Campdevànol es troba al pirineu gironí, a la comarca del Ripollès i escassos tres quilòmetres de Ripoll.
La primera vegada que s’esmenta Campodavandali en un text va ser en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll l’any 890. En aquesta acta es feia esment del fet que una de les dotacions per a la consagració de Sant Pere era l’alou de Campodavandali, donat pels consorts Guifré i Guineguilda. No obstant això, d’aquest text no es desprèn si aquest alou era una masia, un poblet o un molí. Es creu, però, que al voltant d’aquest emplaçament es va anar formant un nucli de població suficientment nombrós com per obligar la construcció d’una església, la coneguda avui encara com ” la Vella “, a principis del segle XI. Segons el llibre de Salvador Bardulet i Joan Bardulet Sant Pere d’Aüira en el marc de Campdevànol, podria ser que al voltant del nom Campodavandali s’anessin aglutinant dos nuclis de població diferents: el que s’edifica al voltant de “la Vella”, i el que s’edifica al voltant de l’església de Sant Llorenç de Campdevànol. Aquesta última consta ja en funcions de parròquia des de 1.075, i predomina sobre la de Sant Cristòfol fins als acabaments del segle XVIII. El nom de la població també figura en un document de l’any 987, escrit per un assessor jurídic del comte Oliba, on es redacta un judici del comte sobre Montgrony i a favor de Sant Joan de les Abadesses.
A la vila de Campdevànol hi ha documentada una tradició popular anomenada "La Gala".
Significat:
El mot "gala" fa referència a festa popular, ballades, diada de festa major, deversió. Generalment el mot és usat en plural. També fa referència a una ballada de caràcter crimoniós o d’etiqueta, l’assistència a la qual és reservada a persones de determinada categoría social elevada que han de vestir una indumentària apropiada a la solemnitat. (DICCIONARIA DE LA DANSA. Joan Amades i Francesc Pujol). Aureli Capmany, al seu “Comentari a les Gales Pirinenques”, introducció al poema de Ramon Tor “Pastoral”, defineix la paraula "Gala": “És una paraula que pronunciada en català, castellà, portuguès, francès o italià té un mateix significat: goig, alegria, festa, elegància, ornament…
Per això molts pobles de les contrades pirinenques anomenen així la festa anyal més solemne, el que a la terra baixa s’anomena Festa Major. De la paraula "Gala" deriva el nom del Galer o Capdanser donat a qui dirigeix o executa la dansa. Trobem danses de característiques similars a Falgàs, Gombrèn i Campdevànol, que és de la que avui us parlem i que s’acostuma a ballar el tercer diumenge de setembre.
“Mai n’he passada més gala
que el dia que em vaig casar.”
(Cançó popular. Mallorca)
“Francisca, demà et convido
a la plaça a fer-ne un ball,
allà a la plaça de Verges
per unes gales que hi fan.”
(Cançó popular. Santa Maria de Corcó)
“E ferem tantost bodes en les quals se feren de grans gasts e gales axí de justes e torneigs com de dances e momos e altres gales que alegraren molt la festa.”
(Anònim. Paris i Viana)
“De matí anaven a la sglesia on se feyen solemnes, professons e oficis e apres dinar, danses e gales e coses d’alegría”. (MARTORELL. Tirant, IV, 298).
Història:
A Campdevànol es balla una dansa de caràcter cerimoniós i senyorívol popularment coneguda amb el nom de "La Gala". També és coneguda amb el nom de Dansa de Campdevànol.
Aquesta dansa s'ha perpetuat al pas del temps fins l'actualitat tot i que la seva ànima ha viscut diversos canvis socials que l'han afectat. També hi va haver un temps que es va deixar de ballar...
La Gala de Campdevànol és representativa d’antigues danses cerimonials. El seu origen es troba en el traspàs de càrrecs de les pabordies del Roser, un relleu que es feia al setembre per la festa del Roser.
La primera referència escrita de la dansa la trobem al 1888 al diari “El Ripollès”, amb aquesta menció: “a causa de la lluvia no ha podido bailarse el domingo la Danza, que se verificó el lunes, siendo pocas las parejas que en ella tomaron parte.” (El Ripollès nº 31, 23 setembre 1888, pàg. 3). Malgrat la manca de referències documentals anteriors, es creu que és molt més antiga i que podria remuntar-se al segle XVII, temps en que les confraries del Roser tenien molt de pes.
Des de finals del segle XIX, es disposa de diversa documentació, sobretot de la publicada a la premsa local. La Gala va estar al punt de mira de diversos folkloristes, els quan en van destacar l’interès i singularitat.
La dansa durant el segle XX ha anat incorporant canvis en el vestuari, en la part coreogràfica i musical, i en el sistema de renovació dels balladors, modificacions que no n’han afectat l’estructura bàsica.
El nom de La Gala li vindria donat per ser la dansa de gala de la Festa Major, o pel fet que el capdanser galeja a totes les balladores. Antigament, també, era coneguda amb el nom de Ball de les Caputxes (pel fet que les dones anaven tocades amb una caputxa, costum pròpi de les zones pirinenques fins i tot a la Valh d'Aran) i Dansa del Roser (pel fet de celebrar l'esmentada festa), i es feia després de la processó, en un camp cedit per l’ocasió. A diferència d’ara, havia estat una dansa oberta; quan el capdanser havia ballat amb totes les pabordesses, s’obria el torn del públic. Cap parella no podia incorporar-s’hi fins que la noia no havia ballat primer amb el capdanser, aquest la feia ballar i després la lliurava al noi que l’havia demanat, sense que sovint la balladora sabés a qui seria entregada. La dansa podia durar hores, depenent del nombre de parelles que hi participaven.
Hi ha documents dels primers anys del sXX que parlen de la dansa en els següents termes: "Sortia a ballar el capdanser vestit de gala, amb gambeto i barret de copa; duia a la mà una almorratxa plena d’aigua d’olor, amb la qual ruixava cadascuna de les balladores en un moment donat de la dansa. Ballava primer amb la “batllesa” o amb qui la representava; feien un passeig abans de començar el ball; d’aquest en feien una part puntejant encarats i l’altra la feien donant un volt a la plaça, cadascú en sentit oposat i prenent bé les mides per tal de trobar-se novament encarats al darrer compàs de la tonada.
Un cop feta la dansa amb la “batllesa” a la qual ruixava amb l’almorratxa, passava a ballar a l’hora amb les quatre pavordesses, dues entrants i dues que restaven de l’any anterior, puix de les quatre que tenien cura de l’altar del Roser, en canbiaven dues cada any. Per a ballar amb les quatre pavordesses, que es posaven en rengle i agafades de la mà, el capdanser donava la mà a una de les de l’any anterior que ocupava el cap del rest. Així feien el passeig tots plegats, tal com havien fet el capdanser i la “batllesa” . La primera part del ball el capdanser la puntejava separadament amb cadascuna de les quatre balladores; a la segona part, feien la “fugida” o sigui el volt a la plaça en sentit oposat, una sola vegada les quatre balladores juntes per un costat i el capdanser per l’altre.
Un cop el capdanser havia ballat o galejat totes quatre pavordeses amb la corresponent ruixada d’aigua d’olor, acompanyava cadascuna al ballador respectiu, ja previament convingut i seguien les parelles novament formades, rodant per la plaça, mentre ell ballava les balladores restants. Quan ja les havia ballat totes, el capdanser es retirava de la plaça i ballaven soles les parelles.
Si alguna altra parella, ultra les esmentades, desitjava prendre part a la dansa, devia advertir-ho al capdanser, el qual, fent us del seu dret, treia a ballar la balladora. Si eren moltes parelles les que desitjaven agregar-se al ball, el capdanser no les ballava totes; es limitava sencillament a fer-les donar un giravolt i a ruixar-les amb l’almorratxa; mai ningú, preò, no podía prendre part al ball sense la intervenció del capdanser.
La Gala o Dansa de Campdevànol. El capdanser fent el passeig preliminar amb la Campesa. Primers anys del s.XX.
Antigament intervenia en el ball un altre personatge que rebia el nom de “campesa” perquè era la propietaria del camp on es feia la ballada, donat que el poble de Campdevànol no tenia una plaça prou espaiosa per a aquest objecte. En prova d’agraïment i galantería vers la mestressa del camp, el capdanser feia amb ella, tota una dansa, tal com havia fet amb la batllesa. Els darrers anys fou urbanitzada una bonica plaça en la qual feien la dansa, i així quedà eliminat el personatge de “la campesa”
Aquesta dansa té tot l’aspeste d’un orígen senyorial amb la plenitud de domini que hi exerceix el capdanser, sense el consentiment previ del qual ningú no hi podía prendre part i amb el dret que tenia de ballar, primer que tot altre, amb tantes dones com sortien a dansar. Es possible que aquesta potestat sigui un barreig dels antics costums de mal ús que damunt les dones de llurs vasalls tenien els senyors medievals. El cadanser no deixava mai de ruixar les balladores amb l’aigua olorosa de la seva almorratxa, fet que pot encloure un sentit de domini i una pública demostració d’ascendent damunt la persona ruixada.
Dansa de La Gala. El capdanser i la batllesa dansant.
La Gala de Camdevànola, era ballada encara una o vàries vegades més, un cop ja era fora el capdanser de la plaça, pels balladors lliures ja del seu domini; el ball acabava amb una corranda, al final de la qual eren alçades enlaire les balladores".
Amb la mateixa melodía de La Gala , que és una de les més belles i característiques tonades del folklore català, eren ballats altres balls de coreografía diferent i que poden ésser considerats com variants del Ball cerdà, tals com la Dansa de Falgàs, així anomenada perquè la ballaven en l’aplec celebrat en el Santuari del mateix nom, i la Gombranyesa, ballada encara a Gombreny.
La Gala de Campdevànol fou recollida per primera vegada per Joan Puigmal i Ricard Pomar, l’any 1908. El 6 de maig de 1908 l'esbart de l'Associació de Lectura Catalana participa en la "Festa del Cinquentenari del Jocs Florals" al Parc Güell de Barcelona, ballant la Dansa de Campdevànol (segons diuen les cròniques "d'una manera imperfecta" no podent saber a quina imperfecció es fa referència...) i el Galop de Cortesia de Grub.
Esbart de Dansaires de l'Associació de Lectura Catalana ballant la Dansa de Campdevànol. En la fotografia podem veure a: Joan Rigall i Casajuana, Aureli Capmany, Josep González, els germans Mas, els germans Bertran i Rafael Tudó amb les corresponents parelles de dansa. 6 de maig de 1908.
Aquesta dansa consta de dos parts ben diferenciades: la primera cerimoniosa i la segona de germanor i alegria popular. El Galer, figura principal de la dansa, va vestit amb la millor roba, coberta la testa amb barret de copa alta que no es treu en cap moment de la dansa. Això fa evident que el Galer simbolitza o representa una personalitat superior. A la part final, la corranda clou amb un cercle en el que els homes aixequen a les dones, fet que sovint s’ha interpretat com un símbol de defensa i reivindicació de la dignitat femenina.
Gala o Dansa de Campdevànol anys 40/50 del sXX?.
Gala o Dansa de Campdevànol anys 40/50 del sXX?.
Gala o Dansa de Campdevànol anys 60 del sXX?.
En l'actualitat La Gala o Dansa de Campdevànol és l’acte principal de la Festa Major del Roser que es celebra el tercer diumenge de setembre. Es balla el diumenge i el dilluns a les 18h a la plaça de la Dansa, amb un protocol i cerimonial molt acurats. Sols en casos molt excepcionals es balla fora d’aquests dies o fora de la població.
La Gala del diumenge és la més esperada, aquell dia hi ha més públic i autoritats convidades. El dilluns, amb públic sobretot de Campdevànol, s’aprofita per estrenar nous balladors.
Actualment és una dansa tancada, en la que són de gran importància tots els aspectes musicals, coreogràfics i també històrics, socials i estètics. La dansa és molt elegant i és un tret que la caracteritza.
L’assaig de la dansa es fa quinze dies abans al Centre Cívic, sota la supervisió del director del grup de balladors, que és qui convoca els assajos, qui selecciona els nous balladors i els ensenya la dansa. També durant els mesos d’estiu s’organitza una sessió setmanal oberta a tots els que volen aprendre la dansa.
Dansa de Campdevànol o La Gala any 1917/18.
Dansa de Campdevànol o La Gala any 1917/18.
El 29 d'abril de 2017 un centenar de campdevanolencs van acompanyar els dansaires de La Gala de Campdevànol a Brussel·les en el marc de la capitalitat europea del ferro d’aquesta vila durant el 2017. El motiu del viatge va ser l’entrega del vestit de capdanser de La Gala, una dansa declarada element festiu patrimonial d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya, a la confraria del Menneken Pis.
Els balladors van actuar divendres a la seu de la Delegació de la Generalitat davant de la Unió Europea i diumenge ho van fer a l’emblemàtica Grand Place de la capital belga amb la música de la Cobla Principal d’Amsterdam.
Ballant a la Grand Place de Bussel·les.
“Per nosaltres venir a Brussel·les és inèdit, no s’havia sortit pràcticament mai de la plaça”, ha explicat el cap dansaire, Albert Martínez. “Fa quatre segles que es balla ininterrompudament la nostra dansa, i poder-la exportar al cor d’Europa per primera vegada és un honor”, ha afegit l’alcalde de Campdevànol, Joan Manso.
El representant permanent de la Generalitat davant de la UE, Amadeu Altafaj, ha remarcat que amb el viatge fins a Brussel·les dels dansaires ha “contribuït molt” a fer d’aparador de la cultura del país. “La diplomàcia cultural es pot fer de moltes maneres, però cap millor que portant fins aquí danses com aquesta”, ha destacat.
L’alcalde de Campdevànol ha assegurat que tot el poble s’ha implicat en l’exportació de la festa, amb més d’un centenar de persones acompanyant els dansaries fins a Brussel·les. “Per nosaltres, com a poble, és un orgull poder tancar la setmana catalana” de la capital europea, ha explicat Manso.
Figura final de La Gala de Campdevànol a la Grand Place de Bussel·les.
La ballada a la delegació de la Generalitat ha servit, també, per inaugurar l’exposició La Dansa de la Gala de Campdevànol, que es podrà visitar a l’Espai Catalunya-Europa en les properes setmanes. A més, aquest divendres els balladors han estat rebuts institucionalment per l’Ajuntament de Brussel·les i han entregat un vestit de capdanser al Manneken Pis.
Simbolismes:
Etnogràficament considerat, és com un ritus d’ingrés, en certa manera com un bateig o com una prova de foc, tal com era practicada en certes sectes de tribus salvatges quan un individu entra a formar part d’un nou estament, demostració ensems d’absorció, de domini i de possessió.
Del famos dibuixant Freixas i lletra d'Artur Castany.
Pot ser el fet de ruixar les balladores té l’orígen molt més reculat en algún antíc ritus d’invocació a la pluja àdhuc amb intervenció també de la dansa; és característic d’algúns d’quests ritus la imitació o l’evocació, per part dels que els practiquen, de l’acció o del fet que procuren obtenir per mitjà de la cerimònia que acompleixen.
La Gala també s’ha considerat com una reminiscència o representació mímica d’un dels mals usos feudals conegut amb el títol de “firma d’espoli forçada”, això és: prestació imposada del vassall de remença que fou abolida pel rei Ferran II de
Catalunya l’any 1486. Es diu si era una formalitat purament simbòlica que no es posa en vigor, però encara que fos així, era l’equivalent al “derecho de pernada” deIs castellans i al “droit de cuisse” dels francesos.
Aplicat aquest símbol a la Gala, trobem que sols pot baIlar-la el Galer, representació del Senyor Feudal. Primer dansa amb la Batllessa, persona d’elevada representació amb qui es passeja i gal·leja davant de tothom. Després amb la Campessa, a la qual també fa gal·les, fet que ha de complaure l’honorat Camper.
Les Pabordesses són la representació de les dones del poble i les porta una vegada de la mà. Després dansa amb totes les dones presents a la festa, les quals lliura als minyons que pretenen casar-s’hi, que ja podran fer-ho, ja que el Senyor s’hi ha divertit i ho consent. Ruixar amb la morratxa es pot considerar un símbol dels drets del Senyor.
Personatges i indumentaria:
En l'actualiatat ballen sis parelles i el capdanser, en total 13 balladors. D’edats compreses entre els 18-27 anys aproximadament, a excepció del capdanser que sol ser, en alguns casos el de més edat o/i el què fa més anys que balla la Dansa. Anys enrere les edats eren més diverses, i hi havia balladors més veterans.
Abans de la dècada de 1950, eren cinc les parelles que ballaven, i es creu que antigament podrien haver estat quatre parelles de pabordes més el capdanser.
El capdanser, anomenat també galer, és la figura central de la dansa i s’ha arribat a identificar amb el senyor feudal. Porta a la mà esquerra una almorratxa amb cintes de colors i plena d’aigua perfumada, amb la que, durant la dansa, ruixa a totes les balladores. Va vestit de gala, totalment negre, excepte la camisa que és blanca, porta barret de copa, gambeto i unes sabates amb una gran sibella. És l’únic ballador que dansa amb totes les noies per després lliura-les a les seves respectives parelles. Té una forma singular de puntejar la dansa, fent característics saltironets.
Entre les balladores, trobem la batllessa, la primera balladora que per distingir-la com a persona d’alta categoria, va vestida diferent a les altres, fins als peus tota negra, amb mantellina blanca, un vistós collaret i un ventall antic. El seu vestit s’inspira en els vestits de núvia que antigament portaven les balladores, al ser el més elegant i de mudar que tenien. Anys enrere era la mateixa dona de l’alcalde la que ballava, ara sols en representa el paper. Té el privilegi de ser la primera a ballar amb el capdanser amb dues voltes a la plaça.
La campesa, la segona balladora, representa la mestressa que deix el camp per poder-hi ballar. Aquesta vesteix igual que les pabordesses i també com la batllessa balla dues voltes a plaça. La figura de la campesa va desaparèixer quan la dansa es va passar a ballar a la plaça, però es va tornar a recuperar al cap d’uns anys, continuant aquesta com a segona balladora.
Les balladores, anomenades pabordesses del Roser són quatre. Vesteixen amb una faldilla florejada fins sota el genoll, gipó, davantal negre, mocador de seda, mitges i caputxes blanques. I van ben abillades amb arracades, agulles de pit i collarets. Totes les balladores exhibeixen vistosos ventalls, alguns de molt antics. Amb el capdanser cadascuna balla una volta a la plaça.
Els quant als balladors, els dos que van davant són la parella de la batllessa i de la campesa, i es diferencien dels altres per portar la barretina i la faixa morada, els quatre balladors restants la porten vermella. Tots vesteixen pantalons fins a mitja cama, camisa blanca, barretina, faixa i hermilla de vellut i espardenyes de set betes. El primer ballador porta els pantalons i l’armilla verdosa, el segon de color gris i dels quatre restants, dos vesteixen amb to marró i dos en blau.
Els vestits dels balladors són propietat de l’ajuntament, i el mateix consistori els guarda. A mitjans del segle XX es va encarregar un vestuari pels balladors, fins aleshores anaven mudats però no vestien tots iguals com ara. Amb els anys, s’han anat renovant algunes peces. L’ajuntament també disposa de ventalls, però algunes de les balladores porten els de la família o altres que els han cedit pel ball, també és el cas de la mantellina de la batllessa o dels visos de totes les balladores.
Per tota balladora la màxima aspiració és arribar a ser la primera balladora (la batllessa), un cop ho han aconseguit es retiren de la dansa, i van entrant noves balladores. La batllessa sols ho és un any, en canvi les pabordesses van repetint fins arribar a ser la primera balladora, seguint un ordre d’antiguitat. Els balladors i el capdanser ho poden ser molts anys, alguns han ballat més de trenta-cinc anys.
Antigament, la dansa era també la presentació en societat de noves parelles de festeig, tots els balladors havien de ser solters, excepte la batllessa, la campesa i el capdanser. Actualment l’estat civil ja no es té en compte, i tampoc que les parelles siguin parella.
La música:
El ball:
En l'actualitat l'Ajuntament de Campdevànol ha dedicat molts esforços a mantenir aquesta tradició viva. Haven-la pogut catalogar com a element festiu patrimonial d'interès nacional. La festa es desenvolupa com segueix:
A mitja tarda, els balladors es troben a l’ajuntament, on s’acaben de vestir. Des d’allí, surten en comitiva en direcció a la plaça, primer els músics, després el capdanser, segueixen les sis parelles de balladors i les autoritats al final. A la plaça ja els espera un nombrós públic sentat en cadires i de peu.
Al so del galop d’entrada “El meu promès”, els balladors entren a la plaça per un lateral, al davant hi va el capdanser seguit de les sis parelles, una darrera l’altra.
A l’entrar els balladors donen dues voltes a la plaça, i a la segona volta saluden les autoritats, que ja s’han col.locat al lloc reservat, al costat dels músics.
El capdanser pren les sis balladores, tenint al seu costat la batllesa, seguint la campesa i les quatre pabordesses, totes arrenglerades al costat, donant-se la mà fan una volta completa sobre si mateixos per tornar-se a trobar a on eren, aquesta part és coneguda com “fer el vano”.
A continuació, el capdanser balla amb cadascuna de les balladores fent dues passades amb la batllesa i la campesa, i una amb la resta, i acaba ruixant-les amb aigua de roses de l’almorratxa, finalment, les lliura al seu respectiu ballador. Les parelles, quan la noia ja ha ballat, volten la plaça passejant.
El capdanser, aleshores, es retira i les parelles passen a ballar el ball cerdà. Ball que es va introduir a la dècada dels anys 50 pel director, d’aquell moment de la dansa, el Sr.Joan Costa.
La part final són les corrandes, abans les balladores es treuen les caputxes, la batllesa la mantellina, i també es recullen tots els ventalls. S’inicià amb el contrapàs. Primer es fa una aixecada amb tres grups de dues parelles, després dos grups de tres parelles i finalment totes les parelles amb una sola rotllana. Aquesta aixecada tots junts, es fa dos cops, una de prova i la final. Els balladors aixequen les noies i aquestes s’aguanten a les seves espatlles, a l’aixecada final els dansaires competeixen amb els músics, que han d’aguantar la nota final tant de temps com les noies estan alçades. Des de fa prop de trenta anys es compta el temps que dura l’alçada, que està sobre els 30 segons.
Després de l’aixecada final, torna a entrar el capdanser i amb totes les parelles, fan una volta a la plaça, els balladors es treuen la barretina, i s’acomiaden de les autoritats i del públic. Surten de la plaça al so del “Meu promès” com a galop de sortida, i es dirigeixen, de nou, a l’ajuntament, d’una manera més informal. A l’arribar al consistori s’anota en el llibre de la Gala els noms dels balladors, la cobla, el temps de la durada de l’aixecada i el nom de les autoritats presents. Sovint algunes d’aquestes firmen en aquest mateix llibre i fan una petita dedicatòria a la Gala.
Actualment la durada total de la dansa és d’uns 30 minuts.
La que es mostra a continuació té un encapçalament molt entranyable (AM Pro Studio. Albert Arrabal Serra)
Coreografía i gràfics:
Bibliografía i fons consultades:
LA GALA DE CAMPDEVÀNOL, Sureda.
LA DANSA DE CAMPDEVÀNOL, Serra i Pagès.
LLIBRE D’OR DEL ROSARI, Serra i Boldú
DICCIONARI DE LA DANSA, Pujol/Amades
Ajuntament de Campdevànol. http://www.campdevanol.cat/
www.vilaweb.cat
https://el9nou.cat/osona-ripolles/general/prova/
Consell Municipal del Ripollès (fotografies).
AM Pro Studio. Albert Arrabal Serra (Youtube)
