A Borredà es coneix una dansa amb aquest nom. El Ballet, a l`igual que el Ball Pla, no és res més que un nom genèric que servia per a denominar el ball propi d`un poble.
Com que aquest, havia estat extès sobretot per les comarques muntanyenques del nord de Catalunya, se l`anomenà Ballet de Muntanya, i fóu en aquests indrets on es conservà amb més puresa.
El Ballet de Muntanya, és un tipus de ball considerat com un dels més característics en una ampla franja de terreny que compren prioritàriament les següents comarques: la Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès, l`Empordà i el Pallars. Ademés d`altres localitzacions puntuals i aïllades com Ceret, Canet de Mar, etc.
Jaume Vanieri, de Bèziers, en el seu poema Proedium Rusticum 1750; traduït per en Jean Le Fol, i publicat en el diari Al Galliner, l`any 1883, diu així:
De primer en gran renglera i dant-se les mans
passegen una estona i tornen els dansants
cap al mig de la plaça, tot fent-ne gran rodona.
S`omplen les finestres; el poble s`apilona;
tot balla: peus i mans; graciosos moviments,
que no podria seguir l`acord dels instruments.
Ja corren fent rodona, a l`ombra, posant-se
a esquerra, a dreta anant i desagafant-se.
Rompuda la cadena, s`eviten, es segueixen,
i, amb ràpid giravolt, es topen cara a cara.
Tot d'una, a un senyal donat, el ballador s`empara
de la seva parella i l`alça amb braç nervut
i amb grans aplaudiments la rep la multitud ".
Les Corrandes, per altra banda, eren danses que no s`acostumaven a ballar soles. Solien ballar-se després de la dansa o ball principal, i en qualsevol cas, sempre després del Ballet. La norma era que la corranda o corrandes evolucionessin cap la dreta i després cap l`esquerra per finalitzar en un moviment que feia que les noies s`alcessin del terra subjectades pels nois, restant enlairades uns instants.
El folklorista Bosch de la Trinxeria quan feia esment de les Festes Majors i Aplecs muntanyencs sobre l`any 1880 ho feia amb aquestes paraules: " De cop la música canvia de tonada i toca un minuet, a les hores el paborde pren la mà de la balladora i li fa fer un ristol per dessota del seu braç tot posant-se davant d`ella i barret en mà i amb grant cerimònia, punteja el clàssic ball pla al compàs de tan fina música. Les noies, que encara segueixen formant una renglera, fan el mateix seguint al ballador amb gentil cortesia. Acte seguit ballen tots durant un temps aproximat de vint i cinc minuts, per donar pas a les presentacions per part del paborde major a les diferents estimades dels demés pabordes. Acabada aquesta cerimònia, comencen les corrandes o sardanes contrapassades tot voltant a dreta i esquerra en nombre de dues, quatre o sis parelles, per acabar aixecant enlaire i per sota l`aixella a les noies que esclaten en crits i rialles.
Aquesta darrera figura, és característica d`una gran majoria de balls a la nostra Catalunya. Donant així a entendre l`alliberament de la dona. Costum que va ser importada de França en temps de la revolució, quan moltes famílies franceses travessaven la frontera per guarir-se al nostre país ".
Aquesta corranda final que feia enlairar les noies , se l`anomenava, Corranda Alta. En contraposició de la Baixa, que solia acabar amb peus junts o amb una salutació o acatament col.lectiu.
A principis del segle XIX, el químic francès Enric Natsvidal i Esteva, director de la farmàcia de l`hospital de París i amic del folklorista Aureli Capmany, escrivia: " veure aixecades les dones, a un temps, dominant la multitud d`espectadors, és un espectacle que impresiona. Sobretot quan es veu per primera vegada, constitueix un quadre dels més famosos que pugui imaginar ".
Referint-se al Ballet i Corranda del Borredà, així el definien en un programa de festa de l`Esbart de dansaires d`Igualada el 25 d`agost de 1933: " és una dansa revolucionària, que té una figura que en els ballets, només es veu en contadíssimes ocasions i és , en la corranda final, després de formar rotllet els balladors, de dues en dues parelles, la música fa un calderó i els balladors enlairen les balladores sostenint-les uns moments.
Ball clàssic d`era, molt antic, però a la vegada molt conservat. Guarda una virilitat i un respecte. És una bella mostra de ballet de pagès.
Hi ha la creença que l`acte final d`enlairar les balladores, representa una protesta, per això diem que és una dansa revolucionària. Protesta contra determinats abusos feudals molt molestos per a la dignitat femenina i que els balladors amb aquest acte, les alliberen".
