L’origen del Ball de la Patacada, va sorgir dels diferents passatemps dels vells mariners que s’havien retirat a Cadaqués, després d’una tèrbola joventut viscuda entre els nombrosos viatges a Cuba i a les Antilles. A més l’or va fer que la joventut únicament penses en empreses arriscades, a causa d’això esdevingué el ràpid envelliment de la població. Tots volien ser pirates, negreros i “americanos” per tornar algun dia rics. Alguns van lograr el seu propòsit, molts es quedaren pel camí, però únicament els que tornaven victoriosos eren coneguts i admirats. La fe cristiana tradicional a Cadaqués va anant devallant i el poble que havia aixecat una de les esglésies més belles i artístiques de Catalunya, oblidava el seu passat per a convertir-se en les primeres dècades del segle XIX en un alberg de lladres i contrabandistes. En aquest ambient va sorgir el renombrat Ball de la Patacada importat dels costums practicats pels negres de Cuba i Puerto Rico. Als voltants de l’any 1870, aparegué aquest ball a Cadaqués; des de aquesta data es va popularitzar i es va conservar, fins que finalment es feia en contades ocasions fins desapareixer. L’any 1949 encara es ballava aquest ball a Cadaqués (Girona)
Els dies de feta es colocaven homes i dones formant un cercle i al voltant d’un cantor que algunes vegades s’acompanyava d’un instrument musical, ballaven La Patacada. En el centre el director de la festa no tenia altra missió que anar recitant els versos luxuriosos i irreverents de l’època. Les idees antireligioses d’aquesta època (segle XIX) van deixar el Ball de la Patacada una molt marcada empremta, que en l’actualitat únicament la podem titllar de picant i còmica. Algunes de les tonades diuen així:
“El Vicari de Llançà
na fet una de bona,
sa llevat a mitja nit,
per confessar una dona.
Are va de bó,
senyor rector,
are de bó va.
El pinsell d’en Cruanyes
és un pinsell molt fi,
fa ballar les dones
de la punta de pari.
Are va de bó,
senyor rector,
are de bó va.
Patacada aquí...
Patacada allà...”
A mesura que el ball anava prenent caliu, els balladors anaven fent luxurioses contorsions, donant-se tota mena de cops i acabant en un total desenfrè. A les rodalies de l’any 1940 encara es ballava en algunes ocasions però havent perdut tot el seu caràcter brutal, esdevenint una manifestació d’humor local recordant aquells tristos dies viscuts.
Bibliografia i fonts consultades:
EL AMPURDÁN EN EL SIGLO XIX. Rómulo Sans. 1949.
Fons documental de Frederic Gaude Viñas.
