Aiguarrós, ‘L (Castellciutat)

 

Als turons que s’alcen als extrems de la població hi ha dues grans fortaleses: la ciutadella de Castellciutat (construïda damunt l’antiga torre Blanca en forma de dos migs baluards amb llurs costats flanquejats per una torre hexagonal) i el castell de Castellciutat (esmentat ja el 1064 com a puig d’Urgell, amb cinc baluards: de la Trobada, del Cup, de Sant Esteve, de Sant Ermengol i de Sant Isidre, que fou refet el 1751), el qual té com a avantguarda la torre de Solsona dita la Torreta .

Les dues fortaleses foren escenaris d’importants fets d’armes durant la Tercera Guerra Carlina: les forces carlines de Tristany les prengueren per l’agost del 1874, però hagueren de capitular un any més tard davant el general alfonsí Martínez Campos després d’un mes de setge.

Abandonades durant la Segona República, les fortaleses foren restaurades i rehabilitades a partir del 1950.

Al s. X la població és esmentada amb el nom de Civitas Fracta com a antiga capital de la comarca, al costat de la qual sorgí al voltant de la seu episcopal el nou vicus; les ruïnes de Santa Magdalena indiquen l’existència d’un nucli ibèric i visigòtic (la Seu d’Urgell). Formà part del vescomtat de Castellbò, del qual constituí el centre del quarter de Castellciutat o de Ciutat; al castell residien els veguers del vescomtat i en depenien les batllies d’Aravell i Bellestar, la vall de Sant Joan, Civís, Aós, Estamariu, la Bastida d’Hortons i Adraén.

Constituí municipi independent fins el 1971. Actualment forma part del municipi de La Seu d’Urgell.

En aquesta zona georafica es troben moltes manifestacions de dansa tradicional, algunes d'elles vives encara com és el cas de l'Esquerrana. A Castellciutat podem trobar una altra dansa, ballada al poble, de molt antic.

 

La dansa de l'Aiguarrós en els seus primers temps podia haver estat una dansa religiosa que es ballava dintre l'esglèsia, donat que hi ha dos fadrins que porten una almorratxa i els moviments que executen amb aquesta durant la dansa, tot fa pensar que tingués un lligam amb les confraries del Roser.

L'Aiguarrós va esdevenir un ball de plaça, un dels tants balls cerdans o millor dit, una de les moltes variants del Ball Pla tant escampat per Catalunya.

L’element que dona nom a aquest ball és l'aigua de roses (pètals de rosa en maceració) que es posa dins l'almorratxa o morratxa. A les terres lleidatanes (com el cas que ens ocupa) se la coneix amb els noms d'Aiguarrossera o Aspergidor.

Una morratxa, almorratxa, aiguarrossera, aspergidor... és un petit recipient de vidre, de cos ventrut com un càntir, però amb un broc gros central en lloc d’ansa, i quatre galets o brocs prims al voltant del gros. Hi ha almorratxes amb peu semblant al d’una copa grossa, les quals, per tant, es poden sostenir dretes; n’hi ha d’altres el cos de les quals acaba en la seva part inferior aprimant-se en punta, capçada aquesta amb una bola. Aquestes, per tenir-les dretes, cal sostenir-les a la mà, agafant la bola terminal o, a casa, amb un peu metàl·lic o de fusta ricament treballat construït per a tal menester.

En dos articles que va publicar a "La Veu de Catalunya" el mes de setembre de 1922 l'eminent folklorista J Gudiel Pvre, una de les més rellevants autoritats pel que fa al folklore català, diu així:

"La resurrecció dels ballets populars ha posat en coneixement de tots els nostres compatricis el què és una almorratxa. L'elegant atuell de vidre que quan era antic i recollit del relleix de la cuina o bé tret de dintre l'escaparata d'una vella masia pagesa, feia les delícies dels col·leccionistes i era molt apreciat en moltes contrades de la nostra per la gent ja entrada en anys. Avui és conegut pel jovent que, alguna vegada o altra, ha vist ballar les danses més característicament catalanes. Posada a les mans d'una pavordessa o d'un pavorde i enflocada de cintes i flors virolades, l'almorratxa torna a ruixar aigua d'olor pels seus brocs".

Respecte a l’origen de l’almorratxa, la fesomia del nom delata prou la seva procedència aràbiga, confirmada pel fet que els àrabs posseeixen encara avui recipients molt semblants en la forma, destinats a contenir també essències o aigües perfumades.

El diccionari llatí-arabic, escrit per Fra Francesc Canyes i editat l'any 1787, diu el següent sobre el vocable "almorratxa": locució derivada d'un verb alarb que significa "remullar" (pot ser millor diriem "arrossar") o tirar aigua amb l'hisop, com també regar, aspergir o tirar aigua amb la mà. De tal verb ve la denominació "Al-morratxat", designadora de l'aspergidor de l'aigua beneïda. Fra Canyes, demostrant no saber prou bé de què se les havia, retreia l'autoritat d'altri qui afirma que almorratxa vol dir -arrossadora, ruixadora- o estri de vidre tancat pel coll i amb ventre plé de foradets, per mullar amb l'aigua que s'hi posava. Les dues lletres "al" fan les vegades de l'artícle.

Dins la producció vidriera catalana entre els segles XV i VXII, els vidres esmaltats ocupen el lloc més destacat, per la seva peculiaritat i qualitat artística. Barcelona i Mataró van ser els centres de més prestigi en la manufacturació d’aquesta qualitat de vidre. La ciutat de Vic també és un altre indret de producció vidriera. I des de aquests indrets es distribuien per tot el territori.

Les primeres mencions d'aquest element apareixen en inventaris vigatans:

Any 138 .- Les anomenen "marratxies vitri longas quarum una erat idverserum colorum".

Any 1358.- Les anomenen "marratxias citri longas".

Any 1384.- Les anomenen "almorratxes de vitri pintades".

Any 1396.- Les anomenen "almorratxa de vidre blau obrada d'obres de domàs".

Any 1401.- Les anomenen "almorratxes de vidre blanc obrades".

Any 1410.- Les anomenen "almorratxa domasquina pintada".

Any 1410.- Les anomenen "almorratxes de vidre rodones" (propietat del Rei En Martí).

Any 1414.- Les anomenen "almarratxa amb son cubertor".

Any 1422.- Les anomenen "almorratxa de vidre de domàs".

Any 1427.- Les anomenen "ruixadores de vidre domasquí".

Any 1437.- Les anomenen "almorratge de vidre, una blava i una altra blava i blanca".

Any 1444.- Les anomenen "almorratxe negre".

Any 1446.- Les anomenen "almorratxe de vidre de diversos colors".

Any 1449.- Les anomenen "almorratxe o saler de vidre blau".

Any 1450.- Les anomenen "almorratxe domesquina penjades a la paret".

Any 1480.- Les anomenen "almorratxa lleonada".

Any 1498.- Les anomenen "almorratxe de domàs i almorratxe de vidre de domàs".

Any 1504.- Les anomenen "almorratge antiga daurada".

Sovint els inventariadors feien constar el color del vidre. Així ho van fer en les almorratxes de vidre blau en els anys 1410, 1422, 1423, 1424 i 1436. Són esmentades les de vidre blanc en 1423, 1424, 1485 i més ençà. Hom diria que no hi havia diferència entre les dites peces ornades de colors o pintades i les dites de domàs o domasquines,  que eren esmaltades omb treballs artesanals de color fosc (policromades), de totes maneres, però, vitrificat generalment d'escasa transparència.

Tal manera de distingir-les................................................................

 

Noms diversos amb que és coneguda l’almorratxa:                                                                 Aigua-roser (Alaior i Menorca), Aigua-rosera (Segarra, Urgell, i Vallès), Almaratxa (Arcaic, Rosselló), Almarraixa (LABÈRNIA Diccionari), Almarratxa (Girona, Valh d’Aran, Vall d’Andorra), Almarraxa (J. MARCH Diccionari), Almoratxa (Santa Coloma de Queralt), Almorratge (Arcaic), Bornatxa (El Ripollès), Borratja , Borratxa (El Penedès), Marraixa (Pirineus, Andorra); amb aquest nom és encara designada actualment una garrafa a València), Marratxa (Andorra),  Morratxa (Bages, Moianès), Marratxa, Morratxa (molt generalitzat actualment), Marratxies vitri (Arcaic, Vic), Marratxies o Ruixadores (edat mitjana, Vic), Torratxa (El Berguedà i La Vall de Ribes).

 

A tal efecte i per entendre més de què es tracta aquest recipient, crec que és prou interessant desplaçar-vos a veure la col·lecció privada del museu del vidre de Perelada (Girona)

UTILITAT I SIMBOLISME

Aquesta mena de càntirs de brocs multiplicats s’omplen amb aigua d’olor (generalment d’aigua-ros, aigua amb essència de roses) i s’adornen amb flors, sovint artificials, i penjarols de cintes de colors. Les almorratxes són com una mena d’atribut de les majorales del Roser i d’altres confraries, i dels capdansers de diverses danses, els quals les utilitzen per a ruixar amb el seu aromàtic contingut, els espectadors, les balladores i la gent que fan almoina per a la festa, segons els casos. Portar almorratxa en l’acte de la dansa o en qualsevol festa popular enclou sempre un sentit de superioritat i equival a una insígnia de comandament o distinció.

En els balls (a les parts de ball anomenades treure-ball o trenca-dansa) la balladora no pot ballar amb el seu ballador fins que el capdanser o majoral ha ballat amb ella. Quan acaben (segons l’expressió popular “l’ha ballada”), la ruixa amb l’almorratxa “alliberant-la”. Si són moltes les balladores que volen prendre part en la dansa, el capdanser no arriba a ballar amb totes i es limita a ruixar-les com per refermar la mena de sobirania que té dret a eximir damunt d’elles, al mateix temps que els dona el senyal de deslliurança del seu domini.

En una cançoneta infantil de les anomenades eliminatòries o de sorteig que es canten abans de començar un joc per determinar qui serà el primer que pararà, l’almorratxa és anomenada amb un sentit semblant al que acabem d’esmentar. Diu la cançó:

Inès, Inès,
color de pes,
oro, oro,
si que n’és,
les bosses del quiqué
m’encontrí una cadernera,
tu que va, tu que vens,
tu que robes el martell,
martell d’or i plata,
qui serà la reina infanta?
cantiret d’aigua-ros,
fora sia el meu espòs;
cantiret d’aigua-blanc,
fora sia el meu galant.

Evidentment els noms de cantiret d’aigua-ros i cantiret d’aigua-blanc, designen l’almorratxa, la qual en alguns llocs és anomenada aigua-rosera. En aquesta cançó infantil, el sol esment de l’almorratxa equival a la ruixada del capdanser, que deslliura la balladora; aquí és l’infant al qual el nom de l’almorratxa deslliura del compromís d’haver de parlar en el joc.

L’almorratxa ja és esmentada en documents de principis del segle XV i rep diversos noms en el curs del temps i en la varietat de comarques que més avall es consignen, sense compromís però d’exhaurir-los tots, tants i tan variats són. En els esments més antics figura sempre un inventari de palaus i cases senyorials cosa que fa creure que era tinguda com un objecte propi de personatges de posició alta. Àdhuc en els temps més moderns no arriba a vulgaritzar-se d’una manera completa, puix sol ésser propietat col·lectiva de les confraries, les quals en fan ús per a la dansa que els és pròpia. La presència de l’almorratxa en una dansa li dona, per les raons que acabem d’esmentar, un cert segell cortesà que permet suposar-li un origen senyorívol.

 

 

Almorratxa S XVIII.

Són conservats en museus i col·leccions particulars (museu del vidre de Perelada) exemplars d’almorratxes de gran mèrit arqueològic, en vidres de colors variats, policromades i esmaltades, amb treballs de veritable mèrit artístic. La seva producció havia donat fama als forns de vidre d’Arenys i de Mataró. Avui és molt dificil de poder-ne adquirir, puix no se’n troben en el mercat per raó d’haver caigut en desús. Encara fa pocs anys, eren emprades en les ballades de festa major a Sant Pol i a Lloret (tradició que a Lloret va ressorgir cap l’any 1972 gràcies al Sr. Esteve Fàbregas i Barri, regidor de cultura de l’Ajuntament, que recopilà tota la informació d’aquest ball del farmacèutic de la vila Sr. Martínez, persona donada a transcriure les cròniques quotidianes  de la vila de Lloret) en el Ball de les morratxes. Però aquestes eren de tipus molt senzill, de formes gairebé rudimentàries i sense cap pretensió artística; actualment ni d’aquestes no se’n produeixen. A la vidrieria del Poble Espanyol de Barcelona, encara en podem trobar d’aquestes peces històriques, ara fidels reproduccions de les antigues.

Almorratxa.

 

L’almorratxa havia estat coneguda i usada per tota la Catalunya vella i bona part de la nova, i també era coneguda a la Vall d’Andorra.

“Y yo tinch dotze almoratxes d’aygua almescada” (ANÔNIM)

“Almorratxes de vidra de Domas” (SEGURA 1885)

“Item una almorratxa ab sa cuberta... Item una almorratxa de domas menys de soll... (sense peu?) Item una almorratxa de domas blaua vn poch daurada” (Arxiu Parroquial 1412)

“Una almorratxa blava de vidre” (arxiu Cúria Fumada 1483)

“Item dos morratxes de vidre” Any. (Revista Luliana 1494)

“La balladora aportaue una morratxe de vidra ab difarents diuisas plena de aiguas de olor per a roixar a las personas que trbauen. E los dits balls entraren en lo clos y pasaren per deuant ella ahont sa Altesa estaua y al passar li tirauen cada ball una morratxa de ditas aiguas de olor y lin presentauen un altre y dita sa Altesa los donaue algunas doblas destrenas” (VARIS 1653)

“- A la costa de llevant hem vist fa pocs anys, i encara s’usen, les morratxes. El ballador ruixa lleugerament la seva parella i li lliura el cantiret; ella li torna l’obsequi i trenca després la morratxa, i així ho va fent mentre ell li presenta noves morratxes, cosa que avegades li resulta car, al ballador -” (MILA)

Curiosament, a la població de Malgrat, hi ha una antiga tradició en la qual es balla el Ball de l’almorratxa, provenint aquest d’una llegenda molt més antiga, més propera a la simbologia del Ball de plaça de Lloret que al Ball de l’Almorratxa de Fals, encara que sí es commemora i recorda els estralls que va fer la pesta en aquella vila, utilitzant simbòlicament el vas d’essències que és l’almorratxa, com a vas purificador de tots els mals.

Un altre estil d'almorratxa.

 

“El fadrí major la n’ha treta en dansa,
el mitjanceret porta les morratxes,
el més petit aigua vos tirava”
(MILA)

“Apar una almorratxa descomunal que vessa
per sos cinc brocs de vidre, cinc rius d’aigua d’olors;
l’aixeca entre eixes cimes Pirenes gegantessa
com quan, dintre la plaça, dansant la pavordessa
arruixa els balladors”
(VERDAGUER)

Dins la Morratxa era costum de posar-hi essències o aromes que s’aconseguien de la maceració d’herbes i, o flors.

Aquestes es deixaven en llocs ben vistosos de les cases on desprenien poc a poc l’aroma que s’havia elaborat dins d’elles.

Quan aquestes eren utilitzades com a element de dansa, s’acostumava a posar-hi aigua amb algun oli essencial i pètals de flors aromàtiques, com podien ser les roses, o herbes també aromàtiques.

Es coneixia amb el nom d’almescada l’aigua perfumada amb almesc o altres essències.

“ Es componia de benjuí, estoracs, sandils blancs, lignum oleosum, càlam aromàtic, espic, almesc, etc.” segons explica Marian Aguiló en el seu Diccionari.

Almorratxa utilitzada per a ballar el Ballet de Déu al poble de Fals, guardada a l'ermita del Grau a la mateixa localitat. Cada any es penja una cinta amb el nom de la parella que  el balla.

 

Amb el nom de ball de la marraixa o de la marratxa solia celebrar-se en algunes poblacions pirinenques, en sortir d’ofici. Era ballat només per la parella de pavordes o administradors del Sant. Deu el seu nom al fet de portar el ballador una almorratxa amb la qual ruixava la seva companya en determinats moments del ball.

A Sant Julià de Lòria (Andorra) tenia un caràcter cerimoniós; el ballador portava barret de copa i gambeto llarg, mentre que la balladora anava cofada amb caputxa blanca o mantellina folgada. Del barret del ballador penjava cap endarrere un floc de llargues cintes amb un cascavell a la punta que voleiaven graciosament amb els moviments i evolucions del ball, del qual marcaven el ritme, en certa manera, amb el repic dels cascavells. L’almorratxa, que amb la variant d’almarratxa donava nom al ball, era darrerament substituïda per un pom de flors virolades, que en ballar es posava al cap el ballador. Antigament aquest pom de flors degué ésser una veritable almorratxa enflocada.

Segons explica Bosch de la Trinxeria en els seus Records, a Cantallops, per l’Aplec de Santa Llúcia, al qual concurría gent de molts pobles empordanesos, era ballat al matí, en sortir d’ofici, un Ball de morratxes per parelles més o menys nombroses, però ballant soles, per torn, l’una després de l’altra. El ball era encantat, i si primer era concedit al major donador, després podia ballar tothom pagant una quantitat determinada, la meitat de la qual era per als músics i l’altra en profit de l’ermita. Com hem dit abans, sempre ballava una sola parella i el ballador portava l’almorratxa amb la qual ruixava la balladora.

Altres balls i danses en els quals s'utilitzen almorratxes, són de traspàs de càrrecs, com el Ball del Ciri de Moià, Ball del Ciri de Castellterçol, les Danses de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Dansa o Gala de Campdevànol, Ball de Morratxes de l’Aplec de Santa Llucia a Cantallops, Ball de l’Amorratxa de St Joan i Sant Pau de Malgrat de Mar, Ball del ciri d’Osor, Ball de Plaça o de la Morratxa de Lloret de Mar, Ball de la Morratxa de Mont-roig del Camp, Ball de la Morratxa de Gironella, Ball de la Morratxa de Taradell, Ball de l’Almarratxa de Sant Julià de Loria (Andorra), Ball de l’Almorratxa dels Gegants de Sant Pol de Mar, Ball de la Morratxa de Canet de Mar, Ball de l’Almorratxa de l’Aplec de Santa Llúcia a La Jonquera, etc. Tots ells de caire religiós.

 

 

 

 

Any 1900 a 1909:

A principis del s XX Mossèn Vicenç Bosch fa un recull de balls i danses pallareses entre les que es troba l'Aiguarrós de Castellciutat. Posteriorment és Joan Bial i Serra director de l'Esbart Folk-lore de Catalunya que torna a fer el recull d'aquesta dansa sent ballada pels dansaires d'aquest esbart en nombroses ocasions.

 

 

 

Any 1910 a 1919:

 

 

 

Any 1920 a 1929:

Palmira Jaquetti (1895-1963) va ser una de les primeres dones, o de les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país.

Palmira Jaquetti.

Palmira Jaquetti, en compañía del seu marit Enric d’Aoust, va investigar el 1929 per la Ribagorça d’Aneto a Gavarret i hi va tornar el 1931 en companyía de Maria Carbó, per fer recerca aleshores de Sant Orenç al Pont de Montanyana: 14 viles i viletes en total. Treballaven per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fundada el 1921 que animava el mecenes Rafael Patxot i que es proposava de recollir i publicar com més materials cançonístics millor de tots els Països Catalans. L'any 1925 estan al Pallars treballant per l'Obra del Cançoner Popular, volen investigar sobre el ball de l'Aiguarròs a Castellciutat. D'aquesta recerca es desprén el següent comentari: "... A la festa Major de Castellciutat s'hi ballava el ball de l'Aiguarròs. Hem esperat bona estona, pregat, preparat; concedida la gràcia, els músics, que no l'havien tocat mai i la major part de balladores, que no s'hi sabien moure, n'han destruït àdhuc el record". Pel que podem extreure d'aquestes paraules que la dansa es va deixar de ballar feia uns quants anys...

 

 

Any 1930 a 1939:

 

 

 

Any 1940 a 1949:

 

 

 

Any 1950 a 1959:

 

 

 

Any 1960 a 1969:

 

 

 

Any 1970 a 1979:

 

 

 

Any 1980 a 1989:

 

 

 

Any 1990 a 1999:

 

 

 

Any 2000 a 2009:

L'any 2008 apareix una edició facsímil de la col·lecció que obtingué el premi del Centre Excursionista en la “Festa de la Música Catalana” de 1906.

L’obra consisteix en partitures i descripcions – no hi ha il·lustracions – de 40 balls antics dels dos Pallars i altres zones dels Pirineus.

Inclou els següents balls: la Morisca de Gerri · Ball Pla · Jota aragonesa · La muntanyeta · Cercavila de Salàs · La passa o cercavila · Els cascavells de Llimiana · La castanya · L’esquerrana · El contrapàs i la pila · La pila · El ball de la teia · La bolanguera · Ball de mocadors · La Morisca de Gurb · Ball dels aranyons · Ball cerdà · La Galop · La contradansa · Ball rodó · L’aiguarrós · Falles de Sant Joan a Salàs · El rotlletó · La Comare · La Festa del Quarto a Ponts · El bon jorn · Ballet de Déu · Galop de cortesia · El ball · Ball Cerdà.

 

 

 

 

Any 2010 a 2019:

 

 

 

Indumentaria:

L'element que dóna l'importància al ball és el receptacle on es transporta l'aiguarrós o aigua de roses. Aquest, l'animenem "almorratxa".

A les terres lleidatanes és coneguda amb els següents noms: "aiguarrossera" o "aspergidor".

 

 

 

La música:

 

 

 

 

 

 

El ball:

Per ballar aquesta dansa són necessaris els estris següents: dues almorratxes, dos mocadors blancs de seda amb puntes en tot el perímetre d'uns 40X40cms aproximadament.

La dansa és dirigida per dos homes que no tenen parella en el ball, coneguts amb el nom d'"Ordenadors". Aquests són els que donen entrada a la dansa. Són els que donen l'avís als músics de quan han de començar a tocar i per donar per finida la dansa. També han de donar l'entrada a les parelles formades per ballador i balladora cada vegada que han d'entrar dins del cercle a dansar. Aquest senyal el fan describint un gran cercle amb l'almorratxa per sobre el seu cap, seguit d'una salutació amb el genoll dret al terra. Seguidament tornen a posar-se d'empeus.

El nombre de parelles és il·limitat. Poden ballar-la tantes parelles com vulguin, joves i vells, però en la dansa, és la primera parella que ball sola; son els que obren la dansa; solia ser l'alcalde o majoral major amb la seva parella. La resta de repeticions de la dansa pot ser ballada amb dos parelles a la vegada o fins i tot tres parelles a la vegada, segons es vulgui fer durar aquesta...

La música és d'un sol motiu melòdic de 24 compassos.

 

Coreografia:

A un senyal dels "Ordenadors", comença la música amb la "Passada" que repeteix fins que s'ha tancat la rodona de parelles. Els "Ordenadors" queden en costats oposats de la mateixa rodona, segons es pot veure en els gràfics 1, 2 i 3.

 

 

Gràfic 1.

 

 

Gràfic 2.                                                                                      Gràfic 3.

 

 

Entren a plaça les parelles. En primer lloc els "Ordenadors" amb els atributs de la dansa o almorratxes; cadascú en porta una a la mà dreta.

Quan ja s'han situat com senyala el gràfic 3, comença la dansa en sí. Amb el darrer compàs de "La Passada", els "Ordenadors" fan el moviment que senyalen els gràfics 4, 5 i 6, amb el qual donen l'ordre de sortida a la primera parella.

 

Gràfic 4.                                                                                                               Gràfic 5.

 

 

 

Gràfic 6.

 

 

Entra a ballar la primera parella. La dona amb punt de perdiu (semplant al punt pla de costat per avançar però sense posar els talons al terra). L'home fa punt pla lliscat marcant la caiguda del compàs al darrera.

 

Compassos:

1 i 2       El ballador fa fer ristol a la balladora com senyala el gràfic 10 i suaument l'acompanya cap el costat dret d'ella, marcant-li el camí que hurà de seguir, segons senyalen les figures 7, 8, 9 i 10.

 

Gràfic 7.

 

 

 

Gràfic 8.                                                                                                                    Gràfic 9.

 

 

 

Gràfic 10.

 

 

3 al 6     La dona avança 1/4 de volta per l'interior de la rotllana formada per les demés parelles, mentre l'home recula situant-se al mig, de cara la seva parella, tal com senyala el gràfic 11.

 

 Gràfic 11.

 

7 al 12     La dona avança per l'interior de la rotllana 1/4 de volta més, mentre l'home continua de cara la seva parella, seguint-la des de el centre com senyala el gràfic 12. En la darrera nota la balladora fa una pronunciada salutació.

 

Gràfic 12.

 

13 i 14    La dona avança, mentre l'home amb punt de ball pla saltat, va a cercar-la.

15 i 15    La dona avança, mentre l'home recula una altra vegada al mig de la rotllana.

17 i 18    La dona avança mentre l'home punteja punt pla al mig de la rotllana de cara la seva parella.

19 i 20    La dona avança, mentre l'home amb punt de ball pla de costat, va a cercar-la.

21 i 22    La dona avança, mentre l'home recula al mig de la rotllana.

23 i 24    La dona avança fins el lloc d'inici del ball en rodona, mentre l'home fa volta a dreta i els "Ordenadors" en el darrer compàs fan el mateix que el descrit en el darrer compàs de "La Passada".

 

1 i 2       La dona gira cap l'esquerra i marxa en direcció horària, mentre l'home gira vers la seva esquerra fent ell mateix d'eix. Comencen tots dos amb peu dret.

 

3 i 4       La dona avança igual com la primera vegada, mentre l'home amb punt de ball pla saltat se situa davant la seva parella, tots dos encarats i dins la rotllana formada per les demés parelles.

 

5 al 10     Tots dos, encarats, donen una volta a la dreta.

 

11 i 12     Se separen. La dona avança i procura arribar fins mitja rotllana, mentre l'home retrocedeix al mig de la rotllana, sempre de cara la seva parella.

 

13 al 15    La dona avança mentre l'home, amb punt de ball pla saltat, se situa al davant de la seva parella, tots dos encarats i a la part interior de la rotllana.

 

16 al 18    L'home retrocedeix al mitg de la rotllana, emportant-se la seva parella, que avança.

 

19 al 23    La dona retrocedeix i l'home avança, tots dos amb el mateix punteig que estaven fent, situant-se encarats. Donen un parell de voltes de rotació i traslació, fins arribar al lloc de sortida.

 

24             En el mateix lloc de sortida la parella se saluda, mentre els "Ordenadors" fan el mateix senyalat pel darrer compàs de "La Passada" i d'aquesta manera donen entrada a una altra parella en la dansa.

 

1 al 47       La parella següent fa el mateix descrit per la primera. No hem d'oblidar però que la música sona dues vegades (els compassos 1 al 24) per cada parella que entra a ballar.

48              Correspon al compàs 24 de la segona vegada i es fa el senyalat anteriorment per aquest compàs i així successivament fins que totes les parelles han ballat. Quan s'acaba la dansa a juí dels "Ordenadors", els músics comencen a tocar "La Passada" i marxen totes les parelles de la mateixa forma que han entrat a plaça.

Fi de la dansa.

 

 

 

 

 

 

Bibliografia i fonts consultades:

Vicenç Bosch i Mon Balls antics del Pallars. Barcelona. Any 2008. ISBN: 9788479481506.

http://www.castellciutat.cat/

www.lofinestró

Recull de la dansa de l'Aiguarrós de Castellciutat per Joan Bial i Serra.

 

Los comentarios están cerrados.