A les Terres de l'Ebre, el moviment dels esbarts dansaires, que era l’alternativa catalana al monopoli del folklore que representaven els "Coros y Danzas de la Sección Femenina", arribà molt en retard i no hi arrelà. Tan sols n’hi ha constància de dos agrupacions: «Estels Dansaires» de Paüls i «Grup Folklòric Tortosí de la Societat de Cantaires de l’Ebre Delta de Tortosa».
Malauradament, la suposada salvaguarda del patrimoni coreogràfic a què també deien dedicar-se es feia igualment des de la vessant estètica. Tanmateix la jota no va tindre cabuda dins dels seus repertoris fins a una època més tardana (anys 80), gràcies sobretot a l’obra del folklorista Josep Bargalló. El caràcter artístic quedava subratllat amb l’exigència que els balladors s’abillessin amb «vestits regionals». Tot i que la intenció era la recuperació de les suposades danses populars, el resultat fou la manipulació i adulteració dels materials originals. Diversos factors influïren en este procés, com ara les deficiències a l’hora de recopilar i difondre fidelment els balls, o el marc competitiu en què es mostraven. Esta situació tingué un cert ressò en la premsa de l’època, en què diverses personalitats sensibles a la tradició denunciaren la falsificació que duia a terme la "Sección
Femenina".
