Ball agafat o “Ball agarrao” Manera de ballar, en la qual el ballador, encarat amb la balladora i a tocar amb ella, la subjecta amb el braç dret per la cintura; amb el braç esquerra alçat sosté la mà dreta de la balladora al nivell del múscle, mentre la balladora descansa el braç esquerra damunt el braç dret del ballador, passat, com he dit abans, per la cintura d’ella a fi de sostenir-la en les evolucions del ball. Així, agafats, marquen els punts de la dansa amb passes i amb moviments de traslació lateral, avant i enrera, i de rotació parcial o total.
Antigament aquest ball era sonat per un o dos instruments, més endavant, i sobretot a les poblacions més apartades, es va donar pas als carrets de música que es llogaven puntualment per la festa i que funcionaven amb una manivela; aquest fet va donar lloc a la popularització de les músiques doncs no hi havia massa varietat i pràcticament cada any eren les mateixes que s’anaven repetint. Posteriorment, els conjunts i orquestres locals varen cubrir aquesta feina.
Aquesta manera de ballar és, l'evolució dels antics balls de parella: en fileres, un al costat de l’altre...
“Fins desprès de la Revolució Francesa de 1793 no s’estilà de ballar les parelles abraçades com actualment s’estila, ja que els balls d’ara com valsos, schotis, mazurques, etc, en què s’admeten aquests costums, en aquella època no es coneixien, puix foren més tard importats de França quasi en sa totalitat.
Abans d’aquesta època, els balls corrents que es ballaven en salons de particulars, ja que de públics no n’hi havia, al menys en poblacions petites, eren ball de quadro com minuets, pavanes, gavotes i altres per l’estil, tots ells de reverències molt cerimonioses, en els quals les parelles solament es donaven les mans, i eren ballats per la noblesa i per gent molt acomodada en ses tertulies i recepcions, essent amenitzats musicalment per quintets i sextets compostos d’instruments de corda i clavicorni. Peró els balls del poble o ballades com vulgarment se’n deia, tots sense excepció es feien a la plaça major del poble, -costum aquest quasi universal- i cada regió tenia els seus pròpis...”
Bibliografia:
FRANCESC PUJOL I JOAN AMADES. Diccionari de la Dansa. Any 1936.
CONTES I COSTUMS EMPORDANESOS. (Tiple,tabal, i corn) Manel Solà. 1983.
