Ram i del Ciri, Ball del

 

La vila d'Anglès, sempre ha tingut una llarga tradició musical, potser, des de mitjans del segle passat aquesta tradició es va anar perdent. No obstant, encara van sortint bons músics.
El ball del Ram i del Ciri d'Anglès, està estretament lligat amb la capella destruïda de Santa Magdalena. Podríem dir que és un ball eminentment guillerienc, car també, balls
del ciri es ballen a Osor i Viladrau i també s'havia ballat a Sant Hilari Sacalm.
De igual forma, com en les poblacions esmentades, aquesta cerimònia serveix per escenificar públicament el canvi de poders que cedien els pavordes que sortien de la confraria als que entraven. En definitiva és un ball de pabordes, una dansa de caràcter religiós que es ballava en dies solemnes, bé fos per la festa Major, o en la diada del sant o
santa respectiu a commemorar.

Un dels barris més característics i històrics de la vila d'Anglès és i ha estat, sens dubte, el de Santa Magdalena. Inicialment estava situat fora muralles i a mig camí entre l'antiga popular i els camps de conreu de la plana. Format antigament per un hospital , una capella i una escola, era bàsicament una zona de serveis que amb el pas del temps s'anaren ampliant per tal de complir unes funcions socials.

Les primeres notícies que tenim de Santa Magdalena són del segle XIV, si bé, per la seva estructura, la capella d'aquesta santa podria ésser una més de les capelles romàniques situades a la vall. A part de les funcions religioses habituals en un temple, tenim notícies que, a partir de l'any 1602, dins d'aquest recinte s'ensenyava gramàtica a alguns alumnes. Les llicències que la diòcesi gironina concedia «per fer escola a Anglès es despatxaren
habitualment indicant que el lloc on s'ensenyava era la capella de Santa Magdalena. Els preveres que normalment feien de mestre tenien també establerta la servitud de misses que regularment es resaven en la capella, Santa Magdalena o la capella de l'hospital dels pobres de Jesucrist car també així s'anomenava, ja que feia les funcions de capella de l'hospital, per estar situada al costat d'aquesta edificació va acabar essent destruïda, després de molts anys d'abandó, en la dècada dels setanta del segle passat.
Els seus murs s'aprofitaren per bastir-hi un garatge i un habitatge per al rector de la població, i es destruí el seu absis en eixamplar la pujada de can Grau.
L'hospital dels pobres de la vila d'Anglès, edifici encara visible, era una institució benèfica que caracteritzava i enorgullia els habitants d'aquesta vall.
La casa de salut va néixer com a conseqüència del testament fet per Guillem Vengut a començaments del segle XV. La família Vengut havia estat una de les més importants
famílies nobles gironines, i tenia àmplies propietats i explotacions agrícoles a la Vall d'Anglès.
Per un regest de l'Arxiu Diocesà de Girona del dia 15 d'abril de l'any 1401, sabem que el ciutadà Guillem Vengut va fer hereu universal un hospital que s'hauria de construir a la
parròquia de Santa Maria de Sales, al poble d'Anglès, amb prevere, comanador i hospitaler. Malgrat tot, el capital deixat pel noble resultà insuficient per complir la seva
voluntat, i la diòcesi gironina va comissionar un prevere i dos laics per administrar i mantenir aquella obra.

A partir d'aquell moment, l'administració de l'hospital recollia cada any tot un seguit de censos i almoines que feien famílies, masos i particulars, les quals permetien el seu manteniment. Algunes persones en el seu testament deixaven diners, robes o censos per a l'administració d'aquella casa de salut.
Finalment, l'any 1882 es va desfer la junta del patronat que portava la gestió de l'hospital, i l'Ajuntament va expropiar tots els béns d'aquella obra.
L'Escola de Santa Magdalena, era una escola religiosa.
L'Ensenyament anava a càrrec de clergues. Durant el segle XVII, s'ensenyava matemàtiques, llegir, escriure i cant.
La música des de fa molts segles ha estat una matèria educativa en aquesta població. A Anglès, sempre hi ha hagut tradició musical. Segurament que el zenit, més apoteòsic d'aquesta matèria va esclatar a fi nals del segle XIX i principis del segle XX, amb nombroses formacions musicals. La més famosa va ser l'As d'Anglès.

En tota aquesta vall del Ter, formada actualment pels municipis d'Anglès i la Cellera de Ter, que fi ns a fi nals del segle XIX, formaven un sol municipi, hi havien nombroses
confraries encarregades de l'administració de les capelles de l'Església Parroquial, que era Santa Maria de Sales de la Cellera de Ter. Sant Miquel d'Anglès, depenent de la
Parroquial de Santa Maria de Sales i administrada per un Domer. I de les nombroses capelles d'aquesta vall anomenada Vallis Anglessis, La Vall de les Esglésies.

Per tal de recollir fons, les confraries, formades normalment per 6 pabordes, dels que cada any se'n canviaven 3, organitzaven aplecs i festes, anomenades Gales, d'aquí ve el particular nom de la festa Major: les Gales Grosses d'Anglès. Doncs bé, Aquest nom propi tant característic i singular de la festa major, té una transcendència, històrica
molt lligada amb els pabordes i els balls i gales que feien de traspassos de poder, en aquest cas, podem documentar una mica, que es feia a la confraria de la capella de Santa Magdalena.

La vila d'Anglès, com a un dels feus primitius i una població important del Vescomtat de Cabrera, tenia uns privilegis atorgats a aquesta població per diferents vescomtes, alguns d'aquests privilegis vénen des de temps immemorial.
El dia 5 de desembre de 1603, el Marquès d'Aitona, Gastó de Montcada, signava l'atorgament mitjançant venda d'uns capítols a la Universitat d'Anglès, els quals contenien tot un seguit de privilegis atorgats pels Cabrera a Anglès, que convertien la institució municipal en l'autèntica senyora de la vila.

El privilegi 24, diu el següent:
"Item suplícan a vostra senyoria sie servit que, com en la dita vila y terme hi hage algunes confrarias, galas de ciris, tornabodas, missas novas , sposallas y festes majors y altres concemblants cosas, en las quals se acostumen tenir jutglars y músichs, tant per los offi cis, prossessons com altrament, de què redonda molt gran profit a las ditas confrarias com també a la universitat, per ajustar-se de altres vilas y llochs en dita vila y terme en dits dies que (h) y ha jutglars molta gent, suplícan per ço a vostra senyoria sie servit que, demanada llicència a dit batlle per a tenir jutglars y ballar en dits dias y totas altres ocasions que> no volent donar dit batlle tal llicència de tenir ballas, puguen los qui hauran demanada dita llicència a dit batlle, y no l'hauran obtinguda, aquella (demanar) als dits tres jurats, los quals o major part de aquells puguen donar dita llicència o negar aquella y que dita llicència tinga tanta força com si per vostra senyoria particularment fos donada.
Sa senyoria il·lustríssima manarà a sos officials que en lo que toca donar llicència per a tenir jutglars y balladas tinguen compte en lo profi t y bé de ditas confrarias y de la dita universitat y singulars de aquella".

Aquest privilegi, és un document excepcional que ens informa que a Anglès, hi havien Gales de Ciris, és a dir balls dels Ciris i que eren les confraries religioses les que organitzaven les festes.
També hi havien tornabodes. Per sort, aquesta és una tradició que encara conservem. Temps enrere, la Tornaboda era l'últim acte de les Gales Grosses i consistia en anar a fer una berenada al costat d'una font. Abans que hi hagués el Passeig del Canyo, a finals del segle XIX i principis del XX aquesta berenada que era amenitzada pels músics locals es feia a la font de l’arbre blanc, que suposem que estava on avui hi ha l'Arbreda Burés. La
tornaboda acabava tot fent una corrua entre la majoria de participants que agafats de les mans i fent cercles amunt i avall envoltaven els músics que no paraven de tocar fins arribar a la vila. Podria ésser quelcom semblant com la marxa que actualment fan cada any els gegants que va des de la font del Canyo fins al centre del poble tot entonant l'airet.

Com veiem també, en aquelles gales hi venien joglars i no cal dir-ho músics. El concepte d'orquestra o cobla que tenim avui en dia, és molt diferent del que hi havia abans. El més freqüent era que moltes balles fossin amenitzades per un flabiolaire que tocava el flabiol i tamborí (o tabal). Encara molt a principis del segle XX. Hi havien alguns flabiolaires que
tocaven de memòria, és a dir, que no sabien música, però que feien sonar moltes peces musicals perquè les havien après intuïtivament després d'escoltar-les.

Hi ha una dita popular que esmenta un personatge antiquissim que es va fer famós, era conegut com el flabiolaire de la Cellera. Era tanta la seva fal·lera a l'hora de bufar el flabiol que quan el contractaven calia pagar-li 2 sous per començar i 4 per acabar.
En actes de rellevància i en festes importants es podia llogar una cobla de tres quartans formada per un flabiol i tamborí, la tarota i el sac de gemecs. Posteriorment vindria la cobla.
En les referències històriques que tenim, es diu que el ball del ram del ciri es ballava a la plaça de Santa Magdalena. Aquesta plaça no era l’actual, car aquesta és relativament moderna, es va construir l'any 1922, gràcies a una donació del terreny que ocupa l'actual espai públic feta pel Senyor Tomàs de Cendra, perquè a més de plaça també servís per al pati de l’escola que es va construir, annexa a l’hospital dels pobres.
Segurament que el primitiu ball del ram del ciri, es ballava a la placeta que hi havia davant la capella de Santa Magdalena o al costat d'aquesta on actualment hi ha el monument a la poetessa Francesca Barnadas.
Aquest patrimoni cultural de la vila d'Anglès, durant molts anys va desaparèixer. A la postguerra i a mitjans segle XX esporàdicament s'havia tornat a ballar però l'empresa no
va tenir continuïtat i fins i tot per a molts es va perdre la memòria.

L'any 1947, l'Eulàlia Hortal i Brugués de Cal Moliner, va començar a ballar danses tradicionals amb l'esbart d'Anglès, sota la batuta del mestre Josep Maria Figueres.
A ben segur, que aquells primers passos la van marcar profundament i ja no pogué deixar el món del Folklore Català fins a esdevenir una de les millors expertes amb danses tradicionals gironines del nostre país.
Aquesta anglesenca, que resideix a Palafrugell, s'ha passat mitja vida, fent tasques de recerca sobre l'autèntic ball del ram del ciri d'Anglès. Amb la dèria i tossuderia necessària per aconseguir que es tornés a ballar a Anglès i aquest cop sí, que calia recuperar l'antic ball, l'originari, que no és el que es ballava a mitjans del segle XX on s'entonaven les notes del ball de muntanya.
Aconseguir, fer realitat aquest somni de l’Eulàlia no ha estat fàcil. La incomprensió i desinterès per tirar endavant aquesta proposta, ha predominat durant molt de temps.
El currículum d'Eulàlia Hortal i Brugés, és espectacular. Va néixer a Anglès, en el cafè Industrial, el cafè de cal Moliner, després convertit en bar Sport. Durant la temporada 1955-1956, va ser seleccionada per anar a Amèrica amb els Coros y Danzas de Girona.
L'any 1965, a partir del seu casament, es trasllada a viure a Palafrugell. Impulsora i fundadora de la Coral Mestre Sirés, l'any 1978 i un any més tard de l'Esbart Mestre Sirés.
Professora de danses tradicionals i sardanes a partir de 1981. Impulsa i coreografi a el ball del Bim Bam dels nans de Palafrugell l'any 1985 i el ball del festeig i dels gegants de Palafrugell en Pitu i la Lluna.. Participa conjuntament amb el mestre Josep Bargalló i Badia en la recerca i recuperació del Ball de la Morratxa de la Jonquera el 1995, de la Moixiganga a l'interior de l'església de Sant Martí de Palafrugell el 1997, del contrapàs llarg de l'Empordà «El Divino» el 1998, i del ball del ram i del ciri d'Anglès el 2000. També conjuntament amb Josep Bargalló publica el llibre Danses i costums del Baix Empordà el 2005. El 2011 rep la Medalla del Mèrit de l'Obra del Ballet Popular i l'any
2013 rep el Premi Peix Fregit a Palafrugell i posteriorment el segon guardó Peix Fregit a tota una trajectòria.
L'ànima anglesenca de l'Eulàlia, la va portar a investigar profundament el ball del ram del ciri d'Anglès, en un treball de camp magnífic on es descobreix que el ball del ciri primitiu que és ballava a la nostra vila, no és el que es va ballar a mitjans del segle passat (XX).
Pel seu interès, resumim les entrevistes que hem considerat més interessants i les conclusions finals del treball de camp que va fer:

Treball de camp:
Entrevista a la senyora Teresa Pont i Bosch, vidua d'Arpa de 80 anys.
Quins són els seus records del Ball del Ciri?
El ball que actualment anomena molta gent ball del Ciri, no pot ser el ball que m'explicava l'àvia Teresa Aulet i Vidal, nascuda al carrer d'Avall pels vols de 1860, ni el que m'explicava l'avi, nascut a Can Hilari, l'any 1858 o 59, de nom Josep Pont Antoner. Els dos pabordes de Santa Magdalena, per tant havien ballat aquest ball. Per altra banda, la meva sogra, Pilar Papell i Plujà, nascuda a Anglès l'any 1895 també en va ser pabordessa.
Vull remarcar amb insistència en nom dels avis i de la sogra, que la dansa que antigament es ballava duia per nom «Ball del Ram del Ciri» i era acompanyada per una
melodia molt bonica i senyorívola.
Per tot això, no pot ser mai el ball que fou interpretat l'any 1943 a la plaça de Santa Magdalena, segons la foto que surt en el llibre d'en Pau Lanao, ja que en aquell temps era
cosa impensable que, en una dansa religiosa, els homes aixequessin la dona enlaire, quan era agosarat tocar-li la punta dels dits, i menys en un ball de pabordes. Tampoc el vestuari que porten a la fotografia correspon amb la categoria dels càrrecs.
Com anaven vestides les dones per ballar aquest ball?
Segons deia la meva sogra, ho feien amb el vestit nou de l'època que solien estrenar totes les pabordesses per la solemnitat de la diada, i si no es podia, ho feien amb el millor vestit de què disposaven. Lluïen rica mantellina al cap i un mocador a les espatlles, mantó o mantonet de Manila record d'altres èpoques (a casa en teníem un). Estava guardat a l'armari de la roba especial: dos vestits de batejar, un d'estiu i un altre d'hivern, una capa d'home, uns pantalons d'Ormuz i una gorra carlina que la mare deia: «no es podia tocar, perquè bufant es trencava». Concretament la meva sogra portava faldilla llarga i sac, mocador de Manila i una gran mantellina al cap.
Com creieu que era l'abillament dels homes?
Segurament vestien com a l'època de l'avi o del besavi, un vestit fosc i una camisa de ruixes. (Aquest detall el sé perquè la mare de la meva sogra Dolors Plujà i Pons,
planxadora d'ofici, planxava les camises amb ruixes de l'avi Josep). Sobre el gec, una capa. La que vaig conèixer era negra, si molt no recordo, folrada d'un color granat fosc. La roba era suau semblant al vellut però molt més bona, que l'àvia anomenava d'Ormuz.
Recorda alguna cosa més?
Sí, m'explicava la sogra que amb els músics de l'època que anomenaven «cobla de tres quartans», passaven a recollir les pabordesses tocant una peça de música. Els instruments eren: un flabiol, un tamborí, una tarota i el sac de gemecs
Com era el ball?
Acompanyats de les autoritats anaven al lloc de la dansa amb molta solemnitat, plegats donaven una volta a la plaça abans de començar, i durant el ball feien el canvi
d'atributs i de càrrecs lògics en els balls de pabordes.
Li parlava la seva àvia d'altres danses?
Sí, m'explicava haver ballat el Contrapàs, Sardanes curtes, i la Marsuliana que es cantava amb la lletra de:
«Marieta posa el peu aquí,
Marieta posa el peu allà,
Marieta posa el peu ací
Marieta torna-li a posar.»
I segurament d'altres que en aquests moments no recordo, ah sí! També anomenava molt el «Llevat de taula» i «La Passada».

Té idea de com va perdre's aquesta dansa tan antiga i estimada?
Penso que va ser amb el pas de la guerra d'Àfrica, i les dues Repúbliques que ens va deixar molta misèria, i a més els anys de guerra i postguerra, tot plegat va ser el motiu per a perdre aquestes arrelades tradicions.
Més endavant, el moment industrial que va viure el poble hi va fer pes. Tothom podia treballar i ja no es pensava en res més, ni s'estava per aquestes coses. La mare repetia
moltes vegades: «La fàbrica va ajudar a fer pujar el poble», però en aquest sentit el va ben ensorrar.

 

Treball de camp de Pere Prat i Pilar Font, l'any 1997 :
En saber que Pere Prat, reconegut músic d'Anglès conservava partitures musicals de l'antiga i famosa cobla orquestra del poble «l'As d'Anglès» li vaig demanar fer recerca dels seus arxius.
Em va prometre que per l'amistat que familiarment ens unia, ell mateix ho portaria a cap.
Ho faria amb tranquil·litat, doncs requeria una feinada fer-ho bé. I així no caldria que fes desplaçaments des de Palafrugell. Després d'un any em va adreçar la següent carta que
transcric textualment:
Anglès setembre de 1998
Benvolguda Eulàlia:
T'ofereixo una còpia del que jo tinc guardat del Ball del Ciri d'Anglès.
És copiat d'uns papers molt gastats que serien en aquells temps de «l'As d'Anglès».
Encara que musicalment no són molt fi ables, desitjo que et facin servei.
No cal que els tornis, mentre rep una forta abraçada dels amics d'Anglès Pere i Pilar.
Signat: Pere Prat i Pilar Font.

 

La Música del Ball del Ram del Ciri
d'Anglès
Resum d'Eulàlia Hortal Brugués
Un cop tot recollit, talment com un puzle unim les peces.
Després de comprovar que tot encaixa, posem fi l a l'agulla.
El mestre de música Joan Andreu i Garriga, a petició de l'eminent folklorista Josep Bargalló i Badia de Reus, gran mestre i bon amic, a qui he demanat opinió i ajut, va posar
la mà esquerra a la melodia per poder fer l'harmonització.
Un cop enllestida, Josep Giménez gran col·laborador del mestre Bargalló, ha entrat les notes a l'ordinador i així l'hem escoltat plegats per primer cop amb seriosa emoció.
Per fi , als meus 70 anys he pogut gaudir d'aquesta tan discutida i rebuscada melodia. Ja era hora!
Els dos mestres han coincidit en dir que era ben palesa la seva antigor i que es percep la solera. Són indiscutiblement mereixedors de crèdit. Doncs són folkloristes experimentats,
de molta oïda i acostumats a fi lar prim. Com a bona anglesenca que sóc, això m'ha emplenat de sa orgull i satisfacció.
En aquests moments, disposem de la melodia del Ball del Ram i del Ciri, sols cal fer l'arranjament per a cobla i gralla.
Desitgem trobar bons músics que es brindin generosament a fer aquesta aportació.
Un cop finalitzada la dansa, tal i com explica Pau Lanao, en el seu llibre: Es feia un ball d'exaltació conjunta acompanyat de la gatzara dels vilatans». Per això, tenim les antigues corrandes de l'As d'Anglès, que talment com pensàvem, encaixen perfectament a la coreografia del ball de muntanya.
Ara tot tornarà al seu lloc i estarà on ha d'estar. A les mans del meu estimat poble d'Anglès, per tant sota la protecció dels seus vilatans i de la verge del Remei.
Aquest treball el dedico a totes aquelles persones que m'han precedit i han aportat el seu gra de sorra.

Palafrugell, diada del «Remei d'Anglès» de l'any 2011.

Ara només, ens queda sentir l'antiga melodia en directe i en viu a Anglès. Tinc una curiositat, serà aquesta melodia la mateixa que el mestre Pere Masats fundador de l'As
d'Anglès i compositor de Sardanes va posar unes estrofes en la sardana Les Guilleries.
Potser els anglesencs no soms conscients que el ball del Ram i del Ciri d'Anglès, és un patrimoni cultural molt important de la nostra vila, amb uns antecedents històrics molt remarcables que podem documentar com molt antics gràcies al privilegi 24, un més dels privilegis d'Anglès, concedits pels vescomtes de Cabrera.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bibliografia i fonts consultades: 

Emili Rams i Riera. Artícle. Revista Gales d'Anglès 2016.

Los comentarios están cerrados.