A Monistrol de Montserrat hi té lloc l'elecció dels nous pabordes de la Confraria de Sant Sebastià, segons un antic procediment electiu del segle XVI.
En una placeta porticada, celebren una curiosa dansa, ballada únicament pels tres pabordes amb llurs parelles, ricament vestits i guiats pel porrer com a mestre de cerimònies. A mitja dansa l'orquestra para de tocar i el credencer (Antic escrivà encarregat de portar el llibre de credença d'una confraria) fa públics els noms dels confrares designats per a regir la confraria l'any vinent. La gran gentada que omple la placeta, exclama estentòriament: Bo! Bo! en senyal d'assentiment a la designació; d'aquí que aquesta singular dansa electiva, única a casa nostra, sigui anomenada Ball del Bo! Bo! Si el públic assistent no acceptés els designats, en lloc de bo , cridarien pega!, no tenint record que abans dels anys 60 del s XX s'hagués donat aquesta circumstància. Els pabordes reben els apel·latus pròpis d'Abat, de Prior i de Batlle i aquest darrer, ostenta una vara distintiva de la seva pabordia.
Aquest document constitueix un record notable dels antics procediments públics electius.
Ball del Bo! Bo!. Passeig inicial encapçalat pel porrer amb les parelles dels balladors. Anys 50 del sXX.
Ball del Bo! Bo!. Passeig inicial encapçalat pel porrer amb les parelles dels balladors. Anys 50 del sXX.
Ball del Bo! Bo!. Corranda o sardana final. Anys 50 del sXX.
En l'actualitat el Ball del Bo-Bo se celebra dins dels actes de la Festa de Sant Sebastià.
La tradició i la coreografia del ball, així com la música s'ha respectat des de l'antigor.
La ballada del “Bo-Bo!” de Monistrol de Montserrat és una de les relíquies més valuoses del folklore català. Malgrat el pas dels anys, la dansa ha aconseguit conservar la naturalitat i la frescor originals, i ha mantingut per als monistrolencs la seva idiosincràsia com a ritual col·lectiu. Extraordinàriament, els profunds canvis socials del segle XX no comportaren que la dansa passés a ésser conservada per ballaires d’un esbart (com va succeir a tants altres pobles amb danses del mateix orde), sinó que va continuar a càrrec dels mateixos Administradors de la festa de sant Sebastià, i així fins als nostres dies. La ballada en conjunt és un conglomerat de figures i de formes pròpies d’antigues danses de Catalunya que hi han quedat fossilitzades, cosa que evidencia que aquestes havien estat habituals en el dansar del Monistrol del passat. Ha estat amb el pas dels anys que aquestes figures han adquirit, gràcies a la imaginació popular, una simbologia “màgica”, vinculada estreta i indivisiblement a la festivitat de Sant Sebastià, en relació a la qual desenvolupa una important funció pràctica.
El Ball del “Bo-Bo!”, com altres danses de localitats catalanes (Ex.: el Ball del Ciri de Castellterçol, el de Moià, el de Viladrau, la Dansa de Campdevànol, etc.) té com a funció principal solemnitzar d’un mode ritual el traspàs dels càrrecs dels Administradors del sant Patró. A la Catalunya clàssica era molt corrent servir-se d’una dansa per dur a terme aquest tipus de traspassos, i és comú arreu del món utilitzar la dansa amb finalitats d’aquest tipus; segons Joan Amades, aquest fet probablement ja era habitual en el neolític. Si comparem el Ball del “Bo-Bo!” de Monistrol amb el Ball del Ciri de Castellterçol comprovarem que ambdues danses comparteixen una mateixa finalitat dins el col·lectiu humà dels seus respectius pobles. A Castellterçol, el Ball del Ciri era dansat pels Administradors de Sant Víctor, i hi prenien part tant els pabordes sortints, com els entrants, és a dir, les tres parelles que s’havien cuidat durant tot l’any d’organitzar la festa al sant, i les tres que se’n cuidarien l’any que havia de venir. Les pabordesses sortints, totes tres fadrines, guarnides amb la mantellina blanca de rigor, duien a una mà un almorratxa amb aigua olorosa i a l’altra un ciri (d’ací el nom del ball). Aquests objectes (almorratxa i ciri), com a símbols de l’administració, a mitja dansa eren lliurats solemnement a les pabordesses entrants. El ritus de traspàs acabava amb una sardana saltada, la melodia de la qual és pràcticament idèntica a la de la sardana del Ball del “Bo-bo!” (d’aquesta coincidència en parlarem més endavant). A Monistrol, el Ball del “Bo-Bo!” és dansat pels Administradors de Sant Sebastià (només pels sortints). A mitja dansa, des d’un bon lloc de la plaça, i dita la invocació ritual (“En nom de Déu i del gloriós Sant Sebastià màrtir. Amén”), el credencer anuncia els Administradors nous i posa llur aprovació a referèndum del poble demanant per a cadascun d’ells: “És bo?” I ja que “Bo!” acostuma a respondre el poble, d’aquest fet prové, segons molts, el nom de la dansa. Un cop aprovats els Administradors, mitjançant aquest procediment que podríem considerar una manifestació paradigmàtica de la “democràcia tradicional”, la dansa continua a fi que la cerimònia quedi ben conclosa. Acabem de veure, doncs, dues danses de traspàs amb formes diferents, però que comparteixen, en el fons, la mateixa finalitat.
El Ball del Ciri de Castellterçol, pel que fa a la seva litúrgia, en què el ciri i l’almorratxa exerceixen un paper clau en el ritus, presenta molts paral·lelismes amb altres danses de la Catalunya clàssica, en què les pabordesses duien una almorratxa, i, tot ballant, n’arruixaven l’aigua olorosa. Fixem-nos en la referència que en fa Verdaguer al cant V de Canigó, on compara aquesta muntanya amb una almorratxa:
Cant V, vers 127:
Apar una almorratxa descomunal que vessa
per sos cinch brochs de vidre
cinch brochs d’aygues d’olors;
l’aixeca entre eixes cimes Pirene gegantesca
com quan, dintre la plaça, dansant la pabordessa
arruixa els balladors.
El Ball del “Bo-Bo!” de Monistrol, pel que fa a la forma del traspàs, presentaria paral·lelismes amb el Ball del Ciri de Manlleu, per exemple. Allí, les pabordesses de la confraria de Sant Antoni, tot ballant, duien a les mans un ciri i un ram. A mitja dansa la música s’aturava, la plaça guardava silenci d’un mode similar com succeeix a Monistrol, i un dels Administradors proclamava en veu alta els noms dels pabordes entrants amb aquestes paraules: “Veïns de la fidelíssima vila de Santa Maria de Manlleu: avui és la festa de Sant Antoni Abat i qui no la celebrarà pagarà un bot de vi a honor del sant i a profit de la confraria. Han estat elegits pabordes per a l’any vinent els confrares… (en deia els noms)”. Després del nomenament, la dansa continuava encara a fi de concloure bé la cerimònia. És clar, doncs, el paral·lelisme d’aquesta dansa, en aquest aspecte concret, amb el Ball del “Bo-Bo!” de Monistrol.
Deixant a banda aquesta finalitat pràctica, a la qual ens hem referit, les figures del Ball del “Bo-Bo!” de Monistrol han estat objecte de diverses atribucions simbòliques relacionades amb el mite fundacional del Vot de poble; cada figura, doncs, té un “significat” viu per a la tribu, fet excepcional que confereix a la dansa un fons antropològic molt interessant. Abans, però, de repassar aquestes figures simbòliques per al poble, paga la pena d’esbrinar de què són succedànies, és a dir, d’on provenen, ja que no sorgiren pas sobtadament ni foren l’invent d’un dia concret, sinó que tenien uns antecedents, i justament per aquests antecedents es “feren un lloc”, per dir-ho d’alguna manera, en aquelles “ballades amb tota decència”.
La primera figura, potser estranya per a uns ulls moderns, és dansada per les tres pabordesses (dues casades i una fadrina) i pel porrer de la vila. Es tracta d’un contrapàs, en el qual el porrer actua de capdanser. Segons Aureli Capmany totes les velles sardanes eren precedides per un contrapàs, i així mateix qualsevol ballada catalana; les velles ballades de Monistrol entren, doncs, en aquest “cànon clàssic”, així com la Dansa de Campdevànol, la primera figura de la qual també està reservada a la dones, menades pel capdanser. En el contrapàs de Monistrol, les tres dones s’agafen de les mans amb els braços alçats a l’alçada del colze, i el porrer se situa a la seva esquerra guaitant endavant; la noia fadrina es col·loca entre les dues dones casades. Un cop els músics inicien l’ancestral melodia del ball, el porrer guia les tres dones en les seves evolucions, que consisteixen en tres volts a la plaça. Pot semblar un contrapàs corrent, però, com el de la Dansa de Campdevànol, no ho és: fixem-nos-hi. Es tracta d’un contrapàs de dones soles (els homes no hi participen) a excepció del porrer. Parem, doncs, esment a la figura del porrer; quina és la seva funció en la ballada en general, i més concretament en aquest contrapàs, l’única part del ball en què participa directament?
Sembla ésser que la funció principal del porrer en la ballada del “Bo-Bo!”, és la d’inaugurar-la, la de donar-li inici; el personatge s’embolcalla d’un aire gairebé sacerdotal. És molt probable que aquest costum fos força corrent en aquella Catalunya de l’antigor. Un cas similar al de Monistrol tenia lloc a Sant Julià de Lòria, a Andorra, on el porrer inaugurava les ballades del diumenge de Carnestoltes, tot dansant el primer ball que precisament era anomenat Ball del Porrer, en què, com a Monistrol, actuava de ballaire en cap. En aquesta dansa, el porrer feia sortir a puntejar al seu entorn tots els fadrins que després prendrien part en els altres balls de parella. Les ballades no podien començar sense aquest ball, i només podien participar de les altres danses els fadrins que prèviament s’havien adherit al Ball del Porrer. El contrapàs del Ball del “Bo-Bo!” de Monistrol, però, no és pas un ritus d’agregament, sinó que la seva fesomia sembla indicar més aviat una altra funció oculta, per la raó que es tracta d’una dansa en què només hi prenen part dones, llevat del porrer. Elles dansen entorn de l’home, tot seguint-lo, o prenent-lo com a centre. Segons l’etnologia, aquest tipus de danses, molt poc corrents, en les quals una colla de dones dansen menades per un sol home, indiquen origen ritual de caràcter agrari, encaminat a obtenir la fertilització de la terra i la prosperitat dels conreus per efecte de la influència màgica de l’element fecundador de la dona . Podríem citar, com a balls d’aquesta mena, entre altres: “Les danses” de Vilanova, la “Gallarda del pou” de Cornellà de Llobregat, el ball de “sa filera” (típic eivissenc), etc. No obstant això, com a paral·lelisme clar amb el contrapàs del “Bo-bo!”, hem de fer esment als típics “balls plans” de les muntanyes lleidatanes . En aquests “balls plans” un home dansava amb tantes dones com volia alhora. Elles es posaven en rengle agafades de les mans, una al costat de l’altra. El ballador només agafava la del cap de la renglera per la mà, i les altres seguien al costat d’ella totes les evolucions del ball per la plaça. Un sol ballaire podia menar fins a deu balladores; els grups no eren pas regulars. Acabem de descriure la mateixa estructura que presenta la primera figura del Ball del “Bo-Bo!”. Així doncs creiem que el fet que només participin del contrapàs les tres pabordesses respon a algun tipus de sentit agrari molt reculat, oblidat segles enrere, però que tanmateix, d’un mode inconscient, es manifestava amb tossuderia tot reservant aquesta figura a les dones, ja que si no haguéssim pogut tenir un contrapàs format també pels tres homes; de fet, el més habitual hagués estat una tirallonga de set persones, comptant el porrer, és a dir, un contrapàs corrent.
La segona figura és la més corrent i general en el folklore català, es tracta d’un passeig galant en què les tres parelles donen tres volts a la plaça, caminant amb certa parsimònia. Cada parella s’agafa amb els braços encreuats.
La tercera figura és la més curiosa, i la més representativa de tota la dansa. L’home es col·loca de cara a la dona, i aleshores ella avança de cara, i ell d’esquena. Van fent tres passes cap a un cantó, i tres cap a l’altre, sempre en sentit contrari l’un de l’altre, i quan són als extrems fan un gest molt característic amb els braços talment com s’hi sembressin quelcom als espectadors. Cada vegada que ve la cadència de la melodia giravolten sobre si mateixos. Quin és l’origen d’aquesta figura tan peculiar? Creiem que pot tenir dos orígens possibles. La primera possibilitat és que es tracti d’un simple va i ve de braços (molt característic dels balls catalans), i que, al llarg dels segles de tradició, per fatiga dels balladors, ha acabat per convertint-se en un gest “estrany”, al qual el poble ha atribuït la simbologia del “repartiment de la salut concedida pel sant”. La segona possibilitat és que es tracti de la reminiscència d’algun tipus de dansa de caràcter agrari relacionat amb la sembra; són molt poques les danses d’aquest orde que han perdurat, però, cercant algun paral·lelisme amb alguna altra, podríem referir-nos a “es parado de Valldemosa” (Mallorca), en què els dansaires també fan un gest molt peculiar amb els braços i els dits. L’únic que podem assegurar és que l’actual significat de la figura (de “repartiment de la salut”) no és pas l’original, ja que, entre d’altres coses, el llibre del Credencer de Sant Sebastià en cap moment es refereix al “Bo-Bo!” adjudicant-li algun tipus de simbologia ritual, tan sols posa èmfasi en la solemnitat i sobretot en la “decència”que el caracteritzaven.
La quarta figura del Ball del “Bo-Bo!” és una sardana saltada, i enceta nous compassos de melodia, la qual paga la pena de comentar, ja que aquesta era realment molt popular en aquella Catalunya de l’antigor; com ja hem dit abans la trobem al Ball del Ciri de Castellterçol, però també a l’eixida del “Treure ball” de Terrassa, o a la sardana final del Ball de Nans de l’Ametlla de Merola; i segurament que si hom pogués analitzar el cançoner català compàs a compàs encara la localitzaria a molts altres indrets del territori. La resta de melodia del Ball del “Bo-Bo”, exceptuant-ne uns compassos que hi afegí n’Eusebi Ponsa el 1974, presenta un aire molt arcaic, i un dibuix absolutament peculiar.
Un cop analitzades les figures de la dansa amb l’objectiu d’entreveure-hi els possibles sentits ocults, ara només ens manca referir-nos a la simbologia que el poble ha conferit a cadascuna de les figures al llarg dels segles de tradició. Abans de res cal dir que la dansa ha quedat completament lligada a la Festivitat de Sant Sebastià, i que s’ha convertit en una mena de manifestació simbòlica dels passos que va dur a terme la “tribu” de Monistrol fins a assolir la intercessió del gloriós màrtir. La primera figura, el contrapàs, s’ha anomenat popularment la “presentació de les dones”; el poble ha pensat que la figura vol reflectir que foren les dones les que tingueren la iniciativa de demanar la intercessió al sant. La segona figura, el passeig, pel fet que les parelles van amb els braços encreuats, s’ha considerat com a símbol de la “pregària” del poble al sant, per tal d’assolir la misericòrdia de Déu davant de l’epidèmia que l’assetjava. La tercera figura, com ja hem comentat anteriorment, s’ha concebut com a símbol del repartiment dels dons de salut concedits per Sant Sebastià. I finalment, la quarta figura, la sardana, representa la joia per l’alliberament de la pesta.
Ball del Bo! Bo! en el sXXI. Parelles dels pabordes ballant amb el porrer.
En definitiva, el Ball del “Bo-Bo!” de Monistrol de Montserrat constitueix un dels tresors antropològics de Catalunya. Paga la pena que els monistrolencs el preservin, entrealtres raons, perquè ha esdevingut l’emblema de la seva identitat.
El ball:
