Els balls d’almorratxes han estat propis de diversos pobles del Maresme i de la Selva, encara se’n ballen a Malgrat per Sant Joan i Sant Pau, a Canet per Sant Pere, a Lloret per Santa Cristina, a Sant Pol per Sant Jaume i a Arenys per Sant Roc.
La tradició a Sant Pol, ens explica d’aquesta manera la llegenda i origen d’aquest ball, així com el fet de trencar-hi almorratxes.
En temps de la decadència mora (segles XIV o XV), un ric moro d’estirp noble posseïdor de grans riqueses i que vivia per aquestes contrades, Ben-Hassan, es va enamorar bojament de una gentil fadrina santpolenca anomenada Mercè de la Multra, puig vivia en la Vall de la Multre (entre Canet i Sant Pol), i no perdia cap ocasió per festejar-la. Aquesta, sempre rebutjava qualsevol proposició del moro, dons volia dedicar la seva vida a Deu Nostre Senyor i ingressar en un convent.
Assabentant el moro que en la casa-forta de Santa Florentina (a Canet de Mar), se celebrava gran festa i que la seva estimada i seria pressent, va anar-hi amb les millors robes que tenia i a l’hora de més esplendor de la festa, va oferir-li una setra de vidre amb diversos brocs i plena d’essències orientals (o sia, una almorratxa), i la sol·licità en matrimoni.
La Mercè de la Multra va prendre l’almorratxa i, per acabar amb les seves petició de una vagada per totes, la va rebotre contra el terra, fent-la en mil bocins, deixant a tothom parat. El moro Ben-Hassan quedà avergonyit i bocabadat i sortint de la festa carregà en unes naus totes les seves pertinences i s’han torna a l’Àfrica.
Aquesta es una de les maneres que la tradició explica els fets narrats, però jo amb guardaré prou be de dir si es certa o no que així succeí.
En els segles XVIII i XIX, el ball es feia en un grandiós envelat aixecat a la platja. La coreografia primera del ball fa anys que es va perdre i recorden la gent més gran, que els dansaires es limitaven a voltar la immensa sala, al so d’una tonada vuit-centiste, i sense marcar cap punt de dansa i coreografia del ball. En passar les parelles per davant de la tauleta on es venien les almorratxes, ella n’agafava una que portava a la ma fins arribar al punt on hi havia una gran pedra, contra la qual la rebatia. Era costum que el darrer dia de la festa de San Jaume, sortissin a ballar tantes dones com hi havia a l'envelat, que acostumaven ser moltes, des de les nenes que tot just caminaven fins a les velles que gairebé ni es podien tenir dretes, i totes eren tretes al ball i trencaven una o més almorratxes.
Cada any dons, és trencaven uns quants milers d’almorratxes que constituïen una de les produccions més importats dels forns de vidre d’Arenys. Se’n trencaven tantes, que a voltes excedien el nombre de les que hom disposava. Quan es donava aquest cas, en lloc d’almorratxes les balladores trencaven setrills, cantis, vasos i qualsevol altre vaixell de vidre, sense tenir-ho en desconsideració ni en menyspreu. Les almorratxes antigament, solien costar una pesseta. Els balladors no les pagaven al moment, sinó que al cap d’uns dies els pabordes de la festa passaven a cobrar-les-hi a casa, i al no recordant moltes vegades la quantitat exacta trencada, era aprofitat per aquest, per afegir-hi unes quantes mes i axis equilibrar el pressupost de la Festa Major.
En el seus inicis, l’any 1999, l’Esbart Santpolenc recuperà la dansa de les Almorratxes que no es ballava des del 1925, i que s’ha ballat des de les hores sense cap interrupció, el diumenge més proper a la diada de Sant Jaume.
En aquets anys, l’Esbart a estat convidat a interpretar la Dansa de les Almorratxes en diferents indrets de Catalunya. És de remarcar especialment la ballada en el 50e Aplec d’Esbarts Dansaires de Catalunya a Montserrat el passat juny del 2006.
El 22 de setembre va estar convidat a interpretar-la a Barcelona, en els actes del Mercè – Dansa per les festes de la Mercè, al mati a la plaça de la Catedral, i a la tarda a la plaça de Sant Jaume. En aquests actes també ho van fer conjuntament, el grup de Gegantes de Sant Pol.
L'any 2007, les balladores estrenen el seu primer vestuari, sufragat i confeccionat per elles mateixes.
Bibliografia i fonts consultades:
Escrit de Francesc Xavier Tobella a la publicació El Santpolench ( juliol 1890 )
RODRÍGUEZ, SURIÑACH, JAIME.La dansa de les morratxes al llibre Historia y leyendas de San Pol de Mar , (1977)
Sr Lluís Soto i Alert (membre del grup folklòric de Sant Pol de Mar)
