L’aparició del Grupo Tortosino de Danzas Folklóricas, fundat el 1969, va consolidar la vessant estètica de la jota en el darrer terç del segle xx. Era hereu del Grupo de Coros y Danzas de Tortosa i va ser un referent de la dansa folklòrica a les Terres de l’Ebre al costat, tot i que en menor mesura, del Grup de Danses Catalònia, de Jesús. Ramon Balagué, director artístic del Grupo Tortosino de Danzas Folklóricas, justificava que la vessant investigadora havia legitimat la trajectòria de la formació: «en crear el grup, el meu objectiu es limitava a la recuperació de les nostres danses. [...] Les danses són el resultat de 30 anys de recerca, sempre a nivell d’informació oral, sempre a prop del poble».
Tanmateix, és en la vessant artística on va destacar més. Els materials populars eren traduïts a un llenguatge escènic,39 seguint una tendència que, en línies generals ja venia marcada per l’etapa anterior: l’espectacle com a via per a la divulgació. La trajectòria
dilatada del grup va permetre una evolució cap a les noves tendències que anaven apareixent en el panorama de les agrupacions folklòriques a Catalunya. Podem considerar que el Grup Tortosí de Danses Folklòriques fou creador d’un estil propi en la interpretació
escènica de la dansa catalana, i arribà a assolir un gran nivell artístic fins a la seva desaparició. Segons el testimoni del folklorista reusenc Josep Bargalló, a partir d’unes afirmacions del cantador de jota Josep Guarch «lo Teixidor», ens descriu com era el panorama de la jota als anys 80-90, en què la vessant artística era l’única via d’expressió: «avui la jota la balla molt poca gent, i sols existixen uns grups de la Secció Femenina que la «ballen molt bé», però una mica arreglada i en pla d’exhibició, no interpretada per la gent del carrer en la seua joventut» (Bargalló 1994, 194).
Aquest llenguatge artístic del Grup Tortosí de Danses Folklòriques atenyerà les màximes cotes en els anys 90 del sXX amb Carme Balagué, continuadora de l’obra de son pare. La seva figura esdevindrà clau en la formació de nous balladors en diverses agrupacions de dansa durant els darrers anys i el seu mestratge va possibilitar l’aparició de nous grups folklòrics al territori com ara, el Grup de Dansa Paracota, d’Amposta, on esdevingué un referent amb el seu segell personal.
Tanmateix, la gran aportació de Carme Balagué va ser la proposta escènica del grup Saragatona, hereu de la labor del Grup Tortosí de Danses Folklòriques, i del qual ella va ser directora artística. De manera ben explícita, Balagué volia ressaltar la vessant artística del ball, que és adaptat al llenguatge de la dansa contemporània, després d’un procés clar d’innovació: «[Saragatona] innova amb els instruments musicals i, fins i tot en el vestuari, aconseguint una posada en escena amb arrels tradicionals, però adaptada als nous corrents escenogràfics». La intenció no era tant la reproducció de les formes tradicionals sinó la reelaboració per a l’escena, amb la voluntat d’apostar per vies més arrelades a la contemporaneïtat: «l’espectacle mescla diferents pinzellades de les danses de les Terres de
l’Ebre, jotes i dansades, a partir dels aspectes tradicionals i incorporant propostes escèniques més actuals i innovadores, amb noves propostes d’interpretació i arranjaments musicals, recuperats, reinventats i inclòs (sic) creats pels músics del grup».
Així mateix s’entreveu en Saragatona un tímid intent de trencar amb la rigidesa dels cànons escènics. En algun moment es produeix l’atansament al públic, en el fet que els ballarins davallessen del seu marc d’actuació (l’escenari). Això és una mostra de la integració de diferents reflexions que llavors començaven a aflorar en l’àmbit dels
esbarts dansaires. Amb el moviment reivindicatiu contra el Pla Hidrològic Nacional, a
finals del segle XX i primeria del XXI, es produirà un fenomen de reforçament de la identitat de les Terres de l’Ebre, que va anar acompanyada de la revalorització de les formes d’expressió cultural locals, entre les quals hi havia la jota. Segons afirma Guiu (2001:73) «La jota est donc devenue un instrument de revendication en défense de l’Ebre et en défense d’une nouvelle conception du modelle d’identité catalane». En este context destacà la figura del grup folk «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries», centrat bàsicament en el reversionatge del cant tradicional.
Des de llavors, aquesta sensibilització cap a les tradicions locals comportà que hi hagués un interés molt evident pel món de les rondalles i els versadors de l’última generació (com ara, lo Canalero o lo Teixidor). De resultes d’esta revifalla, també apareixerà, paral·lelament, una preocupació pel ball, ara entés altrament: s’ha volgut tornar al concepte del ball com una expressió oberta i lúdica, i no tant com un espectacle.
