Pare Bus (ball del).- Ball típic de Sant Pere Pescador. En un temps va tenir la particularitat de transformar-se en altres dos balls. Primerament es convertí en el Ball de les gitanes, i posteriorment en el Ball de la sopa, arribant d’aquesta manera fins l’any 1936 quan la revolució anarcosindicalista va interopre aquesta tradició local .
Per saber qui era Pare Bus, no hi ha més remei que remetren’s a la tradició popular del boca-boca. Sembla ser que Pare Bus va ser un gran borratxo, dotat de tanta fortalesa, que no hi havia cap vi, per fort que fos que logrés tombar-lo. Era el “pixo” de les tavernes, i ningú volia competir amb ell en aquest aspecte. A més era un solitàri, residint apartat de la població. Es dedicava a pescar granotes, robar figues, entre altres treballs pròpis d’un personatge d’aquestes característiques. Residia en una cabana entre els estanys de Riumorts, Vilamacolum i Sant Pere Pescador, proper a l’Estany de Copons, del terme municipal de Castelló d’Empúries.
Els diumenges i dies festius es traslladava a Sant Pere, es ficava el alguna de les moltes tavernes, i bevia vi fins afartar-se; encara que no tenia massa diners, sempre hi havia algú que li pagava a canvi de les seves gràcies. Aquestes gràcies solien ser cançonetes obscenes i quan es cansava de cantar, ballava amb tota serietat, donant de sobte uns grans salts i piruetes com si fos talment foll, però no exemptes de mèrit.
A mitjans del segle XIX, es va introduïr a Sant Pere Pescador, el costum de cel.lebrar les festes de Carnaval amb molta alegria; i com és de suposar en Pare Bus no hi podia faltar. Una superstició popular atribuïa a Pare Bus el poder de trencar les aigües i cridar la pluja; possiblement el fet de viure enmig d’uns aiguamolls i entre basses d’aigua, va contribuir a aquesta creença; però fos el que fos, ningú dubtava dels poders d’aquest personatge. Ell mateix, la mentalitat del qual no era propensa a esbrinar l’orígen i poder que li atribuien, estava fortament convençut de la seva virtut i quan algún camperol li sol.licitava que enviés la pluja aviat, a canvi d’unes monedes, no dubtava en començar a donar salts perquè no tardés gaire a ploure.
Els dies de Carnaval, els passava en Pare Bus de taverna en taverna. La gent del poble esperava que s’agués “tonificat” una mica i acte seguit la empreníen a crits des de fora la taverna:
“Pare Bus ... ahont ets...?
Pare Bus ... no t’amaguis...
surt, Pare Bus, que fas falta...”
No tardava en sortir de la taverna i acudir prest (acostumaven a citar-lo a la palça Caramany)
“Què voleo, gent de la vila...?”
solia respondre-l’s.
“Que trenquis les aigües...”
“Molt bé, tot seguit les trencaré”
i Pere Bus començava un dels seus raríssims balls.
Ell sol al bell mig de la plaça començava a donar salts i piruetes extraordinàries, i amb aixó deixaba la gent convençuda que la pluja no faltaria. Aquesta creença els deixava a tots contents, acabant el ball d’en Pere Bus, en un ball col.lectiu que mica en mica anaven afegint-si tots els espectadors. Aquest ball anava repetint-se cada any i per les festes més assenyalades, esdevenint tradicional; apareguent una sèrie de tonades populars referents a dit ball. La més popular és aquesta:
“Pare Bus trenca les aigües
de llevant fins a garbí,
Pare Bus trenca les aigües
al tirar-hi un raig de vi”
En Pare Bus li van sortit competidores, elles foren les no menys famoses “gitanyes” (gitanes) durant molt de temps solien acampar a les rodalies de Sant Pere Pescador i als marges del riu Fluvià, les quals anaven algunes vegades a demanar les sobres de la “sopa” a casa Descatllar. En motiu de les festes de carnaval, les gitanes organitzaben balls, acabats els quals demanaven almoina. Una tonada local diu així:
“A Sant Pere les gitanyes
llarg temps varen estar,
al riu feien cistelles,
les sopave l’escatllar”
De totes maneres, els balls de les gitanes s’acoplaren als d’en Pere Bus i de tot alló va sortir el no menys cèlebrat Ball de la sopa.
Feia ja molts anys que la Sopa dels Descatllar era un fet quasi llegendari del qual quasi ningú recordava, quan va apareixer un bon dia de Carnaval el seu record en la plaça pública. Amb anterioritat els nois i noies de la població, corrien els carrers per sol.licitar almoina per a la “sopa” cosa que tothom hi colaborava donant animals de granja i verdures i productes de la matança del porc. El darrer dia de les festes de Carnaval, la comissió encarregada d’aquestes festes, colocava tot el fato recollit en un perol i ho portaven a coure al forn de la vila; arribada la nit, el capellà beneïa de popular “sopa” per ser tastada primerament per les autoritats i la gent més influent del poble. A continuació les noies del poble ballaven el Ball de les gitanes i en acabar es repartía la “sopa” entre els pobres de la vila iels demés vilatans que podien emportar-se a casa la part que els interesses. Algunes vegades els plats per endur-se se buhastaven, ingressant els diners recaudats a la comissió de festejos.
En aquell temps es ballava el Pare Bus però com ja feia molts anys que’l pobre diable habia mort, sempre es trobava algún afeccionat que es prestava per fer el paper. Un veí anomenat Marruxina que duia el mateix camí que el personatge primitiu feia les vegades de Pare Bus.
Cap l’any 1885 un massover anomenat Sebastià Roig i Armengol conegut per “Tià Prim” home alegre, humorista, inteligent i a la vegada popular, va completar la festa amb el famós “Carro del vi” La casa en la qual treballava posseía un carro de colosals dimensions d’aquells que eren necessàries set mules per a moure’l. Aquest carro no tenia cap utilitat en aquells anys donada la inexistència de carreteres i ponts. Com a fi de festa de Carnaval “Tià Prim” enganxava al carro tots els cavalls que tenia a més dels que li prestaven els amics. El decorava amb branques, serpentines i fanalets de paper d’estil japonès. Feia pujar a dalt l’orquestra i el feia voltar per tot el poble tocant sardanes i marxes militars. En la part del darrera, es col.locaven unes quantes botes de vi i bots de pell dels qual tothom hi podia beire gratuïtament. Al darrera del carro hi anava tot el veinat. En “Tià Prim” anava montat dalt del carro dirigint la diverssió i llençant bengales, petards i coets. L’amo de la masia que prestava servei “Tià Prim” en certa ocasió va presenciar la festa i parlant amb ell li digué:
- Ja és bonic tot aixó Tià, però us deu costar molts quartos i la dona us cridarà.
En Tià li va contestar:
- No es preocupi senyoret, el que paga el gasto és vostè, la Catarina ja n’està enterada. (EL AMPURDÁN EN EL
SIGLO XIX. Rómulo Sans. 1949)
