L’Esbart Joan Rigall de Montbau es va fundar el 1971 com a secció de la Delegació de Montbau de l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore, més coneguda com a AEEF de Montbau.
Segons consta a la memòria de l’AEEF del 1971, l’Esbart es va constituir sota la direcció del mestre Tomàs Fortuny, ajudat pel mestre Jordi Torras. La primera presidenta va ser Lluïsa Miró; la primera secretària, Núria Quintana; la primera vocal, Rosa Massó, i la primera caixera, Mercè Babiloni. La Núria era una dansaire, i les altres tres, més grans, eren mares de dansaires, i a la memòria se les identifica, a més de pel seu cognom, amb el cognom del marit, Castell, Jové i Puigmartí; coses de l’època. Cal dir que Lluïsa Miró, més que presidenta, va ser l’ànima de l’Esbart durant pràcticament tota la seva història: el va dirigir, el va sofrir, el va disfrutar, i tothom identificava l’Esbart amb ella. La primera actuació va ser als jardins del carrer Poesia amb motiu de la Festa Major de Montbau d’aquell mateix 1971. A partir d’aquell any, l’actuació a la Festa Major del barri era una de les cites fixes del calendari de l’Esbart Joan Rigall; començaven els assajos a primers de setembre, i a final de mes ja s’havien de tenir unes quantes danses prou ben preparades per poder fer una ballada. A part de les actuacions a la Festa Major, l’Esbart va participar en el Gran Festival Nadalenc celebrat el 25 de desembre del 1973. La colla dels grans hi va interpretar el ball de bombers, la dansa de Castellterçol, el ball pla de Llavaneres i el ball de copeo, i la colla dels petits, el ball de cintes, el ball de parres i l’espunyolet.
Una altra de les ballades anuals fixes d’aquell temps era l’Aplec d’Esbarts Dansaires que tenia lloc a Montserrat al maig o al juny. La implicació amb aquest aplec va ser tan gran que l’any 1981 l’Obra del Ballet Popular va confiar-ne l’organització a l’Esbart Joan Rigall. Com s’ha dit més amunt, Lluïsa Miró va dirigir l’Esbart durant pràcticament tota la seva història, i va rebre l’ajuda, de vegades puntual i de vegades més assídua, d’altres mestres, com ara els ja esmentats Tomàs Fortuny i Jordi Torres (Esbart de la AEEF), el senyor Vidal (Esbart Folklore de Catalunya i Ballets de Catalunya), el senyor Castell (Esbart Folklore de Catalunya i Folklòric d’Horta) i el senyor Manel Garcia (Esbart Mare Nostrum). Eduard Castell Miró (fill de Lluïsa Miró), a part d’ajudar la Lluïsa en la direcció de la dansa, també es va ocupar durant molts anys de l’apartat musical dirigint cobles. En la direcció del grup de petits hi van col·laborar Imma Villegas, Merche Galdeano, Cristina Hernàndez, Lali Trullols i algunes altres persones. La història de l’Esbart no tindria sentit sense comptar-hi la colla de col·laboradors que, encara que no eren balladors, van collaborar a preparar tant les ballades com tot el que s’organitzava, com a responsables de vestuari, d’administració, de muntatge d’escenaris, d’autocars, de publicitat, de vigilar els més petits mentre ballaven els grans... Sabent que ens en descuidem molts, citarem Carme Bujanda, Carme Herrera, Antoni Tomàs, Carme Balasc, Albert Salvadó, Encarna Aiguadé, Teresa Rosell, Higini Juan, Joan Fàbrega i Josep Pi.
La primera actuació va ser als jardins del carrer Arquitectura Poesia amb motiu de la Festa Major de Montbau d’aquell mateix 1971
El 1979 es fa un pas qualitatiu i s’organitza la Primera Setmana de Dansa i Cançó Catalanes. La Setmana incloïa les Sis Hores de Dansa celebrades a l’Esplanada de Montbau, una ballada que va durar des de les quatre de la tarda fins a les deu de la nit, amb tres cobles i nou esbarts. L’Esbart Joan Rigall ja es va presentar a aquesta ballada amb un cos de dansa ben constituït, i en la seva actuació va incloure, com a últim ball individual, la disfressada de Sant Vicenç dels Horts, tota una exhibició de força i alegria que va precedir la dansa conjunta de tancament, el ballet de muntanya de Folgueroles.
El 1980, i donat que l’any anterior, quatre mesos després de tancar econòmicament la Setmana de Dansa i Cançó, es va rebre del Ministerio de Cultura una subvenció de 100.000 pessetes de l’època quan ja ningú hi comptava, es va fer un altre festival similar però més petit. L’any 1981, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’Esbart Mare Nostrum, l’Esbart Joan Rigall va ser convidat a participar en una ballada al Palau de la Música Catalana, potser l’actuació més glamurosa de la seva història, i el mateix any va rebre l’Almorratxa d’Or de la Generalitat de Catalunya.
També l’any 1981 s’institucionalitzà una ballada de l’Esbart per Sant Jordi, a la plaça de davant de l’AEEF, per celebrar la festa del patró de l’entitat, i també una rifa mensual d’un pernil i un pollastre, que es feia a l’esplanada per recollir diners per finançar les despeses de l’Esbart: vestuari, viatges, gravacions i equips de música, etc. El pernil es pagava amb els diners recaptats a la rifa, però el pollastre el regalava la Polleria Juanita.
L’any 1982, i a iniciativa d’Eduard Castell Miró, s’organitza el que acabaria sent l’element distintiu de l’Esbart, el que el va fer més famós, el que va fer que tothom identifiqués l’Esbart Joan Rigall amb Montbau i amb capacitat d’organització: la Trobada d’Esbarts Infantils a Montbau. Durant tot un matí de diumenge es van fer al barri cercaviles i ballades simultànies, i a la tarda del mateix dia hi va haver una ballada conjunta a l’Esplanada, avui Pla de Montbau. Hi van participar vint-i-sis esbarts –es calcula que cap a dos mil dansaires–, amb els seus acompanyants. D’aquesta trobada se’n van arribar a fer quinze edicions, alguna amb la participació de prop de quaranta esbarts i superant de llarg els dos mil dansaires de la primera edició, amb totes les seves famílies. A part del fet visible del nombre d’esbarts, de les cobles, de l’organització –que aplegava més de cinquanta persones–, de la festa que es vivia al carrer, hi havia un detall tècnic que feia de la Trobada un esdeveniment folklòric de qualitat. Per tal d’unificar la interpretació dels balls, uns mesos abans de la Trobada es feia una sessió de coordinació de danses, que era una trobada prèvia dels directors dels esbarts amb les sabatilles calçades i amb la col·laboració d’alguns dansaires. Cada dansa la coordinava un director d’esbart o un folklorista reconegut, s’ensenyava com s’havia de ballar i es repartia un llibret amb les indicacions perquè cada esbart seguís el mateix patró. Els llibrets de les coordinacions de danses de cada any van acabar constituint un recull de gran prestigi entre els cercles de folklore de l’època.
Viatgen a Santa Perpètua de Mogoda el dia 6 de març de 1988 per la 6a Trobada d’Esbarts organitzada per l’esbart Bernat de Mogoda.
Programa de mà de la VI Trobada d'Esbarts a Santa Perpètua de Mogoda. Any 1988.
VI Trobada d'Esbarts a Santa Perpètua de Mogoda. Any 1988.
Una actuació més de l'esbart, tot i que desconeixem la data (entre 1980 i 1990).
No tot eren trobades, però; només cal dir que, a part de la trobada, el curs 19811982 l’Esbart va tenir vint-i-una actuacions. L’Esbart va tenir una activitat continuada amb cos de dansa fins ben entrada la dècada dels 90, amb alts i baixos. L’Esbart organitzava les Trobades d’Esbarts, feia actuacions i participava en la vida de l’AEEF i del barri. El 1991 l’Esbart va rebre el 6è Trofeu de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires. Degut a la demografia estratificada del barri, als anys 90 els que havien sigut membres del cos de dansa ja s’havien casat i molts ja no vivien al barri; com que no quedaven gaires joves, però sí nens, l’Esbart va continuar només amb les seccions infantils. Si bé inicialment els assajos sempre s’havien fet sobretot al local de l’entitat, primer a Mímica 9 i després a Sorolla 14, posteriorment es va passar a utilitzar molt el Casal Parroquial de Montbau. Les últimes referències que es tenen de l’Esbart són de l’any 2007.
Bibliografia i fonts consultades:
Ressò de Montbau. Text de Josep Juan Rosell. Octubre de 2020.
Arxiu de l'autor.
