Parròquia de Montserrat del Guinardó, Esbart de la

 

 

Any 1930 a 1939:

Entre els anys 30-50 del segle XX, la gent jove del Guinardó, pràcticament no es movia del barri, les comunicacions amb la resta no eren pas fàcils, així que els seus llocs de trobada eren principalment les pistes d'esport, la parròquia, els balls del Mas Guinardó i para de comptar. Per aquest motiu va arribar un moment que moltes de les famílies que hi vivien estaven emparentades entre si en casar-se els seus fills, que en aquells temps acostumaven a ser entre 4 a 8 els que es tenien. Aquest és el cas de la família Renom, que va emparentar amb les famílies Capellades, Sàrries, Caldentey, Perelló, també del Guinardó. Totes aquestes famílies es troben entre les més antigues d'un barri que com a tal no arriba als 120 anys de vida.

 

 

 

Any 1940 a 1949:

Entre els anys 40-60 els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia , tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals.

 

 

 

 

 

 

Any 1950 a 1959:

Esbart de la Parròquia ballant a la terrassa del Mas Guinardó

 

 

Any 1960 a 1969:

Als anys 60 del sXX ell Guinardó, com altres barris de Barcelona no eren al centre de la ciutat, vivia encara una mica “ensimismat”. Hi havia encara torres a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat. Molta gent es coneixia de tota la vida, l'activitat social tenia el seu centre a la parròquia perquè no hi havia pràcticament res més.

Et podies trobar al sr. Prats, catòlic de pedra picada, un dia que plovia i podia ser que li comentessis “quin mal dia que fa avui” i et respongués “tots els dies són bons si estem en gràcia de Déu”.

Al voltant de la parròquia i de la seva influència es bellugava l'univers. Hi tenien lloc activitats ben diverses: el teatre, els ballets amb l'esbart dansaire, el bàsquet de la inoblidable penya Esportiva Montserrat (el PEM, com li dèíem), la inauguració del cinema en 1962, les revetlles a casa dels Renom, la revista Atalaya del Guinardó, l'Acció Catòlica, les xerrades organitzades pels capellans (Tort, (Sardà), Félix Miquel, Bonal)...

A la finca Renom s'hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes, danses i revetlles populars del barri del Guinardó, sobre tot la de Sant Pere que era el nom dels propietari de la casa.

      

Com el Guinardó ha estat sempre una barriada, primer la de muntanya de Sant Martí de Provençals i desprès amb l'annexió a Barcelona, una barriada de la ciutat, no ha disposat mai de municipi propi, la columna vertebral del barri va estar des dels anys 20 fins ben passats els 60, la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i juntament amb ella els propietaris de les cases principals del Guinardó que hi col·laboraven estretament amb l'església.

Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. Com era d'un poble molt a prop de Montserrat, n'era un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat.

Amb seguretat va influir favorablement davant el Bisbe Dr. Reig, a la fi que el temple fos dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, ja que es donava la circumstància que a la ciutat de Barcelona no existia cap parròquia dedicada a la Moreneta, com també va ser ell qui sobre la dècada dels 30, va sol·licitar oficialment al conseller del districte que l'avinguda de la Font Castellana, que començava aleshores en els terrenys on es trobava la font que portava aquest nom, al cap del camí que duia fins a Can Baró, passés a denominar-se Av. De la Mare de Déu de Montserrat.

Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l'època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que segons sembla era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país i la família Renom, d'acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir dins el que va poder a mantenir-les, al menys en el Guinardó, durant els anys que van viure..

 

        

El grup de joves en una de les seves actuacions. Anys 60 sXX.

 

 

 

 

Bibliografia i fonts consultades:

Records de Assumpció Capellades Renom i cosins, transcrit per Carme Martín.