a vulgaritzar-se d’una manera completa, puix sol ser propietat col·lectiva de les confraries, les quals en fan ús per a la dansa que els és pròpia. La presència de l’almorratxa en una dansa li dóna un cert segell cortesà que permet suposar-li un origen senyorívol

Per totes aquestes raons i en trobar-se dins els béns de l’Església, fa suposar que es devia tractar d’una dansa de pabordes o majorals i que devia ser una dansa molt solemne.

En totes les investigacions fetes al poble, de moment no hem trobat cap document més que parli d’aquesta dansa, ni hi ha ningú al poble actualment que la recordi, cosa molt comprensible, ja que fa molts anys que s’ha deixat de ballar, i totes les persones que en podrien saber alguna cosa avui són desaparegudes.

Sobre la morratxa o almorratxa que s'utilitzava en el ball podem dir:

L’element que dona nom a aquest ball és la morratxa.

Una morratxa o almorratxa és un petit recipient de vidre, de cos ventrut com un càntir, però amb un broc gros central en lloc d’ansa, i quatre galets o brocs prims al voltant del gros. Hi ha almorratxes amb peu semblant al d’una copa grossa, les quals, per tant, es poden sostenir dretes; n’hi ha d’altres el cos de les quals acaba en la seva part inferior aprimant-se en punta, capçada aquesta amb una bola. Aquestes, per tenir-les dretes, cal sostenir-les a la mà, agafant la bola terminal o, a casa, amb un peu metàl·lic o de fusta ricament treballat construït per a tal menester.

Respecte a l’origen de l’almorratxa, la fesomia del nom delata prou la seva procedència aràbiga, confirmada pel fet que els àrabs posseeixen encara avui recipients molt semblants en la forma, destinats a contenir també essències o aigües perfumades.

Dins la producció vidriera catalana entre els segles XV i VXII, els vidres esmaltats ocupen el lloc més destacat, per la seva peculiaritat i qualitat artística. Barcelona i Mataró van ser els centres de més prestigi en la manufacturació d’aquesta qualitat de vidre.

Noms diversos amb que és coneguda l’almorratxa: Aigua-roser (Alaior i Menorca), Aigua-rosera (Segarra, Urgell, i Vallès), Almaratxa (Arcaic, Rosselló), Almarraixa (LABÈRNIA Diccionari), Almarratxa (Girona, Valh d’Aran, Vall d’Andorra), Almarraxa (J. MARCH Diccionari), Almoratxa (Santa Coloma de Queralt), Almorratge (Arcaic), Bornatxa (El Ripollès), Borratja , Borratxa (El Penedès), Marraixa (Pirineus, Andorra); amb aquest nom és encara designada actualment una garrafa a València), Marratxa (Andorra),  Morratxa (Bages, Moianès), Marratxa, Morratxa (molt generalitzat actualment), Torratxa (El Berguedà i La Vall de Ribes).

A tal efecte i per entendre més de què es tracta aquest recipient, crec que és prou interessant desplaçar-vos a veure la col·lecció privada del museu del vidre de Perelada (Girona).

 

UTILITAT I SIMBOLISME

Aquesta mena de càntirs de brocs multiplicats s’omplen amb aigua d’olor (generalment d’aigua-ros, aigua amb essència de roses) i s’adornen amb flors, sovint artificials, i penjarols de cintes de colors. Les almorratxes són com una mena d’atribut de les majorales del Roser i d’altres confraries, i dels capdansers de diverses danses, els quals les utilitzen per a ruixar amb el seu aromàtic contingut, els espectadors, les balladores i la gent que fan almoina per a la festa, segons els casos. Portar almorratxa en l’acte de la dansa o en qualsevol festa popular enclou sempre un sentit de superioritat i equival a una insígnia de comandament o distinció.

En els balls (a les parts de ball anomenades treure-ball o trenca-dansa) la balladora no pot ballar amb el seu ballador fins que el capdanser o majoral ha ballat amb ella. Quan acaben (segons l’expressió popular “l’ha ballada”), la ruixa amb l’almorratxa “alliberant-la”. Si són moltes les balladores que volen prendre part en la dansa, el capdanser no arriba a ballar amb totes i es limita a ruixar-les com per refermar la mena de sobirania que té dret a eximir damunt d’elles, al mateix temps que els dona el senyal de deslliurança del seu domini.

En una cançoneta infantil de les anomenades eliminatòries o de sorteig que es canten abans de començar un joc per determinar qui serà el primer que pararà, l’almorratxa és anomenada amb un sentit semblant al que acabem d’esmentar. Diu la cançó:

 

Inès, Inès,
color de pes,
oro, oro,
si que n’és,
les bosses del quiqué
m’encontrí una cadernera,
tu que va, tu que vens,
tu que robes el martell,
martell d’or i plata,
qui serà la reina infanta?
cantiret d’aigua-ros,
fora sia el meu espòs;
cantiret d’aigua-blanc,
fora sia el meu galant.

 

Evidentment els noms de cantiret d’aigua-ros i cantiret d’aigua-blanc, designen l’almorratxa, la qual en alguns llocs és anomenada aigua-rosera. En aquesta cançó infantil, el sol esment de l’almorratxa equival a la ruixada del capdanser, que deslliura la balladora; aquí és l’infant al qual el nom de l’almorratxa deslliura del compromís d’haver de parlar en el joc.

L’almorratxa ja és esmentada en documents de principis del segle XV i rep diversos noms en el curs del temps i en la varietat de comarques que més avall es consignen, sense compromís però d’exhaurir-los tots, tants i tan variats són. En els esments més antics figura sempre un inventari de palaus i cases senyorials cosa que fa creure que era tinguda com un objecte propi de personatges de posició alta. Àdhuc en els temps més moderns no arriba a vulgaritzar-se d’una manera completa, puix sol ésser propietat col·lectiva de les confraries, les quals en fan ús per a la dansa que els és pròpia. La presència de l’almorratxa en una dansa li dona, per les raons que acabem d’esmentar, un cert segell cortesà que permet suposar-li un origen senyorívol.

 

Imatge d'una morratxa.

 

Són conservats en museus i col·leccions particulars (museu del vidre de Perelada) exemplars d’almorratxes de gran mèrit arqueològic, en vidres de colors variats, policromades i esmaltades, amb treballs de veritable mèrit artístic. La seva producció havia donat fama als forns de vidre d’Arenys i de Mataró. Avui és molt dificil de poder-ne adquirir, puix no se’n troben en el mercat per raó d’haver caigut en desús. Encara fa pocs anys, eren emprades en les ballades de festa major a Sant Pol i a Lloret (tradició que a Lloret va ressorgir cap l’any 1972 gràcies al Sr. Esteve Fàbregas i Barri, regidor de cultura de l’Ajuntament, que recopilà tota la informació d’aquest ball del farmacèutic de la vila Sr. Martínez, persona donada a transcriure les cròniques quotidianes  de la vila de Lloret) en el Ball de les morratxes. Però aquestes eren de tipus molt senzill, de formes gairebé rudimentàries i sense cap pretensió artística; actualment ni d’aquestes no se’n produeixen. A la vidrieria del Poble Espanyol de Barcelona, encara en podem trobar d’aquestes peces històriques, ara fidels reproduccions de les antigues.

L’almorratxa havia estat coneguda i usada per tota la Catalunya vella i bona part de la nova, i també era coneguda a la Vall d’Andorra.

“Y yo tinch dotze almoratxes d’aygua almescada” (ANÔNIM)

“Almorratxes de vidra de Domas” (SEGURA 1885)

“Item una almorratxa ab sa cuberta... Item una almorratxa de domas menys de soll... (sense peu?) Item una almorratxa de domas blaua vn poch daurada” (Arxiu Parroquial 1412)

“Una almorratxa blava de vidre” (arxiu Cúria Fumada 1483)

“Item dos morratxes de vidre” Any. (Revista Luliana 1494)

“La balladora aportaue una morratxe de vidra ab difarents diuisas plena de aiguas de olor per a roixar a las personas que trobauen. E los dits balls entraren en lo clos y pasaren per deuant ella ahont sa Altesa estaua y al passar li tirauen cada ball una morratxa de ditas aiguas de olor y lin presentauen un altre y dita sa Altesa los donaue algunas doblas destrenas” (VARIS 1653)

“- A la costa de llevant hem vist fa pocs anys, i encara s’usen, les morratxes. El ballador ruixa lleugerament la seva parella i li lliura el cantiret; ella li torna l’obsequi i trenca després la morratxa, i així ho va fent mentre ell li presenta noves morratxes, cosa que avegades li resulta car, al ballador -” (MILA)

Curiosament, a la població de Malgrat, hi ha una antiga tradició en la qual es balla el Ball de l’almorratxa, provenint aquest d’una llegenda molt més antiga, més propera a la simbologia del Ball de plaça de Lloret que al Ball de l’Almorratxa de Fals, encara que sí es commemora i recorda els estralls que va fer la pesta en aquella vila, utilitzant simbòlicament el vas d’essències que és l’almorratxa, com a vas purificador de tots els mals.

 

“El fadrí major la n’ha treta en dansa,
el mitjanceret porta les morratxes,
el més petit aigua vos tirava”
(MILA)

“Apar una almorratxa descomunal que vessa
per sos cinc brocs de vidre, cinc rius d’aigua d’olors;
l’aixeca entre eixes cimes Pirenes gegantessa
com quan, dintre la plaça, dansant la pavordessa
arruixa els balladors”
(VERDAGUER)

 

Dins la Morratxa era costum de posar-hi essències o aromes que s’aconseguien de la maceració d’herbes i, o flors.

Aquestes es deixaven en llocs ben vistosos de les cases on desprenien poc a poc l’aroma que s’havia elaborat dins d’elles.

Quan aquestes eren utilitzades com a element de dansa, s’acostumava a posar-hi aigua amb algun oli essencial i pètals de flors aromàtiques, com podien ser les roses, o herbes també aromàtiques.

Es coneixia amb el nom d’almescada l’aigua perfumada amb almesc o altres essències.

“ Es componia de benjuí, estoracs, sandils blancs, lignum oleosum, càlam aromàtic, espic, almesc, etc.” segons explica Marian Aguiló en el seu Diccionari.

Amb el nom de ball de la marraixa o de la marratxa solia celebrar-se en algunes poblacions pirinenques, en sortir d’ofici. Era ballat només per la parella de pavordes o administradors del Sant. Deu el seu nom al fet de portar el ballador una almorratxa amb la qual ruixava la seva companya en determinats moments del ball.

A Sant Julià de Lòria (Andorra) tenia un caràcter cerimoniós; el ballador portava barret de copa i gambeto llarg, mentre que la balladora anava cofada amb caputxa blanca o mantellina folgada. Del barret del ballador penjava cap endarrere un floc de llargues cintes amb un cascavell a la punta que voleiaven graciosament amb els moviments i evolucions del ball, del qual marcaven el ritme, en certa manera, amb el repic dels cascavells. L’almorratxa, que amb la variant d’almarratxa donava nom al ball, era darrerament substituïda per un pom de flors virolades, que en ballar es posava al cap el ballador. Antigament aquest pom de flors degué ésser una veritable almorratxa enflocada.

Segons explica Bosch de la Trinxeria en els seus Records, a Cantallops, per l’Aplec de Santa Llúcia, al qual concurría gent de molts pobles empordanesos, era ballat al matí, en sortir d’ofici, un Ball de morratxes per parelles més o menys nombroses, però ballant soles, per torn, l’una després de l’altra. El ball era encantat, i si primer era concedit al major donador, després podia ballar tothom pagant una quantitat determinada, la meitat de la qual era per als músics i l’altra en profit de l’ermita. Com hem dit abans, sempre ballava una sola parella i el ballador portava l’almorratxa amb la qual ruixava la balladora.

Altres balls i danses en els quals s'utilitzen almorratxes, són de traspàs de càrrecs, com el Ball del Ciri de Moià, Ball del Ciri de Castellterçol, les Danses de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Dansa o Gala de Campdevànol, Ball de Morratxes de l’Aplec de Santa Llucia a Cantallops, Ball de l’Amorratxa de St Joan i Sant Pau de Malgrat de Mar, Ball del ciri d’Osor, Ball de Plaça o de la Morratxa de Lloret de Mar, Ball de la Morratxa de Mont-roig del Camp, Ball de la Morratxa de Gironella, Ball de la Morratxa de Taradell, Ball de l’Almarratxa de Sant Julià de Loria (Andorra), Ball de l’Almorratxa dels Gegants de Sant Pol de Mar, Ball de la Morratxa de Canet de Mar, Ball de l’Almorratxa de l’Aplec de Santa Llúcia a La Jonquera, etc. Tots ells de caire religiós.

En el cas del de Fals, era ballat per la parella que es casava aquell any, penjant una cinta amb el nom dels dos dansaires en una morratxa que es conserva i es guarda a l'altar de l'Ermita del la Mare de Déu del Grau.