Dossier Pedagògic, Ball i Dansa

Dossier pedagògic del ball i la dansa

 

INTRODUCCIÓ:

L’ésser humà ha tingut sempre el neguit de recordar els grans esdeveniments amb celebracions, i les desgràcies amb actes emotius; encara que també, molt irònicament, ha perpetuat el record de vivències, èpoques i circumstàncies, que han deixat totes elles una forta empremta en les seves vides.

Molts d'aquests fets s'han recordat des de la dansa, la música, o la cançó, i llegat a altres generacions per la tradició oral. Tradició arrelada als pobles i la seva gent des de els principis dels temps.

Amb aquesta guia didàctica, "Ànima de Dansa", vol entrar a les escoles per difondre aquest aspecte de la cultura tradicional i popular; a més d’incentivar l’estudi, la investigació i la pràctica de les pròpies arrels.

S'han elaborat una sèrie d'activitats pensades per la educació primària i secundaria, que pretenen donar unes nocions bàsiques del que significa ser dansaire.

Un passeig per les nostres tradicions dansades, estudiant la seva història, música, indumentària i coreografies.

De ben segur que cada mestre o tutor podrà extreure d'aquest treball la part més interessant i apropiada per a cada curs i els seus alumnes.

Crec que és interessant que després del treball que s'hagi estat fent a l'aula, els alumnes visquin de primera mà les sensacions que es viuen sent un ballador o una dansaire. Per això també proposem realitzar un taller de dansa tradicional, que aniríem a fer directament als centres docents interessats. Contacte: info@animadedansa.com

     Esperem que en pugueu treure profit.

Ànima de Dansa

 

 

 

 

ORÍGENS I INFLUENCIES DEL BALL I LA DANSA A CATALUNYA

 

Tot i que són sinònims, caldria diferenciar entre ball i dansa:

El ball és una manifestació espontània dels humans que respon a estímuls externs produïts per situacions de goig i alegria. També diem ball a un conjunt de manifestacions dansades que es complementen entre elles. (el ball de festa major, la Bolangera, el ball pla, el ball del fanalet, el ball de les Gitanes al Vallès, etc)

La dansa és una manifestació prèviament estudiada i creada per a ser ballada sola o entre altres, formant un ball. (la dansa de la mort, la contradansa, el rigodón, el canari, el minuet, la Dansa de Castellterçol, el ballet, la dansa contemporània, etc)

 

De balls i danses n’hi ha de tradicionals i de populars:

Tradicionals: son aquells balls i danses que es perpetuen anyalment per la mateixa època i que al darrere d’ells hi porten lligada una història, llegenda, creença, costum, etc, arrelada a una població en concret (la Dansa de Castellterçol, els balls de la Patum de Berga, el Ball de les Gitanes al Vallès, la Dansa de Campdevànol, etc)

Populars: son aquells balls i danses genèrics que coneix un major nombre de persones ja siguin aquestes de la mateixa àrea geogràfica del ball o dansa, o no. (el Canari, la Contradansa, la Sardana, la Jota, els Boleros, el Vals, la Polca, el Hip-hop, el Rock & Roll, el Ballet, etc)

 

Dit això, comencem.

La informació més reculada que disposem pel que fa a les manifestacions dansades a casa nostra, és a través de les troballes descobertes en els assentaments ibers (indigetes, laietans, cossetans, ilercavons, edetans, ilergetes, ausetans, lacetans, bargusis, sedetans, suesetans, airenosins, andosins, ceretans, bastetans, oretans, turduls, turdetans) situant-los en un espai temporal aproximat entre el sIX aC i el sI aC.

 

En el sIII s’intenta introduir la dansa en la litúrgia cristiana per part dels docètics i gnòstics. Però no va tenir èxit perquè la orientació interior de la litúrgia cristiana topava amb la finalitat de les danses sobrevingudes d’altres religions que professaven els conjurs, la màgia i l’èxtasi místic. Algun segle mes tard les autoritats cristianes permetran la dansa fins i tot dins els temples, davant els cementiris i en altres indrets sagrats. Però posteriorment aquestes es prohibeixen a causa de l’abús d’alcohol i demés substàncies per part dels participants que inhibien la ment d’aquests executants. Joan Crisostom en el s IV ja deia “on hi ha dansa, esta el diable”. El Concili de Toledo del 589 prohibeix el costum de dansar i cantar cants deshonestos en les festivitats dels Sants en els oficis de l’església. També passa el mateix durant el Sínode d’Avinyó, etc. Aquestes prohibicions però son locals, la qual cosa vol dir que la dansa i el ball se segueix realitzant però en altres indrets , i amb un estricte control.

 

Posteriorment la influència ens ve de l’antiga Roma i Grècia, provinents del comerç marítim de la Mediterrània; a través dels ports de Tarragona, d’Empúries, i altres del Baix Empordà, majoritàriament. Moltes imatges es troben en gravats,  en vaixelles i altres indicis que ens demostren que ja es practicava la dansa aleshores, encara que no es disposi de dades sobre la tècnica, i execució, s’ha  pogut suposar, a traves de l'estudi,  el significat de les mateixes.

Les poques imatges que ens han arribat als nostres dies son de balls col·lectius en cercle, en formació de dansa pírrica.

Hem de pensar que en èpoques reculades, quan les societats es van tornar sedentaries, la gent es movia ben poc de la seva àrea social. És més hi havia molta gent que vivia a pocs quilometres de la costa, que moria sense haver vist mai el mar. La influència a través dels Pirineus era gairebé nul·la. El pastoreig d’alta muntanya era qui tenia més relació entre una i altra banda de la carena muntanyosa, però pocs mesos l’any, doncs el gel i la neu a l’hivern dificultava aquest contacte i intercanvi social. Per tant la via marítima fou durant molts anys la més utilitzada a casa nostra.

 

No cal dir que la influencia sarraïna a Catalunya provinent del sud de la península ( any 740 endavant) fou considerable, sobretot a la província de Tarragona i molts indrets de la província de Lleida, de Barcelona i de Girona, arribant fins al Pirineu. Això va propiciar a més de canvis lingüístics, i socials, l’origen de llegendes i històries que donarien peu a la creació o adequació de balls i danses amb referents cristians i moriscos.

 

Una altra de les èpoques de referència, és la Edat Mitjana, amb el llegat dels trobadors; provenien de famílies acomodades. Sabien llegir escriure, declamació, cant i música).

De finals del segle XI a la fi del segle XIII es descapdella a la França del migdia una poesia lírica d'una envergadura tal que donarà origen posteriorment a tota la lírica moderna.

Tot comença amb una poesia de formació popular i de cançó de dansa amb temàtiques sobre el mes de maig, l'alegria, la joventut, etc. I que tindria com a centre d'expansió el Llemosí i el Poitou. Aquesta poesia era duta de vila en vila pels cantors ambulants, companys de saltimbanquis, bufons i domadors de feres (aquests últims dònen l'orígen al Ball de l'ós) Anomenats també: histriones, ministrals o iaculators.

El senyor del castell, que baixava a la plaça pública a escoltar aquesta poesia popular, i a riure amb les gràcies dels animals i les acrobàcies dels joglars, els admet, amb el temps, en el castell. És aleshores que aquest tipus de manifestacions populars adquireixen un major refinament, explicant així la ràpida evolució de l'element popular vers una poesia cortesana. Una vegada el senyor feudal protegeix els poetes, comencen a proliferar els diferents estils de poesia i sobretot la que parla de les gestes del senyor, i la que ridiculitza l'adversari, la falsedat, la injúria i totes les formes de maldat (la sirvantés). La que enfronta dues classes socials: un cavaller i una pastora (pastorel·la). La que parla de la separació dels amants al despuntar el dia (alba). La que parla de la pèrdua d'alguna persona estimada (plany), etc.

           

La Dansa o la Dansa peitevina, es troba a l'inici d'aquesta cadena, en les primeres aparicions dels joglars (les que han arribat fins els nostres dies son totes anònimes i son una reminiscència de les antigues cançons de dansa popular) . Sembla ser que els primers joglars, utilitzaven les antigues lletres que acompanyaven la dansa popular per a recitar-les i de vegades per crear-ne de noves, d'on hauria pres origen tota la lírica trobadoresca posterior, diferenciades en els següents estils: la dansa peitevina o cançó de dansa, l'alba, la pastorel.la, la cançó amorosa, la sirventès, el plany, el joc partit, la tençó, el romanç.

Normalment els trobadors, que eren els compositors de les poesies cantades o versos (escrivien en llemosí i provençal clàssic, llengua molt afí al català antic), es feien acompanyar del seu joglar qui era el que les executava. No era res estrany trobar trobadors que disposaven de més d'un joglar. Això va propiciar l'expansió de les obres d'un mateix trobador a diferents corts de la noblesa ; esdevenint un esbarjo cortesà i un mitjà de comunicació entre les corts de Tolosa, Besiers, Narbona, Carcassona i Montpeller, i des d'aquí a tota Europa.

Aquestes melodies s'acompanyaven al so d'una viola d'un llaüt, d'una arpa, o d'una cidra. Tenien el seu origen en les cançons populars, ja fossin d'alguna dansa o no.

El primers trobadors dels quals ens han quedat textos escrits son: Guillem de Poitiers (1071) Marcabrú (1135) Jofre Rudel (1147) Bernat de Ventadorn (1148) Bertran de Born (1140) Guillem de Berguedà (1140) Arnau Daniel (1150) i les trobadores Maria de Ventadorn, Azalais de Porcairagnes, Clara d'Anduze, i Beatriu de Dia (1160) Guerau de Bornell (1165) Guillem de Cabestany (1162) Pere Vidal (1180) Rimbaut de Vaqueires (1155) Folquet de Marsella (morí el 1231) Pere Cardinal (morí aprox el 1274) Cerverí de Girona (1250) Guerau Riquier (1252)

 

Les danses més popularitzades a l’Edat Mitjana, van ser: la Carola, l’Estampida, la Branda, el Saltarel.lo, la Trasque, la Baixa Dansa, etc. Algunes d’elles van arrelar a Catalunya i altres no van travessar els Pirineus.

 

Segueix una època en que la Dansa de la Mort és popularitzada i des de França entra a Catalunya i la resta de l’estat espanyol, així com a la resta d’Europa. Estem parlant del sXIV. És una dansa teatralitzada parca en moviments que intenta avisar d’un fet que està en les nostres mans avançar-lo o retardar-lo: la mort. Aquestes danses les trobem en el Llibre Vermell de Montserrat que eren ballades davant els romeus que venien en peregrinatge. La Dansa de la Mort és una representació més dins els actes de la processó de Dijous Sant a Verges, i forma, tanmateix, un quadre únic, herència de l'Edat Mitjana catalana i europea. Actualment aquesta festivitat de caràcter religiós està declarada Festa tradicional d'interès nacional. A Catalunya es representa, a més de Verges, a Manresa, i hi ha constància d'altres danses de la mort, avui desaparegudes, a La Bisbal d'Empordà, Ripoll, Beget, Sant Feliu de Pallerols, les Planes d'Hostoles, Cadaqués, Perpinyà i Rupià, lloc on desapareix el 1935.

 Dansa de la mort (s XV) del Convent de Sant Francesc, Morella.

Verges, 25 de març de 2016. La processó de la dansa de la mort de Verges.

 

Un estil de ball col·lectiu molt peculiar a casa nostra, és el ball executat amb bastons. Aquest el podem trobar estès,  quasi be, en tots els continents.

A Catalunya l’anomenem ball de bastons i és una de les danses tradicionals més antigues de la qual es conserva informació escrita i  que encara es balla a Catalunya. Les primeres referències escrites daten del s.XII, concretament l’any 1150, quan durant el banquet de les noces del comte Berenguer IV es va fer un ball de bastons. L’origen però del mateix no és del tot clar, la teoria més acceptada és la que diu que antigament els soldats, en temps de pau, per entrenar-se en el maneig de les espases i no fer-se mal, feien dos bàndols i s’enfrontaven armats amb bastons. I segons sabem la simbologia del ball de bastons a Catalunya és la interpretació de dos bàndols lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l’entrecreuament de bàndols, sempre distingits pels colors dels seus vestuaris; fet que reafirmaria la teoria abans esmentada.

Els bastons, element essencial per aquesta dansa, son fets de fusta d’alzina seca i tenen una llargada de 40-50 cm i un gruix de 5 cm. Aquestes característiques no son però generalitzades, ja que cada colla té uns bastons propis amb els seus trets característics (de 60 cm i de color vermell, més estrets de la empunyadura que del cap, de forma ovalada, etc.)

També el so és un element que té especial importància en el ball de bastons, generat principalment pels cops de bastó i els instruments musicals, i també, pel tintineig dels picarols, els cops a terra, i fins i tot, els crits dels balladors. La combinació de tots aquests elements configura un marc sonor concret i propi de cada ball. Històricament sempre s’ha ballat acompanyat del so de les gralles i el tabal; en d’altres, el flabiol; i en poques, el violí, l’acordió o el sac de gemecs.

Cal esmentar que tot i ser un ball que en els seus orígens només era ballat per  homes, des dels anys 60 del sXX, la figura de la dona també és present, els nostres dies té ja una gran rellevància. Fins el 1960 aquest tipus de balls era exclusiu de ballar-los homes sols. És des d'aleshores que alguna colla és increpada per les dones més entusiastes perquè les deixin participar del ball. Fins arribar als nostres dies, que fins i tot hi ha colles de dones soles. Aquest també és el cas de les antigues colles de "Morrys men" a Anglaterra que gracies a la constància de les dones, aquestes,  van evitar que durant la primera i segona guerra mundial aquesta tradició es perdés, mentre els homes lluitaven al front.

Durant tota la seva història, el Ball de Bastons ha passat per diverses vicissituds amb èpoques de devallada i d’altres de ressorgiment, sotmès a les circumstàncies i als condicionaments socials, econòmics, culturals i polítics. Durant el franquisme el Ball de Bastons va sobreviure en unes condicions adverses que no li van permetre expressar-se lliurement ni desenvolupar-se. A partir de l’any 1975, però, es produeix un esclat en tots els àmbits de la cultura, i també en el del món bastoner. Va ser en aquell any quan el ball de bastons experimenta una revifada i encara que hi va haver moments de més o menys activitat, és dona ja una continuïtat sense interrupcions, fins al dia d’avui. Actualment son més de 100 colles les existents a Catalunya, i la majoria d’elles treballen dia rere dia vers la continuïtat d’aquesta tradició.

Tot i que el ball de bastons es troba molt arrelat a casa nostra, sent una part del nostre patrimoni, de balls amb bastons se’n troben a altres indrets del món, vius encara, com son (els Dances a l’Aragò,  el Paloteo a Segovia,  el baile de los palos a Cantàbria, el Ball de Porrots de Silla, Gai jatra al Nepal, els Morrys a Anglaterra, A les cultures del Magreb també hi ha danses tradicionals amb bastons, com la Raks Al Asseya d'origen egipci (conegut també com a saidi, com la música i ritme d'aquesta dansa) o la tahtib, i alguns passos d'algunes d'elles s'han integrat dins de l'anomenada dansa oriental o dansa del ventre. etc)

 

Tornant a la dansa en general, no es fins el sXV que es professionalitza aquesta. Des d’ara aquesta s’anomenarà “Ballet” i serà representada en teatres. La dansa professional conviurà amb la tradicional, la popular, la de saló, etc.

   

Diferents tipus d'anotacions de dansa (Pastorela i Rigodón).

 

El ballet clàssic o dansa clàssica és una forma de dansa en que els moviments es basen en el control total  i absolut del cos del ballarí o ballarina. La dansa clàssica s’alimentarà durant molts anys de la dansa tradicional i popular.

El ballet va sorgir a la Itàlia del Renaixement (1400-1600) i va ser a França durant el regnat de Lluís XIV (Rei Sol) que sorgeix la necessitat de la professionalització i en 1661 es crea la primera escola de dansa: “Académie Royale de la Danse”. En 1700 R. A. Feuillet va publicar “Choréographie ou Art de noter la danse” on per primera vegada es reprodueix la totalitat dels passos codificats i la anotació de les figures. En 1725 P. Rameau amb la seva obra “Traité Maître à danser”, va perfeccionar tota la técnica fins aleshores plantejada.

Dues gran èpoques marquen diferents estils i tipus de dansa a cavall dels sXV, XVI i XVII el Renaixement i el Barroc.

Danses del Renaixement: la Gallarda, la Pavana, el Turdión,  el Canari, etc…

Danses Barroques: Minuet, Borrega, Polonesa, Rigodon, Alemana, Zarabanda, Giga, Gavota, Fandango, Jota, etc.

La dansa no neix i mor en una època determinada. Hi ha que es perllonguen a altres èpoques, pel que podem veure tipus de danses concretes en dues franges temporals o èpoques. És una qüestió de moda.

 

Ja en el s XVIII la anomenada Contradansa, d’origen anglès, entra amb molta força a Catalunya i amb les Polques, i els Rigodons són els balls preferits per les parelles que acudeixen als balls socials. Per suposat que la dansa i el ball tradicional encara persisteix, però esta passant una mala època. Entre epidèmies, fil·loxeres i guerres, molts s’estan perdent.

 

Fins al  s.XVIII el ball i la dansa de parella mixta s’executa amb els balladors agafats de la mà i l’un al costat de l’altre; és aleshores a finals d’aquest segle que el vals entra als salons i és ballat per la burgesia, quan comença a generalitzar-se el fet de ballar les parelles encarades i amb això es propicia en un major grau el contacte físic d’aquestes.

Altres balls i danses com les de confraria, imaginari popular, comparsa, gremials, balls de bastons, i altres, no es veuen afectats per aquests “esnobismes”. Fins més endavant.

 

L'altra època de referència es troba a finals del s XIX que aprofitant la memòria històrica de les generacions més reculades, es comença a recopilar tota aquesta tradició oral (balls i danses pròpies de cada poble) que ja fa temps han començat a caure en l'oblit.

 

Amb una màquina d’escriure  i molta paciència i de vegades amb un llapis i un paper, s’anaven recollint a primers de s XX aquelles tradicions que es perdien i plasman en obres con el Costumari Català, l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya ... En la fotografia, Joan Tomàs escrivint a llapis les tonades que anava cantant la gent i Joan Amades transcrivint a màquina les tradicions pròpies de cada vila.

 

Una gran figura dins el món de les tradicions, llegendes, contes infantils, titelles, jocs folklòrics i demés elements de la faràndula, va ser Aureli Capmany (1868-1954).

 

 

De la ploma d'escriptors i músics, es comencen a fer missions de recerca per tot Catalunya, amb una obra cabdal com és l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i en molts cassos, recerques fetes per persones senzillament entusiastes de la conservació de les tradicions, fins l’actualitat. Algunes d'elles han estat: Gaietà Vidal, Ramon Arabia, Enric Vigo, Aureli Capmany, Joan Rigall, Joan Amades, Rafael Tudó, Felip Blasco, Joan Bial, Joan Comes, Leandre Peracaula, Josep Ventura, Joan Matas, Josep Ma Castells, Joan Mas, Carles Mas, Frederic Gaude P, Josep Bargalló, Carles D’Abasolo, Ma Rosa Alonso, Montserrat Garrich, per citar-ne alguns, i un llarg etc. Alguns d'ells encara en actiu, continuen la labor d'investigació, recull i ensenyament.

 

Pel que fa a la dansa més arrelada al poble: la dansa tradicional veiem que l’ importància d’aquesta ha estat vigent en els temps com a manifestació religiosa, festiva, reivindicativa, cortesana, popular, d'amor cortès, de vassallatge, ridiculitzadora, competitiva, etc.  Fins i tot altres manifestacions provenen d'ella o es basen en ella. No hem d'oblidar els orígens dels Castellers en el Ball de Valencians. Pràcticament tota la faràndula disposa d'un ball propi. I qui no ha vist ballar els Diables en els seus Correfocs. O ballar els Gegants, els Nans, els Cavallets, ets. I els bastoners també es basen en una coreografia dansada per a realitzar les seves evolucions.

 

Per la seva presència a casa nostra podríem destriar en quatre grans apartats les manifestacions dansades dels Països Catalans.

  • Balls de l’imaginari festiu (balls de nans, balls de gegants, ball de l’àliga, ball de la mulassa, balls de cavallins, balls de diables, etc)
  • Els balls de comparsa i confraria (balls de cercolets, ball de la carxofa, balls de gitanes de la Catalunya Nova, balls parlats, balls de faixes, balls de cascavells, ball de valencians, moixigangues, balls de panderos, ball d’en Serrallonga, etc. En aquest apartat també hi podem incloure balls de l’imaginari festiu).
  • Els balls de bastons (els balls de bastons de cadascun dels pobles que els practiquen, més els grups que s’han anat afegint al pas del temps que no en tenien tradició)
  • Els balls i danses de parella (religiosos, de pagès, de competició, ballets, balls plans, bolangeres, sardanes, boleros, jotes, fandangos, etc).

 

Encara podem acotat-los en dos grans grups:

1.- Grups o agrupacions de danses vives. Aquestes son les colles representatives de cada localitat que realitzen el ball típic anyalment per les festes patronals o altres festivitats locals (el Ball de la Morratxa de Lloret, la Dansa de Castellterçol, el Ball de Gitanes al Vallès, el contrapàs de Prats de Molló, els balls de Fals, la Dansa de Campdevànol, la Morisca a Gerri de la Sal, Ball de faixes de St Martí de Tous i un llarg etc.

 

2.- Els Esbarts Dansaires: aquests son els que van néixer per mantenir i difondre la dansa tradicional que ja s'havia perdut i encara recordava alguna gent que de joves havien ballat. Aquests grups van beure de les ensenyances dels primers folkloristes que van fer treball de camp en diverses zones de la geografia catalana.

El primer Esbart Dansaire neix a la ciutat de Vic l'any 1901 de les mans d'uns quants entusiastes de la època amb la finalitat de donar a conèixer al públic en general aquelles danses i balls que la tradició popular va perpetuar en cada llogarret i que aleshores semblava que s'anaven perdent i quedant en l'oblit. És l’Esbart Dansaire de la Societat de Lectura Catalana de Vic.

Moltes d'aquestes danses eren llegades des de l'Edat Mitja, altres que venien de més lluny i d'altres  més noves i properes.

Li seguiren a aquest, més Esbarts . I així, poc a poc van anar proliferant al llarg del territori català; arribant a catalogar-se uns 600 fins l'actualitat. Fins i tot a

Saragossa, i Madrid, i fora del territori espanyol, a Tuïr, Perpinyà, etc (França), Andorra,  Los Angeles (EEUU) La Havana, Santiago (Cuba) Caracas (Venezuela) Vancouver (Canadà) La Plata, Mendoza, Rosario, Buenos Aires (Argentina) Mèxic DF,  i Montevideo (Uruguay) etc, coincidint amb la immigració dels catalans a terres foranies i ultramar.

 

Durant els anys del franquisme l’activitat de les entitats de cultura tradicional i popular (i sobretot orfeons, esbarts, i círcols literaris), i qualsevol altra manifestació pública de cultura catalana, conduïda per catalans, va estar perseguida i reprimida. L’objectiu era anul·lar les tradicions i la llengua amb la finalitat de fer perdre la identitat de País. Sortosament no es va aconseguir... Tot i que ja des de finals del s XVI els bisbes de Vic van prohibir ballar sardanes en l’interior de les esglésies fins i tot davant d’elles si havia començat l’ofici. A mitjans del sXX Francisco Franco va autoritzar la sardana amb la finalitat de maquillar el genocidi cultural i com a mostra de folklore regional integrat a la Unitat de destí. Aquest fet va fer trontollar molts balls populars com la jota... que van quedar en segon terme.

La “Sección Femenina de Coros y Danzas” creada per Pilar Primo de Ribera va ser l’organització que va fer revifar la dansa tradicional a tot Espanya, presentant-la com una activitat competitiva entre “regiones”. Era una forma de tenir lligada la joventut  amb un fi comú, força controlat. Cal dir que molta gent, nois i noies, van poder veure món estan afiliats a aquestes organitzacions estatals. Es feien trobades i concursos per tot l’estat. A Catalunya, molts mestres de dansa tradicional catalana van ser mestres d’algun que altre grup de la “Sección Femenina”, compaginant el mestratge amb l’Esbart Dansaire corresponent. Quan aquesta organització va exigir  que tots els afiliats formessin part de la Falage de las JONS, molts d’aquests mestres van deixar el grup que portaven per a dedicar-se exclusivament al propi esbart.

També cal dir que amb l’afany de notorietat i competició amb altres zones d’Espanya, moltes danses i balls tradicionals i populars que s’ensenyaven en els centres de “la Falange” eren de dubtosa autenticitat, perquè, el que el mestre o mestra no sabia, solia inventar-ho, i d’aquesta manera van anar deteriorant-se moltes manifestacions dansades en tot l’estat.

 

A les darreries del segle XX ha hagut una proliferació dels Esbarts Dansaires degut a un canvi social. Moltes agrupacions que mantenien any rere any, exclusivament el ball o la dansa secular i ancestral del mateix poble (grups de danses vives) han optat per ampliar el repertori incorporant altres balls i danses foranies a ells, esdevenint Esbarts Dansaires.

 

En l’actualitat trobem molts tipus de dansa i ball i grups formats en entitats, o no, que els practiquen.

Hi ha els grups que es dediquen a conservar el patrimoni immaterial com és la dansa tradicional son les Colles Bastoneres i els Esbarts Dansaires. Els grups de Dansa Viva que podem trobar en innumerables pobles i ciutats de casa nostra, que es dediquen a mantenir vives les tradicions dansades locals. La dansa Contemporània, nascuda de la dansa clàssica. I tots els grups i individuals que practiquen el ball popular arribat de l’estranger com el Hip-hop, Rap, Funcky, etc i demés fusions que es facin d’un estil amb un altre i d’una música amb una altra...

 

 

La música

Antigament eren els instruments de pastoreig (flabiols, percussions...) i els músics ambulants qui s’ocupaven d’aquests afers (violins, sacs de gemecs...). Les habilitats per tocar un instrument es transmetien per tradició oral juntament amb el repertori musical. El nou alumne aprenia el repertori del mestre i afegia al pas dels anys noves melodies que li arribaven d'altres indrets. Per aquest motiu trobem tantes semblances de les músiques tradicionals entre poblacions.

Flautes fetes amb ossos d'animals.

 

Rebequets. Instruments de corda fregada molt utilitzats pels pastors del Pirineu. El rabequet es un petit violí que te la caixa de resonancia feta amb mitja carabassa i pell d'animal, cordes fetes amb els intestins i l'arquet amb el qual es toca, amb cua de cavall. 

Instrument de percussió fet d'ossos. Al fregar-los amunt i avall amb un element de fusta  emitía un so semblant a una carraca.

 

Posteriorment la cobla de tres quartans (tarota, cornamusa o sac de gemecs i flabiol i tamborí) va donar més joc musical a les melodies populars i tradicionals. El nom de "tres quartans" ve donat perquè son tres persones que toquen quatre instruments.

 

Modernament son les cobles a la Catalunya Vella i les bandes a la Catalunya Nova les que s’ocupen de sonar la música tradicional dels balls i les danses a les nostres viles.

Cobla tocant a plaça.

Banda musical tocant una jota a la Catalunya Nova.

 

 

 

 

 

 

 

La indumentària a grans trets

Les dones se solien cobrir el cap amb mocadors i en alguns cassos també barret de palla. També s'utilitzava la gandalla que era una funda de roba per a guarir-se el cabell de la pols de les feines del camp.

Solien dur vestit de dues peces (cos i faldilla).

Mitges gruixudes a l’hivern i més fines a l’estiu.

Espardenyes de betes, abarques, esclops de fusta... depenent de les feines i la zona.

Les joies, qui n’havia heretat, se solien lluir els diumenges i qui podia també duia millor vestit i gandalla decorada i de color les solteres.

El davantal era peça obligada els dies feiners i les festes fins que va arribar la moda francesa (mirinyac, polisson depenent de l’època).

Cubrien les esquenes amb mantonet o mantellina si s'anava a l'esglèsia. A la Catalunya nova les dones duien un gros mantó.

         

Dos gravats de Joan d'Ivori del vestit de la dona i de l'home català a finals del segle XVIII i fins a mitjans del segle XIX.

 

Els homes solien cobrir-se el cap amb la típica barretina.

Les jaquetes i armilles eren curtes, pel damunt de la cintura.

Els pantalons fins a sota genoll deixaven entreveure els calçons.

Per a feinejar amb animals solien posar-se unes polaines.

Espardenyes de cànem als peus i si el camp estava enfangat portaven esclops.

 

 

 

LÈXIC DEL DANSAIRE

barretina: tocat de diari. Aquesta es posava al cap de l'home per a protegir el cabell de la pols que originaven les feines del camp. També s'utilitzava per vestir. Solien ser vermelles, negres o morades. I depenent de la forma en que era posada al cap, se sabia d'on venia el visitant.

 

 

cadena: els balladors disposats en rotllana i les parelles encarades. Comencen a evolucionar endavant (ara per dintre, ara per fora o ara per fora, ara per dintre) segons posició en la rotllana. Fins arribar al lloc d'origen. La cadena pot ser donant-se les mans o sense donar-les.

 

 

capdanser: primer ballador. Ballador que encapçala la dansa.

 

 

cobla: formació orquestral reglada pel músic i compositor català Pep Ventura, que a més de tocar sardanes i diferents fusions de gèneres, els Esbarts Dansaires van escollir per a ser acompanyats musicalment. Formada pels següents instruments: flabiol i tamborí, tenora 1a, tenora 2a, tible 1r, tible 2n, fiscorn 1r, fiscorn 2n, trompeta 1a, trompeta 2a, trombó de vares, contrabaix.

 

 

cobla de tres quartans: formació musical anterior a la cobla. Formada pels següents instruments: tarota, sac de gemecs, flabiol i tamborí.

 

 

corranda: dansa en cercle. Així es ballen les anomenades Bolangeres. Figura de ball provinent de les antigues Caroles de la Edat Mitja. Els balladors es situen en cercle o rotllana i agafats de les mans evolucionen.

 

 

faixa: element de vestir de l'home. Utilitzada per a les feines que necessiten aixecar pesos o estar molta estona ajupit. Protector de la ronyonada per a les feines del camp, granja, etc. Solien ser vermelles o d'un color fosc. Hi havia qui les portava també per a mudar, aleshores solien ser de colors, blanc, blau, cru, etc.

 

 

farandola: corranda oberta. Moviment de dansa que utilitzen els dansaires per a desplaçar-se. Acostuma a conduir-la el capdanser, avançant i evitant trobar-se amb el ballador o balladora de la cua.

 

 

faràndula: amb aquest nom es designen tots els entremesos que podem trobar entre el bestiari fantàstic.

 

 

gandalla: element de cap de la dona. Servia per a protegir-se el cabell de la pols i altres agents externs com la palla al aventar el gra, etc. Aquesta solia ser de roba fina perquè pogués transpirar el cabell, i en ocasions amb algun brodat o calat. Per a vestir, la dona portava la gandalla més elaborada; amb molts calats i brodats, deixant entreveure el cabell.

 

 

morratxa o almorratxa: mena de càntir de vidre amb quatre brocs petits, laterals i un de gros central que servia per a posar-hi aigua de roses i així ruixar amb aquesta les balladores durant la dansa.

 

 

mitenes o mitons: peça de roba femenina a tall de mànigues postisses que per les festes lluïen amb altres materials com la seda, amb treballs de buidat o de boixets, etc.

 

 

punt pla: pas clàssic del folklore català. S'executa amb música a 3/4

 

 

 

 

ACTIVITATS: A més dels treballs i jocs que us proposem en aquest dossier, també us aconsellem que sol·liciteu un taller de dansa tradicional, que vindrem a fer al vostre centre. En el qual s’ampliarà la informació d’aquest treball a més d’ensenyar i practicar amb els alumnes i les alumnes, els balls i danses més representatives de la nostra tradició.

 

 

SOPA DE LLETRES

 

  
Troba i encercla 10 mots relacionats amb la dansa tradicional: la seva música, la seva indumentaria i els elements dansaires.

 

 

 

 

Exercicis de creació i recerca.

Anota: tots els balls i danses de la teva comarca, que recordis; distribuïts en:

DANSES VIVES                                                      DANSES PERDUDES

 

 

Transcriu una cançó: busca en llibres, internet... la cançó d'una dansa o ball popular i transcriu-la aquí:

 

 

Crea una peça poètica: sirventés, tensó, alba o cançó amorosa. Cerca els sinònims apropiats en cada moment  per tal de no caure en el mal gust i no ferir la sensibilitat o per altra banda, per agredir verbalment a la persona que va dirigida la peça, segons l'estil de poesia que escullis.

 

 

Situa geogràficament: els balls de bastons a Catalunya.

 

 

Anota quin és l’estil o tipus de ball  més característic de cadascuna d’aquestes àrees geogràfiques.

Tortosa.-

Tarragona.-

La Valh d’Aran.-

El Vallès.-

 

 

Dibuixa o construeix: un cap del ball de nans utilitzant materials reciclats.

 

 

Perquè serveix una faixa d’home? Enumera tres utilitats.

1.-

2.-

3.-

 

 

Perquè serveix la barretina? Anota tres maneres de portar-la al cap.

* La barretina serveix per:

1.-

2.-

3.-

 

 

Perquè serveix una gandalla? Qui la porta?

  • La gandalla serveix per:
  • La porten:

 

 

Què és una almorratxa o morratxa i quina és la seva utilitat? Dibuixa'n una.

Morratxa:

Serveix per:

 

 

 

Quins instruments acompanyaven les danses tradicionals i populars, abans de les formacions orquestrals?.

1.-

2.-

3.-

 

 

 

Quants instruments és freqüent veure en una Cobla. Enumeral’s.

 

 

 

Solució a la sopa de lletres: barretina, tible, esbart, cobla, capdanser, ball pla, tenora, almorratxa, corranda, gandalla.

 

Contacte: info@animadedansa.com