Els Prats de Rei és una vila i municipi català a la comarca de l'Anoia, però històricament pertanyent a l'Alta Segarra. La seva població és de 536 habitants (2015), que es reparteix en una extensió de 26,1 km². El municipi es troba als altiplans segarrencs de la comarca que separen els aiguavessants del Llobregat i del Segre, a la capçalera del riu Anoia.
Per tenir una visió del perquè aquestes manifestacions folklòriques, com és la dels cas que ens ocupa ara, han sorgit i s'han anat perpetuant caldria endinsar-nos una mica en la història de la vila (edat mitjana i guerra de successió a Els Prats del Rei):
L’entrada dels carolingis pels Pirineus a finals de segle VIII culminà l’any 801 amb l’ocupació de la ciutat de Barcelona i l’establiment d’una línia defensiva al llarg de les valls del Llobregat i Cardener. Per tant, la zona de la Segarra encara restava en terra de ningú, la qual cosa no vol dir que no hi hagués pobladors que visquessin sense estar subjectes a cap domini, ni franc ni musulmà.
La primera ocupació del territori es realitza a finals de segle IX, quan el comte Guifred repoblà i organitzà el comtat d’Osona-Manresa, i en va portar els límits fins al castell de Queralt, a la zona més ponentina de la comarca de l’Anoia. En aquest moment, la zona dels Prats de Rei degué passar a control cristià, però no és fins l’any 945 quan apareix per primera vegada l’existència d’un cert poblament al territori.
El privilegi més antic concedit a la vita és la carta de població, concedida pel rei Alfons I el Cast amb data 6 de desembre de 1188. Aquesta carta, un exemplar de la qual es conservava a l’arxiu de la desapareguda notaria Argullol (als Prats de Rei), deia en forma resumida el següent:
Primerament, que el senyor rei concedia a tots els qui habitessin aleshores o be en el futur a la vita dels Prats tots aquells bons costums, franquícies i privilegis de que gaudien els seus súbdits francs i lliures; els concedia en franc i lliure alou les cases i horts de la vila, segons els havia estat concedit pel batlle en nom seu; també tota l’aigua que discorria per la riera, des de la “font de Noies” fins a la vila, per regar-ne els horts mitjançant el cens anual de 15 sous. Igualment els autoritzava de poder celebrar mercat el dimecres de cada setmana i una fira cada any el darrer dia del més de juliol, el senyor rei prenia sota la seva salvaguarda tots els qui anessin o tornessin de la fira i mercat. Finalment prometia que considerava tots els habitants de la vila de Prats com a súbdits pertanyents al domini de la corona reial, sense posar-los cap senyor o castlà, o sigui sense transferir la jurisdicció a cap senyor feudal. El rei reté per a ell els drets del forn de coure pa, dels molins i altres, que ell mateix i els seus antecessors acostumaven a cobrar de la vila, i posa, “a més d’incórrer en la seva indignació” la pena de 100 morabatins d’or d’Aragó als qui no respectessin aquests privilegis.
A principis del segle XIII es creà la sotsvegueria dels Prats de Rei, una subdivisió de la vegueria de Cervera.A més dels termes propis dels Prats i de la Manresana, la sots-vegueria comprenia els de Montfalcó el Gros, Sant Puvim, Vallmanya, Solanelles, Puigdemàger, Segur, Quadra del Gali, Puigfarner, les Coromines, Sant Pere Sallavinera, la Fortesa i Boixadors. El sotsveguer, al mateix temps batlle dels Prats, tenia a càrrec seu el poder judicial i militar del territori sobre el qual exercia jurisdicció. El govern administratiu de la vila era practicat per quatre consellers, elegits directament pel poble. Aproximadament en aquell temps es va formar el deganat de la Segarra.
Malgrat que en la carta de població concedida pel rei Alfons el Cast l’any 1188 es deia que considerava tots els habitants com a súbdits reials, o sigui pertanyents a la reial corona, sense posar-los cap senyor ni castlà, és a dir sense transferir la jurisdicció de la vita a cap senyor feudal, en temps del regnat de Joan I, el monarca es va vendre la jurisdicció tant de la vila dels Prats com del castell de la Manresana i dels llocs de Puigdemàger, Solanelles i Sant Pere de Vim, a carta de gràcia i pel preu de 5000 florins d’or d’Aragó al noble Galceran de Calders, el qual per aquesta venda passava a ser-ne el senyor feudal. (23 de setembre del 1390).
Els reis en aquelles èpoques es trobaven tot sovint mancats de recursos econòmics per les guerres incessants en les quals s’involucraven, de manera que es veien obligats a fer aquestes vendes o empenyoraments de pobles que pertanyien al patrimoni reial.
Això no obstant, els habitants dels Prats romangueren poc temps sota el domini de l’esmentat Galceran de Calders, ja que el mes de desembre d’aquell mateix any de 1390 s’alliberaren ells mateixos de l’empenyorament que de la vila havia fet el rei Joan i aconseguiren aleshores en justa recompensa un nou privilegi del monarca.
En efecte, el rei promet als jurats de la vila que ni ell ni els seus successors mai, ni en tot ni en part, no vendran, empenyoraran ni transferiran la jurisdicció de la vila ni dels llocs de la Manresana, Puigdemàger, Solanelles o de Sant Pere de Vim; sinó que tota la jurisdicció de la vila i llocs, tant civil com criminal, alta i baixa, s’exercirà sempre directament pels seus balles en nom del rei.
Era voluntat del rei que aquest privilegi no pogués ser revocat per ell ni pels seus successors, sinó amb consentiment i de comú acord amb els jurats de la vila i amb l’aprovació corresponent de les Corts Generals de Catalunya. Confessa el rei que ha rebut dels jurats de la vila dels Prats de Segarra, 1000 florins d’or d’Aragó, per la concessió del privilegi i, finalment, jura per Déu i els Sants Evangelis, tocats per ell corporalment, guardar-lo, acomplir-lo i fer-lo guardar i acomplir.
A més, per assegurar la unió perpètua de la vila dels Prats i llocs amb la corona reial, a instància dels jurats i prohoms, el rei els uní a la vila reial de Cervera, considerant simbòlicament la vila dels Prats de Segarra Carrer de Cervera, de manera que els seus habitants gaudissin de totes les llibertats, franquícies i privilegis de què gaudien els cerverins.
Els Prats de Segarra continuaren, doncs, essent vila reial, tal com volien els seus vilatans.
El 17 d’agost del 1452 amb un decret del bisbe de Vic Jaume de Cardona, van quedar definitivament constituïts els deganats de Segarra i el d’Igualada. Més endavant el 8 de juliol de l’any 1455 el papa Calixt III va confirmar per mitjà d’una butlla la nova configuració del deganat de Segarra, el qual quedà reduït en benefici del d’Igualada, a les parròquies següents: els Prats de Rei (com a capital), Calaf, Solanelles, Puigdemàger, Boixadors, Castellfollit, Camps, Fonollosa, Aguilar de Segarra, Castellar, Grevalosa, Maçana, Sant Puvim (Sant Pere de Vim), Miralles, Veciana, la Tallada, Sandomí, la Guàrdia Pilosa, Segur, Pujalt, Conill, Mirambell, Calonge de Segarra, Sant Pere d’Arç, la Molsosa, Sant Pere Sallavinera, Sant Martí de Sesgueioles i Castellfollit del Boix.Un dels privilegis de què gaudia la vila dels Prats, com a vila reial, era el dret que tenia d’elegir un diputat per assistir, en nom i representació seus, a les corts catalanes.
El començament del segle XVIII fou de gran trasbals per a Catalunya ja que s’iniciaren els fets que portaren a la pèrdua definitiva de les nostres llibertats com a poble en pujar al poder Felip d’Anjou. Expressió directa de la guerra de Successió foren els fets ocorreguts al setembre del 1711 coneguts com les batalles de Prats.
La batalla de Prats de Rei fou una de les més importants que es produïren a Catalunya durant la Guerra de Successió. En aquesta hi participaren un gruix molt important de les tropes i els seus comandaments principals al país: per la part borbònica, el Duc de Vendôme, i per la part austriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, que fou el comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria, des de 1708 fins a 1713.
Tenim quatre importants fonts documentals que narren i ens permeten contrastar els fets de la batalla de Prats de Rei de 1711. Per una part, com a document més important, hi ha el Diario de lo sucedido en el campamento de Prats de Rey, desde septiembre a diziembre de 1711, elaborat per l’estat major del comte Guido Von Starhemberg. Aquest manuscrit es conserva a l’Arxiu de Guerra de Viena (Ka – Kriegs Archiv – Wien) i fou localitzat per Ramon Santaulària i Malet, nascut el 4 de juliol de 1949 a Sant Pere Sallavinera. Des de l’any 1975 residí a Viena i en la seva universitat estudià Traducció fins a l’any 1985. L’estudiós Josep Riba i Gabarró va tenir accés a la traducció que féu Santaulària del diari de Starhemberg i el va analitzar, publicant-ne l’article “Batalles de la Guerra de Successió a Calaf i els Prats de Rei” al número VIII de la revista Miscel·lània Aqualatensia (1997).
Per altra part, és important la informació que ens dóna el volum III de les cròniques de les Narraciones Históricas, escrites pel noble Francesc de Castellví entre els anys 1701- 1724, qui s’hagué d’exiliar a Viena acabada la Guerra de Successió. Una altra font ens la dóna Joan Fàbrega, un pagès de Cerarols que es dedicà a escriure en un dietari personal tots els fets importants de la seva època i esdeveniments familiars, parlant també de la batalla de Prats de Rei i del setge de Cardona de 1711. I per acabar hi ha també una font inèdita manuscrita que es conserva al Museu Municipal dels Prats de Rei, en una de les pàgines d’un llibre manuscrit de comptabilitat d’una família pagesa. Aquest document ens diu exactament el següent: “El dia 17 de setembre va ser assetjada esta vila estan lo exercit de Carlos terser de Can Selva fins a Puigfarner de numero de 22000 homens governats per lo General Steranberch qui estava a Casa Roca de la Manresana. Los de Phalip quint estaven de St. Povim (Sant Pere del Vim) fins a la devesa de la Portella. Eran lo numero de 35000 homens governats per lo Príncep Bandoma qui estava a Calaf a Casa de Mn. Geroni Abadal. Posaren bateria de peces a la hera den Llobet per espatllar la muralla y casas encara que las casas les espatllaren mes los alemanys per traurer las bigas per fer foch que no la bateria y estigueren fins al dia de Nadal que sen anaren lo exersit de Phalip quint y lo de Carlos terser lo dia de St. Joant dia 27 de desembre deixant las casas de la vila menos la Rectoria y Casa Candido inhabitables.” Aquest manuscrit de l’època ens il·lustra prou bé els esdeveniments i, sobretot, la ubicació dels exèrcits, que tal com especifica, les tropes austriacistes del mariscal Starhemberg, amb el quartel general a la Manresana, es trobaven situades entre Can Selva i Puigfarner, dues masies de Prats de Rei que es troben a llevant del poble, mentre que les tropes borbòniques es trobaven a la banda de ponent, des de l’ermita de Sant Povim fins a la devesa de la Portella.
El 17 de setembre de 1711 les tropes austriacistes comandades pel mariscal comte de Starhemberg arribaren als Prats de Rei. Tres hores després arribaren també al lloc les tropes borbòniques, comandades pel mariscal duc de Vendôme, que a diferència de les anteriors, portaven peces d’artilleria. A l’endemà, el Duc de Vendôme ordenà bombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats de Rei. Tres canons dels exèrcits borbònics començaren a disparar contra els ustriacistes. Aleshores el comte de Starhemberg ordenà l’ocupació de la vila dels Prats de Rei, amb cinc-cents soldats. Cada dia feia canviar la guarnició.
El 19 de setembre, des del molí de l’Albareda, dos batallons francesos van atacar, però foren rebutjats amb algunes baixes pels atacants i ferits per part dels defensors. Segons Quincy, Starhemberg tenia acampats a Prats de Rei 36 batallons, 44 esquadres i 500 húsars. El marquès de San Felipe, militar borbònic, assegurava que l’exèrcit que tenia Starhemberg al seu camp de Prats de Rei, estava format per uns 12.000 soldats. Les xifres dels contingents militars que van lluitar en aquesta batalla, varien moltíssim, però queda ben clar que era un exèrcit molt nombrós.
El dia 23 arribà l’artilleria austriacista, després de l’obertura d’un camí que havien fet des d’Igualada, passant per Sant Genís i per Rubió fins a la Manresana, ja que el camí que passava per Copons estava controlat pels borbònics. El mateix dia arribaren 460 mules de l’exèrcit borbònic. El dia 24, durant tota la jornada, hi hagué el canoneig de l’artilleria del duc de Vendôme, contra les posicions dels austriacistes. Del 25 al 30 de setembre, tant els austriacistes com els borbònics cavaren trinxeres als voltants de la vila de Prats de Rei. El dia 28 arribaren 12 peces de canó per a l’exèrcit borbònic i el dia 30 els hi arribaren procedents de Saragossa 150 carros, 400 mules, 800 cavalls i 400 granaders. A continuació, durant tota la primera setmana d’octubre, els borbònics van bombardejar el nucli urbà de Prats de Rei amb 8 canons i dos morters, obrint una bretxa a les muralles. Els atacants tingueren avaries en tres canons. Per això, en una comunicació feta des del campament de Calaf el 12 d’octubre de 1711 i signada pel marquès de Valdecañas, entre d’altres coses informava: “Los cañones desfonogonados se marchan mañana con el comboy de retorno a Lérida. Hasse empezado una mina en las ruinas de la brecha de Prats; no podemos de ella hazer juicio, porque hemos ohído, se dize, se necesita de veinte y dos días para acabarla, empezándola en una nevera que se ha encontrado”. Aleshores els defensors austriacistes també minaren l’encontorn de la vila i quan el 10 d’octubre els borbònics estaven disposats a assaltar-la, varen desistir per no arriscar-se amb aquell perill, que varen saber per les informacions proporcionades per un sergent austriacista que havia desertat. Així que desistiren de continuar atacant i van retirar l’artilleria cap a Calaf, llevat d’un canó.
El dia 16 d’octubre arribaren 800 homes del duc de Vendôme. Aquest, l’endemà, mobilitzava 1.000 soldats per obrir un camí carreter des de Calaf fins a Cardona, passant per Pinós, amb el concurs d’uns 600 soldats, per protegir-los i alimentar-los. El dia 28 d’octubre, els miquelets austriacistes van agafar presoner un mercader de Calaf, que va informar que els borbònics en dotze dies havien acabat el camí des de Calaf fins a Cardona, passant per Sant Pere de l’Arç, per la masia de Puigpelat i més enllà per Pinós, i que per aquest camí transitaven soldats i carros carregats de municions que es dirigien a Cardona.
Starhemberg, des de Prats de Rei, alertat de les notícies i coneixedor de les intencions del Comte de Muret de conquerir el castell de Cardona amb ajuts efectius del Duc de Vendôme, envià a Cardona un destacament del seu camp comandat pel comte d’Eck, que havia de governar la plaça, i destinà al coronel Conrad Planta amb el seu regiment de grisons i 286 alemanys. Introduïdes aquestes tropes a Cardona i el regiment italià del comte de Taff, consistia també la guarnició de defensa del castell amb el regiment de la Diputació de Catalunya, manat pel seu coronel Pere Montaner i Ramon, 145 portuguesos i 34 oficials del cos d’agregats. El total no excedia de 2000 homes. Per la part borbònica, el comte de Muret s’emportà a Cardona quatre batallons francesos, dos d’Arpajón, el regiment de Trujillo, 12 companyies de granaders i 20 homes per batalló que envià a unirse a l’exèrcit del comte d’Arpajón i el general Felicià Bracamonte 1500 cavalls per cobrir el setge. El dia 8 de novembre, al campament dels Prats arribaren 52 miquelets que els borbònics feia vuit mesos que retenien presoners a Conill. El dia12 hi arribaren un grup de 200 presoners borbònics, aconduïts per miquelets i sometentistes, i a més hi continuaven arribant diàriament entre 12 i 15 desertors de l’enemic.
El dia 5 de novembre Arpajón, vingut de Castell-lleó (Castellbò), havia arribat a Solsona, i el dia 10 s’ajuntà amb el comte de Muret a dues llegües de Cardona. Els dies 11 i 12 de novembre acampà el comte de Muret amb 8000 infants i 1500 cavalls al Pla de Bergús. El dia 13 el duc de Vendôme, que continuava disposant d’una estabilització entre els campaments de Calaf i dels Prats de Rei, féu una visita de reconeixement per la vila i els defores del castell de Cardona, per dedicar-se a preparar les seves tropes per atacar i conquerir la població i la fortalesa. El mateix dia l’exèrcit borbònic ocupà les dues torres distants a tir de pistola de la vila i la nit del dia 14 féu construir dues bateries que ensorrarien l’endemà els murs de la vila. Els dies 15 i 16 de novembre hi hagueren combats entre les infanteries aliades i borbòniques i aquestes darreres aconseguiren d’ocupar la vila de Cardona, amb més de 6.000 soldats, cavalleria i artilleria. El dia 17 el Duc de Vendôme destinà 1500 homes per avançar en la conquesta del castell, que dividí en tres cossos: el d’Arpajón, el del comte d’Hersel i el del comte de Melun.
El dia 18, en el campament de Prats de Rei, foren disparades unes salves d’artilleria per celebrar la notícia de la confirmació de l’arxiduc Carles com a emperador d’Àustria a Viena. Aquestes canonades causaren una gran alarma en el campament de Calaf. Arribaren a Prats de Rei uns 200 homes, entre desertors i presoners.
El dia 20 de novembre el comte de Muret començà l’atac al castell de Cardona des de la vila i començà a bombardejar amb 12 canons. Els dies 22 i 23, des de Prats de Rei, sortiren 150 granaders, amb 50 barrils de pólvora, 1.200 pedres i 70 quintars de bales de fusell, que aconseguiren de descarregar dins del castell de Cardona. El 30 de novembre els borbònics atacaren dues vegades el castell de Cardona amb 5 companyies de granaders i altres forces i la seva artilleria experimentava manca de municions. Però foren rebutjats pels contraatacs dels defensors austriacistes. El comte d’Eck pogué fer arribar a Starhemberg les notícies del setge. Aquest, des de la Manresana de Prats de Rei, envià el dia 4
de desembre 1.200 soldats d’infanteria i des de Súria sortiren 300 dragons, 500 miquelets i altres voluntaris i 200 cavalls, per anar cap a Cardona. Del 3 al 10 de desembre arribaren al campament de Prats de Rei 125 desertors borbònics, que declararen que algunes vegades els seus canons no podien disparar per manca de pólvora. També arribaren un grup de soldats estrangers, alemanys, anglesos, holandesos i portuguesos, que es reintegraren a les tropes aliades després de fugir del camp enemic que els retenia presoners.
El dia 19 de desembre el duc de Vendôme ordenava el trasllat del seu equipatge personal des de Calaf cap a Lleida, i també s’hi afegiren les pertinences dels mercaders francesos, amb la protecció d’una companyia de granaders. El dia 20 les forces austriacistes del comte de Starhemberg passaren a l’ofensiva i els combats es resolgueren al seu favor, allargant-se des de les set del matí fins a les dotze del migdia, i en aquestes cinc hores estigué oberta la comunicació amb el castell de Cardona per a poder-hi entrar els carros dels proveïments, de les municions i de 400 homes de reforç. El dia 22 de desembre els combats van continuar aferrissadament i les forces austriacistes del comte de Starhemberg aconseguiren la dominació de la vila de Cardona, que fou abandonada precipitadament per les forces borbòniques del duc de Vendôme, que fugiren cap a Lleida i deixaren abandonat el campament de Calaf, que havia estat la seva base logística des de mitjan setembre.
Joan Fàbrega, pagès del mas Fàbrega de Cerarols (Súria), ens deixà també el seu testimoni de les batalles de Prats de Rei i de Cardona, localitat veïna, en el seu dietari personal. Allí ens diu que l’any 1711 “l’armada del rei Carles es fortificà a Prats de Rei i la de Felip a Calaf, amb que l’armada del rei Felip posà bateria a Prats. I tota la vila posaren per terra, i mai en pogueren treure els del rei Carles. I el general de Felip envià una partida de l’armada, amb canons de batre, a assetjar Cardona. A la vila, amb promptitud s’hi ficaren, però el castell s’hi tornà molt fortament, i els de fora bateren tant que feren bretxa i bombes, i mai pogueren entrar. I estigué assetjat més d’un mes. I la vigília de Sant Andreu donaren grans avançades i no aprofità res. I el general de Carles, que era Starhemberg, envià socors al castell, amb que l’armada del rei Felip s’hagué de retirar, i li fou forçós deixar tota l’artilleria, i municions, i bagatge, i molta cosa que els prengueren. I així se’n tornaren a Calaf, i, dins pocs dies, s’alçà tota l’armada i es retirà dret a Lleida. I mentre estigueren a Calaf feren gran mal, robant icremant cases fins a la Molsosa, Pinós, Vallmanya, Matamargó, i arribaren fins al terme de Salo, i la gent s’hi girava a escopetades i els feien gran temor.”
El Duc de Vendôme aixecà el camp de Prats de Rei el dia 24 de desembre. Els oficials espanyols asseguraren que en aquesta campanya Vendôme perdé 10.780 infants, 4.341cavalls i 2.845 mules. El mariscal comte de Starhemberg, que no havia sortit més enllà de Prats de Rei, des del seu allotjament a la Manresana, on arribà el 16 de setembre, esperà allí la visita del general Hamilton i del marquès de Daun, que com a testimonis directes li havien de circumstanciar el desenvolupament de la victòria aconseguida amb l’alliberament del castell i de la vila de Cardona, en aquella data memorable, tres dies abans del Nadal de 1711. L’exèrcit aliat tingué molts queviures durant la campanya de Prats de Rei, ja que l’emperador Carles havia ordenat transportar a Catalunya queviures de l’Imperi per via marítima. El campament dels efectius dels aliats austriacistes de Prats de Rei i de la Manresana, fou aixecat pel mariscal comte de Starhemberg entre els dies 23 i 27 de desembre de 1711, sense haver cedit en cap moment a les envestides dels adversaris borbònics.
Finalment però, amb la rendició de Barcelona i Cardona acabà imposant-se Felip V i Catalunya patí una forta repressió en tots els sentits, les conseqüències de la qual encara perduren actualment.
Hem vist en nombroses ocasions que el poble, ja sigui per recordar uns fets amb celebracions o bé per criticar-los, ha creat, literatura, poemes, músiques, cançons i fins i tot balls i danses. De fet en tenim uns clars exponents en la figura dels trobadors, joglars... a l'edat mitjana...
Veurem doncs amb el Ball del Dit una clara parodia i mofa als dirigents de l'època feudal que amb abusos i mals usos van sotmetre les ànimes que habitaven el pla de la Manresana i els seus nuclis habitats contigus.
El recull:
El 14 de juliol de 1989 efectuem una visita amb el pare a Els Prats del Rei per realitzar un treball de camp sobre les danses tradicionals d'aquell terme. Visita que s'allargarà amb més viatges a la població durant els mesos de juliol, agost i setembre del mateix any.
Sr Francesc Cos i Font (violinista) Sr Roca (sonador de flauta i flautí) veïns de El Prats del Rei recordaven que al poble s'havia ballat el Ball de dit o treure ball i Ball dels quatre cantons els quals ja no es ballen fa molt de temps.
Per casual, la germana del Sr Cos va ser una de les darreres balladores del Ball del dit o treure ball, del qual ens va marcar alguns del passos que encara recordava.
De tota aquesta festa se'n deia El Ball dels Reis nom atribuït als Reis d'Orient. Segons ens explicà el Sr Cos: "els reis d'Orient tant sols anaven a ciutat i no tenien temps d'anar als pobles; per aquest motiu, el dia de Sant Esteve (26 de desembre) sortien els organitzadors de la festa amb uns grossos cargols de mar que a Prats es coneixen per corns (botzines) i els feien sonar per avisar a tot el poble de la propera festa dels Reis. Aquesta festa on es ballava el Ball del Dit es feia el darrer dia de l'any o be el cap d'any".
El Sr Cos va continuar explicant que durant la dictadura de Primo de Rivera i fins i tot de més antic, es feia una cercavila per anar a buscar les tres balladores i acompanyar-les a la plaça amb la música de l'himne de Riego fins arribada la dictadura de Primo de Rivera que es va abolir dita música. Els músics però van intentar-ho alguna que altra vegada, però va arribar el moment que cap orquestra volia tocar-lo per por a ser capturats. Anteriorment a l'himne s'havien tocat altres músiques pròpies d'aquells temps. Aquest va ser el fet pel qual es va deixar de fer la cercavila i ballar el Treure Ball o Ball del Dit.
La música:
El dia de fi d'any, al vespre, un delegat de la comissió, organitzava una comitiva formada per: el delegat, dos criats, varis trabucaires amb armes inutilitzades, unes quantes comparses de persones portant atxes de cera de quatre caps. La comitiva així formada i darrera l'orquestra interpretant una música que "sonava igual que l'himne de Riego"
Aquesta música que en Francesc Cos ens identificava com una que "sonava igual que l'himne de Riego" creiem que es deu a la música popular coneguda a molts indrets del Pirineu com el Ball de Benás o Ball de Benasque o Ball dels omes o una versió en parella mixta que es coneix com Ball de les dones.
L'Himne de Riego és, potser, una de les escenes més desconegudes de la dictadura: la Guàrdia Civil i les autoritats es quadraven en ple franquisme quan sonava l'himne de Riego , el de la Segona República. No a tot Espanya, és clar; però sí en diversos pobles de la zona alta de la vall de l'Ésera, al Pirineu d'Osca, on segles abans havia començat a sonar aquesta mateixa melodia, coneguda com Ball de Benás (ball de Benasc a patuès, la llengua local) i que va servir de inspiració per a la marxa militar que el 1820 acompanyaria a les tropes de l'insurrecte general constitucionalista Rafael de l'Reg en el seu aixecament contra l'absolutisme de Ferran VII.
No obstant això, la melodia va ser objecte de restriccions durant la dictadura. De fet, des de principis dels anys 40 fins a la mort de Franco el 1975 únicament podia ser interpretada en tres dates , en les festivitats locals de Sant Sebastià (20 de gener) i de Sant Marcial (30 de juny i 1 de juliol).
De fet, la melodia va col·locar en una situació una mica més que compromesa a l'aleshores alcalde, Antonio Albar, a què li va costar convèncer el governador militar d'Osca que, tot i que la partitura fos la mateixa , el que havien interpretat els músics de Benasc en un acte de la Secció Femenina no era l'Himne de la República sinó el Ball de Benás .
"El general va ordenar silenci als músics immediatament i, pel que fa identificar la música que estava sonant", explica Merino, que recorda com l'alcalde va tenir el suport de José Gistaín, que anys després ocuparia aquest càrrec i seria procurador a les Corts franquistes, per intentar convèncer de la realitat a la dictadura.
Malgrat l'afinitat amb el règim, no van poder anar més enllà d'aconseguir que la prohibició d'interpretar-lo deixés d'estar vigent en aquestes tres dates. " La primera ordre va ser de l'exèrcit i després va venir la de el Govern Civil", anota. Abans, en el període conegut com "la dècada ominosa" pel retorn de Ferran VII a l'absolutisme, també havia estat prohibit tocar l'Himne de Riego.
En qualsevol cas, els veïns dels cinc pobles de l'alta vall de l'Ésera en què s'interpretava la melodia des de segles enrere, Benasc, Anciles, Cerler, Eriste i Sahún, van viure amb certa habitualitat, durant tres dècades i mitja, la paradoxal imatge de militars, guàrdies civils i autoritats escortant a un grup de dansaires mentre l'himne de la Segona República sortia de gaites, flautes , trompetes i tambors. També es tocava en la veïna vall de Pla i Gistaín.
Una vegada acabada la cercavila pels carrers de Els Prats del Rei sonant la música que acabem de descriure, començava el ball del dit o treure ball.
Partitura per a piano del Treure ball o Ball del Dit de Els Prats del Rei. Armonització i instrumentació Pere Mercader i Terrades. Recull folklòric Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
El Ball:
El ball venia a ser un llarg ritual de mofa al governant i demés "lacais" pels mals usos d'èpoques passades. Conjunt de determinades costums feudals, generalment gravaments a que estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor a la Edat Mitjana a la corona de Castella, i, sobre tot, a la corona d'Aragó. Aquestes obligacions constitueixen un tipus de Ius Maletractandi (dret aprovat per les Corts de Cervera de 1202, que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns) ...
El dia de fi d'any, al vespre, un delegat de la comissió, organitzava una comitiva formada per: el delegat, dos criats, varis trabucaires amb armes inutilitzades, unes quantes comparses de persones portant atxes de cera de quatre caps. La comitiva així formada i darrera l'orquestra interpretant una música que "sonava igual que l'himne de Riego", sortien del local on es feia la festa i anaven a cercar, primerament al notari, que els esperava preparat amb una cavalleria. Un dels criats ajudava a pujar a cavall al notari, després els criats se situaven un a cada costat, subjectant les regnes del cavall i anaven a cercar la posició en la cercavila darrere les atxes. La cercavila continuava avançant per anar a buscar al batlle que igualment que el notari els esperava amb una cavalleria. L'altre criat ajudava a pujar el batlle situant-se aquest a la dreta del notari; un dels dos criats se situava entremig dels dos cavalls i l'altre agafat a l'esquerra del cavall del notari. Tot seguit anaven a buscar al Rei que igualment que els altres els esperava amb una cavalleria; el criat que acompanya pel costat exterior (a l'esquerra del notari) se'n surt de la formació per ajudar a pujar al cavall al Rei, situant-se aquest entre el batlle i el notari; un dels criats entre el batlle i el Rei prenent les regnes dels dos cavalls, una a cada mà i l'altre criat se situava entre el Rei i el notari agafant les regnes del cavall del notari.
Cal dir però que aquesta fictícia comitiva en tenia poc de seriosa doncs els tres personatges feien veure que no podien pujar al cavall i fins i tot feien la pantomima de caure al terra fins que al darrer intent ho aconseguien, fent esclatar els riures al públic assistent.
Seguidament i amb el mateix ritual anaven a cercar les corresponents parelles però aquestes no disposaven de cavalleria. La primera era la muller del notari, que els esperava a la porta de casa seva i se situava al darrera del tot, després anaven a cercar la muller del batlle que els esperava a la porta de casa seva, situant-se a la dreta de la muller del notari. Finalment anaven a cercar la Reina que els esperava a la porta de casa seva, situant-la entre la muller del batlle i la muller del notari.
Finalitzada la recerca de tots els personatges, es dirigien al lloc on es feia la festa. El poble els esperava a la sala on es feia el ball. La comitiva obsequiava al poble amb la típica "barreja" i el porró de vi dolç.
Els músics pujaven a l'escenari o tarima tot seguint tocant.
A la pista de ball, a l'esquerra de la porta d'entrada i d'esquenes a les llotges se situaven els següents personatges: criat, criat, notari, Rei, batlle. A la dreta de la porta d'entrada i d'esquenes a les llotges, se situaven i per aquest ordre: la muller del notari, la Reina, la muller del batlle.
El poble feia un cercle al voltant de la pista per poder veure tot el que es feia.
Tot seguit es ballava el Ball del Dit o treure ball.
Quan els músics començaven a sonar les primeres notes del ball, el primer criat sortia amb la corona del Rei a la mà dreta i caminant pausadament, fent voleiar les cintes de la corona anava a cercar la Reina, li feia un acatament, es posava la corona al cap i li oferia el dit menovell de la mà dreta, que ella li agafava amb el mateix dit de la seva mà dreta. Llavors el criat, sempre d'esquena i amb punteig de punt pla de costat (punt de quadrilla) començant amb el peu dret, la Reina el segueix amb el mateix peu s'adreçaven fins el mig del saló. Al compàs número 8 es deixen anar de mans i la Reina feia un gir sobre el mateix punt on es trobava; es tornaven a agafar dels dits menovells i de la mateixa forma que abans es dirigien fins deixar la parella davant el Rei; a les hores el criat feia un cerimoniós acatament a tots dos traient-se la corona, disposant-se per anar a cercar la muller del notari.
Mentrestant quan el primer criat agafava la Reina, sortia a ballar el segon criat de la mateixa manera per anar a cercar la muller del batlle, fent el mateix que l'altre. Una vegada havia acabat, se tornava a situar al seu lloc d'inici.
Seguidament el primer criat feia el mateix amb la muller del notari. Una vegada finalitzada la seva funció, tornava a situar-se al seu lloc d'inici.
El Rei i la Reina, quan el primer criat els ha fet l'acatament, ballen tal i com ho han fet abans amb el criat. També ho feien les parelles formades per batlle i muller i notari i muller.
Quan els músics creien que ja n'hi havia prou, feien un rall o calderó i una petita pausa per a començar la corranda, a la que també hi prenien part els criats, posant-se en el lloc que volien. Tot seguit els músics començaven la música de la corranda i els balladors rodaven a dreta i esquerra amb el pas apropiat. al final es feia un calderó on tothom se saludava. Es feia tot unes tres vegades. A l'acatament final de la corranda, deixaven caure algún dels elements que lluïen en la seva indumentària, com la corona, faixa...
El dia de Cap d'any, a les 10 del matí, abans de l'ofici, se celebrava un "juí" (judici) A la tarda es llegien les ordenances, amb caire de mofa i doble sentit, que son les accions que es disposa fer el "Rei" durant l'any del seu mandat. Tot i que no formaven part directa del Ball del Dit ans si de la festa del Ball dels Reis, les passo a mostrar pel seu interès documental.
Ordenances de l'any 1819 llegides per la festa del Ball dels Reis:
Mostra dels originals de les ordenances escrites l'any 1819.
A continuació es mostren les ordenances senceres mecanografiades de les originals:
Bibliografia i fonts consultades:
Treballs de camp realitzats els mesos de juliol, agost i setembre de l'any 1989 a Els Prats del Rei per Frederic Gaude i Pardillos i Frederic Gaude Viñas.
Entrevistes amb: Sr Francesc Cos i Font i germana, Sr. Roca, Sr Joan Puigcernau i esposa.
Partitures Musicals D. Sanahuja i Capella.
