Morratxa, Ball de la (Fals)

 

Fals (originàriament Falcs), situat en un gran pla entre les rieres de Fonollosa i de Rajadell, fou també senyoria dels poderosos Cardona. Com un monument arqueològic del castell de Fals i de l'extingida grandesa, resten dues grans torres cilíndriques, a tocar de l'església parroquial, en un coster a la dreta de la riera de Fonollosa, a l'extrem de llevant del pla. Les torres de Fals són un dels monuments militars més vistosos i coneguts de la comarca. El castell i l'església de Sant Vicenç de Fals són documentats almenys des de l'any 1026. L'edifici religiós data del segle XVII, però conserva vestigis d'època gòtica i fou ampliat a la darreria del segle XIX. Des de l'edat mitjana són freqüents els testimonis documentals d'una especial devoció a aquest temple, referits particularment a una capella que hi havia dedicada a sant Nicolau.
El poble disposa de l'Associació Cultural Recreativa de Fals (1988), que té grup de caramelles, sala de conferències i exposicions i biblioteca.

Al sector del Pla de Fals hom troba la Guàrdia o Torre de Fals, documentada l'any 1033 i adossada a la masia que es coneix amb el nom de la Torre.

Des del 1977 el poble de Fals celebra un Pessebre Vivent amb el marc de fons de les torres del castell.

La festa major s'escau el dia de Pasqua Granada.

L'acte més popular d'aquesta festa es l'aplec a l'ermita de la Mare de Déu del Grau.

Són tradicionals al poble el ball de cascavells, el ballet de Déu o dansa de la morratxa, interpretada per la parella que s'ha de casar més aviat i les corrandes, restaurades l’any 1979 per Frederic Gaude i Pardillos...
El  Ballet de Déu o Dansa de la morratxa a Fals és, possiblement, la manifestació dansada més antiga que es balla en aquest poble. Està vinculat a l’Aplec del Grau. D’igual manera passa amb els altres dos balls que es ballen a aquesta vila de la comarca del Bages: el Ball de Cascavells i les Corrandes. Tots dos però, són posteriors al Ballet de Déu.

Tenim un referent sobre el Ball de la Morratxa a Fals através d’un programa de l’Aplec del Grau de l’any 1900, que parla en els termes següents: “[...] el típic ball de la Morratxa que pel seu sabor tradicional [...]” Les definicions “típic” i “tradicional” semblen confirmar una antiguitat molt més llunyana a més de la referència al seu origen. Diem que si és típic podem parlar d’arrels en el mateix municipi, i pel que fa a la tradició, podem parlar d’un fet assolit, que es va repetint any rere any. Per tant, sense poder donar una data exacta, sí tenim la certesa que al segle XIX ja es ballava i que no va començar a ballar-se a les darreries d’aquest segle. Vist això ens poden passar pel cap les preguntes següents: - el ball de la Morratxa -  ja es ballava a Fals abans de l’epidèmia que va deixar sense collita els habitants de la zona? Si no fos així, es podia haver importat d’alguna localitat veïna amb posterioritat a l’epidèmia per celebrar la festa i, al ballar-se durant uns quants anys, que el poble el fes seu i esdevingués popular?... Se sap però que aquest ball, antigament, el ballaven la majorala major o la seva filla, si s’esqueia, amb l’administrador de la festa o qui ells deleguessin.

El nom de Ball de la Morratxa era donat a diferents danses i en diferents indrets pel fet de portar el ballador una almorratxa a la mà i ruixar amb ella la balladora. Al poble de Fals, rebia aquest nom una mena de Ballet de Déu, amb la tonada típica d’aquest ball al Pla del Bages. L'any d’aquest recull (1979) ballaven el Ballet de Déu o Ball de la Morratxa, una parella de Manresa, marit i muller. En l’actualitat els balls de Fals son ballats per la gent del poble organitzada dins el Grup de Dansaires de Fals.

Programa de l’Aplec del Grau de l’any 1900, en el qual ja es parla del típic Ball de la Morratxa.

 

L'Aplec del Grau:

Aquesta és una tradició que es manté des de l'antigor, quan una epidèmia va deixar sense collita i en la gran misèria els veïns de la localitat, quins van ésser ajudats pels conciutadans de la comarca que els portaven cada dia un pa i un tupí de vi. En commemoració d'aquells fets, el poble de Fals participa d'aquesta festa popular cada any, organitzant l'Aplec de l'Ermita de la Mare de Déu del Grau i representant a la sortida de missa aquests balls tan significatius, que antigament es ballaven a la tarda i darrerament son ballats al matí.

El poble de Fals té una gran devoció per la Mare de Déu del Grau, situada en una Ermita als afores del nucli urbà, on s’hi fan moltes celebracions familiars.

El poble, a més, s’hi reuneix cada any a principis de febrer per fer la benedicció del terme, el diumenge següent a la Pentacosta per celebrar-hi l’Aplec del Grau, on s’hi balla el Ball de la Morratxa, el Ball de Cascavells i la Corranda, i el diumenge abans de Nadal, per celebrar la Festa de l’Esperança.

L’Aplec del Grau arriba a principis de juny. A les 11 del matí comença la fira de productes naturals de les rodalies, amb embotits, vins, olis, nous, formatges ... Aquest fet fa que poguem trobar-hi clares relacions amb el fet de les caramelles.

Seguidament, a les 12:00h, la missa.

Segueix la representació dels balls de Fals: el ball de la Morratxa, ball de Corrandes o també dit les Corrandes i el ball de Cascavells.

Tot seguit es reparteix entre els assistents a l'Aplec els clàssics panellets, que son uns panets molt petits fets a l'estil antic i cuits amb forn de llenya, elaborats al Molí de Boixeda expressament per aquest dia, i després es beneeixen.

A les 2 de la tarda té lloc un dinar popular a les alzines del Grau.

Seguidament passo a mostrar el goig de la Mare de Déu del Grau:

Goig de Nostra Senyora del Grau de Fals. Melodía popular recollida per Ignasi Torras.

 

Aquesta celebració està vinculada dins el cercle temporal de les caramelles i el cant dels goigs de la Mare de Déu (dilluns de Pasqua)

Origen de les Caramelles: Un dels cultes més estesos pels pobles camperols vassalls de la vella Roma era el de la deessa Ceres, divinitat de les gramínies (especialment del blat) encarregada d'afavorir la floració i la fructificació. Se li dedicaven santuaris en indrets fèrtils, enmig de camps i amb preferència en punts aixecats. Una de les notes característiques del seu culte eren les ofrenes de fruits de la terra (especialment de pa) posades en cistelles ben tapades que no podien veure sinó els iniciats i que eren qualificades de mundus cereris; es a dir, de cistelles o d'ofrenes de Ceres, puix que els dos conceptes vingué a significar el terme mundus. No es impossible doncs, que al cim del Mont hagués existit un centre del culte a Ceres que el cristianisme santificà i consagrà a la Mare de Déu, substituint així el culte gentílic, i que el mundus o cistella de fruits de la Terra ofrenats a la falsa divinitat s'hagués convertit en món, i que la traducció cristiana i catalana del mundus cereris sigui la de Mare de Déu del Món. Per cristianitzar aquest culte, els "set goigs de la Mare de Deu" subministren l'element amb que el poble es valgué per poder cristianitzar aquest culte: les "caramelles" que ens havien legat les civilitzacions paganes (a la mateixa carena tenim la Torre del Far que és d'època romana).

Els noms del Mont: Cal tenir en compte que a la documentació vella, l'advocació és qualificada de món i no pas de mont; aquest terme, en el parlar comú, equival a muntanya, però com a tòpic no el trobem mai sol, detall que fa ben possible que fos món, nom derivat del mundus llatí i no del terme montanus que ha donat el català muntanya. Potser cal no oblidar que els termes mond i mund, amb els femenins monda i munda equivalen a fidel, pur i immaculat, de manera que la Mare de Déu del Mon podria també dir-se Mare de Puresa i sense macula, com bé ens diuen els goigs de caramelles en llur primer vers: El primer sou Verge pura.

Origen de l'actual santuari del Mont: El Santuari de la Mare de Déu del Mont es troba situat a l'Alta Garrotxa, però a cavall de tres comarques: la Garrotxa, l'Alt Empordà i el Pla de l'Estany. A 1115 m d'alçada, al cim de la muntanya del mateix nom, és un mirador immillorable de les terres de l'Empordà i el Pla de l'Estany i sobre la vessant oriental dels Pirineus, on destaca la vista sobre el massís del Canigó. Va ser aquí on Mossèn Cinto, provenint de Banyoles, arribà un 25 de juliol de 1884 a la recerca de material literari per al seu poema Canigó.

A començaments del segle XIV l'abat del monestir de Sant Llorenç de Sous (situat uns dos quilòmetres abans d'arribar al santuari) demana permís al bisbe de Girona Guillem de Vilamarí per construir una petita ermita al cim de la serra del Mont, a 1115 m d'altitud. Es així com entre els anys 1311 i el 1318 l'abat Bernat feu construir el primer santuari al turó del Mont, encara que aquesta "construcció" podria ser una ampliació d'un petit temple preexistent, fundat per algun monjo d'aquella comunitat, que s'hi hauria retirat per fer vida eremítica, dedicat al culte de la Mare de Déu.

Sobre l'erecció d'aquesta capella hi ha una tradició popular que explica que un monjo del monestir, possiblement l'abat, tingué un somni en el qual se li deia que havia de construir una ermita en honor a la Verge. L'endemà mateix començaren les obres al pla de Solls situar entre l'abadia i el santuari actual. Però vet aquí que el dia següent, quan els treballadors van tornar a aquell lloc per continuar la feina, s'adonaren que les eines havien desaparegut. Després de buscar-les durant força estona, les trobaren al cim de la muntanya. Aquest fet es torna a repetir l'endemà, i l'abat decidí, finalment, que es fessin les obres "allí on la Mare de Déu volia". Seguint amb la llegenda, també trobem que ens diu que la imatge fou trobada en una cova, situada una mica més avall. Desprès, en aquesta mateixa cova, es venerà una altre imatge sota l'advocació de les Agulles. Malauradament avui en dia aquesta cova ha desaparegut sota la mà de les maquines que arranjaren la carretera.

Si pugem al cambril podrem venerar la imatge de la Mare de Déu. Aquesta està asseguda en un dau de roca, aguantant amb la ma esquerra el nen Jesús mig assegut, i portant a la dreta el ceptre de la reialesa; l'infant té a la ma esquerra el Llibre de la Vida i amb la dreta imparteix la benedicció. Avui, la imatge original està guardada al Museu d'Art de Girona després que el 16 de setembre de 1990 uns desconeguts intentessin robar-la, és d'alabastre i data del segle XIV. Encara que possiblement la devoció a aquesta Mare de Déu ja s'iniciés abans en el primitiu monestir benedictí i passés a la seva ubicació actual en construir-se el santuari.

Josep Ma de Gironella parlaba de les caramelles de la següent manera: “al capvespre de la vigilia de tan assenyalada jornada, i después d’un repic de campanes, s’encenien grans fogueres. Seguidament una funció religiosa en el Santuari de Nostra Senyora del Món, durant el qual eren cantades algunes estrofes dels Goigs de les Caramelles. El dia següent: el dia de Pasqua, durant l’ofertori… durant la celebració del Solemne Ofici, novament eren cantats els Goigs, com si fos una ofrena de la primera cantada de les colles de caramellaires…”

El folklorista Aureli Capmany ens comenta en les seves recerques, que «les caramelles són d’origen incert. Davant l’ausència de ducuments escrits que testimoniin l’orígen de les caramelles… » retorno a les encertades reflexions de Mossen Cinto Verdaguer, que diu «…el lloc podia ser el bell paratge de La Garrotxa empordanesa on es venera la imatge le la Mare de Déu del Món, on des de fa quatre-cents anys es va iniciar aquest costum…»

Un altre folklorista, Joan Amades ens dona una visió de les caramelles, a cavall de la història i la llegenda popular parlant-nos d’una tradició referent a la guerra amb els moros, explica que feia molts mesos que aquests tenien voltada la ciutat sense poder-hi acabar d’entrar, però els barcelonins tampoc ja no podien sostenir el setge puix que mancaven dels elements principals. En això va arribar el dia de Pasqua, els catalans ja no podien aguantar més, en tota la ciutat no restava altre menjar que una saca de farina, un bot de vi i un anyell molt gros. El rei dels barcelonins va pensar que amb tan poc menjar no n’hi havia ni per poder resistir un dia i va tenir una pensada. Va fer pujar un dels seus valents soldats dalt de la torre més alta de la muralla, que era la que s’esqueia vers l’indret que comentem i amb una trompa perquè el sentissin bé, va parlar als moros i els va dir que havia arribat el dia de Pasqua, que era molt principal i sagrat per als cristians, que ho celebraven amb carn d’anyell, bones coques i bon vi, i que encara que ells, sarraïns, no seguissin les mateixes festes que els catalans, els volien obsequiar amb les viandes que menjaven perquè veiessin que eren generosos. Així que hagué acabat de parlar, els nostres van llançar muralla avall la saca de farina, el bot de vi i l’anyell.

El rei moro va interpretar el present com a indici de riquesa i d’abundància que era precisament el que s’havia proposat el rei de Barcelona. Va creure que els barcelonins comptaven amb forces provisions i que podien resistir un setge molt llarg quan ells no estaven en condicions de mantenir-lo i va decidir desistir de l’encerclament i deixar la ciutat lliure.

De seguida que Barcelona va tenir la sensació que els moros se n’anaven la gent es va tirar al carrer portada per una gran alegria: en grups anaven cantant i en record d’aquella data memorable cada any pel Dissabte de Glòria el poble va sortir a divertir-se i va formar colles i grups que van anar a cantar davant de les cases de les autoritats, dels amics i dels coneguts; la gent que era obsequiada amb una cantada feia un present a la colla.

El costum encara subsisteix i s’anomena Caramelles, i així com abans només el celebrava la ciutat de Barcelona ara està estès per tots els pobles de Catalunya.

Per altra banda, un artícle publicat a la Revista del Centre Excursionista de Banyoles ens porta a la recerca d’altres orígens: “Els goigs, aquests cants religiosos tradicionals catalans, tenen dos orígens possibles: D'una banda, hi ha autors que defensen la teoria que el seu origen cal buscar-l'ho en la literatura llatina medieval i en les composicions en vers o prosa que exaltaven la vida de la Mare de Déu, bé en la seva vessant terrenal: l'anunciació, la visitació, el naixement de Jesús, l'adoració dels Mags...; o de la seva vessant celestial. Durant el segle XV, aquests cants o goigs evolucionen a Catalunya i passen de la lloança a la Mare de Déu en general, a advocacions més concretes que adopten la forma de la dansa provençal."

L'altre opinió, recolzada entre d'altres per Mn. Cinto, diu que l'origen del que coneixem avui dia per goigs, l'hem de buscar a les caramelles, que eren cançons satíriques que es cantaven per Pasqua Florida pels carrers i places dels pobles i ciutats. Per aquesta festa, era típic de sortir al camp, a cantar la joia del retorn de les flors, i celebrar un àpat col·lectiu. Segons el lloc, les Caramelles també s'anomenen: camalleres, caramelles, camilleres, camelleres, camijeres, creilleres o goigs de les caramelles, goigs de pasqua, goigs de la Mare de Déu del Mont, goigs de les botifarres i goigs dels ous. Aquest cants, interpretats per una o varies colles, depenent de la importància de la població, tracten temes religiosos (lloança a Crist ressuscitat o a la Mare de Déu) o profans (arribada de la primavera, festeig de les noies,...) Aquestes colles, es dedicaven a anar cantant per les cases i masos dels pobles i com a premi rebien dels seus habitants productes per l'àpat posterior, generalment ous o diners.

El virolai de Jacint Verdaguer: Mossèn Cinto va romandre al Mont entre el 25 de juliol a l'11 de setembre de 1884. Hi arribà des de Banyoles, on havia fet amistat amb el farmacèutic Pere Alsius, entre d'altres. Aquest l'hi demanà a Verdaguer uns goigs dedicats a la Mare de Déu, però el poeta se n'excusà, en una carta datada al Mont el 27 d'agost: "Los goigs és un gènere de poesia que no he cultivat gaire i que hi vaig amb por; més m'estimo fer-li un cantic per la Verge del Mont". Fou així com composà el Virolai, altrament dit en edicions posteriors Cobles o Goigs, i que va veure la llum per primer entre 1881 i 1884.

Moment del repartiment dels panellets. Any 2017.

       

Dibuixos d'Anselm Clotet. El Grau abans i després de la restauració.

 

 Programa de l’any 1911. Veiem que també es va ballar el Ball de la Morratxa.

 

Les imatges que segueixen corresponen a la resta del programa de l’any 1911.

          

      

 

Sembla ser que el Ball de la Morratxa es continua ballant fins l'any 1936 havent una pausa a causa de la guerra civil espanyola. Posteriorment es recupera dita tradició.

 

Programa de mà de la festa major de Fals de 1977. Dos anys abans de la recuperació de les corrandes.

Interior del programa de mà de l'any 1977.

 

La recerca:

El mes de gener de 1979, el folklorista Frederic Gaude i Pardillos, en companyia del seu fill Frederic Gaude Viñas, mentre estaven al Molí de Boixeda, al poble de Fals, va voler indagar en les manifestacions dansades d'aquella localitat del Bages, tan i tant famosa pel seu Pessebre Vivent. La gent del molí li va dir que efectivament hi havia un Ball de Cascavells i Ball de l'Almorratxa, que es ballaven per la Festa Major encara que altres balls que també es ballaven s'havien perdut, quedant únicament la música original que guardava gelosament el Sr. Jaume Grau (Cal Grauet) al fons d'un bagul, a casa seva; i alguna persona gran del poble que encara podría ser que s'enrecordés com es ballava.

Les persones que van ajudar al recull, intervenint en les explicacions dels balls, van ser el Sr. Francesc Parcerisas i Junyent i Sra. Josefina Rosanas, representant els membres del Grup Dansaire de l'Aplec del Grau. El Sr. Joan Clotet Antic President de l'Associació Cultural i Recreativa de Sant Vicenç de Fals. La Sra. Maria Casals del Molí de Boixeda, antiga dansaire del Ball de la Morratxa. El Sr. Josep Grau de Cal Mestre, antic dansaire del Ball de la Morratxa, i el Sr. Jaume Grau “Grauet” i la seva esposa, quins van facilitar la música.

Les danses de les quals es va fer el recull, foren: el Ball de Cascavells, el Ball de la Morratxa i es va fer la reconstrucció del Ball de les Corrandes.

 

 Signatura de l'acta del recull dels balls de Fals:

El dia 6 de maig de 1983 se signa l'acta del recull. Hi eren presents totes les persones que van intervenir en aquest recull, per a testimoniar de l'autenticitat del mateix.

         

Original de l’acta del recull signada per la gent que va intervenir l’any 1983.

 

La Morratxa o Almorratxa:

L’element que dona nom a aquest ball és la morratxa, que al començament du a la mà el ballador i que posteriorment passa a portar la seva parella.

Una morratxa o almorratxa és un petit recipient de vidre, de cos ventrut com un càntir, però amb un broc gros central en lloc d’ansa, i quatre galets o brocs prims al voltant del gros. Hi ha almorratxes amb peu semblant al d’una copa grossa, les quals, per tant, es poden sostenir dretes; n’hi ha d’altres el cos de les quals acaba en la seva part inferior aprimant-se en punta, capçada aquesta amb una bola. Aquestes, per tenir-les dretes, cal sostenir-les a la mà, agafant la bola terminal o, a casa, amb un peu metàl·lic o de fusta ricament treballat construït per a tal menester.

Respecte a l’origen de l’almorratxa, la fesomia del nom delata prou la seva procedència aràbiga, confirmada pel fet que els àrabs posseeixen encara avui recipients molt semblants en la forma, destinats a contenir també essències o aigües perfumades.

Dins la producció vidriera catalana entre els segles XV i VXII, els vidres esmaltats ocupen el lloc més destacat, per la seva peculiaritat i qualitat artística. Barcelona i Mataró van ser els centres de més prestigi en la manufacturació d’aquesta qualitat de vidre.

Noms diversos amb que és coneguda l’almorratxa:                                                                 Aigua-roser (Alaior i Menorca), Aigua-rosera (Segarra, Urgell, i Vallès), Almaratxa (Arcaic, Rosselló), Almarraixa (LABÈRNIA Diccionari), Almarratxa (Girona, Valh d’Aran, Vall d’Andorra), Almarraxa (J. MARCH Diccionari), Almoratxa (Santa Coloma de Queralt), Almorratge (Arcaic), Bornatxa (El Ripollès), Borratja , Borratxa (El Penedès), Marraixa (Pirineus, Andorra); amb aquest nom és encara designada actualment una garrafa a València), Marratxa (Andorra),  Morratxa (Bages, Moianès), Marratxa, Morratxa (molt generalitzat actualment), Torratxa (El Berguedà i La Vall de Ribes).

A tal efecte i per entendre més de què es tracta aquest recipient, crec que és prou interessant desplaçar-vos a veure la col·lecció privada del museu del vidre de Perelada (Girona)

UTILITAT I SIMBOLISME

Aquesta mena de càntirs de brocs multiplicats s’omplen amb aigua d’olor (generalment d’aigua-ros, aigua amb essència de roses) i s’adornen amb flors, sovint artificials, i penjarols de cintes de colors. Les almorratxes són com una mena d’atribut de les majorales del Roser i d’altres confraries, i dels capdansers de diverses danses, els quals les utilitzen per a ruixar amb el seu aromàtic contingut, els espectadors, les balladores i la gent que fan almoina per a la festa, segons els casos. Portar almorratxa en l’acte de la dansa o en qualsevol festa popular enclou sempre un sentit de superioritat i equival a una insígnia de comandament o distinció.

En els balls (a les parts de ball anomenades treure-ball o trenca-dansa) la balladora no pot ballar amb el seu ballador fins que el capdanser o majoral ha ballat amb ella. Quan acaben (segons l’expressió popular “l’ha ballada”), la ruixa amb l’almorratxa “alliberant-la”. Si són moltes les balladores que volen prendre part en la dansa, el capdanser no arriba a ballar amb totes i es limita a ruixar-les com per refermar la mena de sobirania que té dret a eximir damunt d’elles, al mateix temps que els dona el senyal de deslliurança del seu domini.

En una cançoneta infantil de les anomenades eliminatòries o de sorteig que es canten abans de començar un joc per determinar qui serà el primer que pararà, l’almorratxa és anomenada amb un sentit semblant al que acabem d’esmentar. Diu la cançó:

Inès, Inès,
color de pes,
oro, oro,
si que n’és,
les bosses del quiqué
m’encontrí una cadernera,
tu que va, tu que vens,
tu que robes el martell,
martell d’or i plata,
qui serà la reina infanta?
cantiret d’aigua-ros,
fora sia el meu espòs;
cantiret d’aigua-blanc,
fora sia el meu galant.

Evidentment els noms de cantiret d’aigua-ros i cantiret d’aigua-blanc, designen l’almorratxa, la qual en alguns llocs és anomenada aigua-rosera. En aquesta cançó infantil, el sol esment de l’almorratxa equival a la ruixada del capdanser, que deslliura la balladora; aquí és l’infant al qual el nom de l’almorratxa deslliura del compromís d’haver de parlar en el joc.

L’almorratxa ja és esmentada en documents de principis del segle XV i rep diversos noms en el curs del temps i en la varietat de comarques que més avall es consignen, sense compromís però d’exhaurir-los tots, tants i tan variats són. En els esments més antics figura sempre un inventari de palaus i cases senyorials cosa que fa creure que era tinguda com un objecte propi de personatges de posició alta. Àdhuc en els temps més moderns no arriba a vulgaritzar-se d’una manera completa, puix sol ésser propietat col·lectiva de les confraries, les quals en fan ús per a la dansa que els és pròpia. La presència de l’almorratxa en una dansa li dona, per les raons que acabem d’esmentar, un cert segell cortesà que permet suposar-li un origen senyorívol.

 

 

Almorratxa s XVIII.

Són conservats en museus i col·leccions particulars (museu del vidre de Perelada) exemplars d’almorratxes de gran mèrit arqueològic, en vidres de colors variats, policromades i esmaltades, amb treballs de veritable mèrit artístic. La seva producció havia donat fama als forns de vidre d’Arenys i de Mataró. Avui és molt dificil de poder-ne adquirir, puix no se’n troben en el mercat per raó d’haver caigut en desús. Encara fa pocs anys, eren emprades en les ballades de festa major a Sant Pol i a Lloret (tradició que a Lloret va ressorgir cap l’any 1972 gràcies al Sr. Esteve Fàbregas i Barri, regidor de cultura de l’Ajuntament, que recopilà tota la informació d’aquest ball del farmacèutic de la vila Sr. Martínez, persona donada a transcriure les cròniques quotidianes  de la vila de Lloret) en el Ball de les morratxes. Però aquestes eren de tipus molt senzill, de formes gairebé rudimentàries i sense cap pretensió artística; actualment ni d’aquestes no se’n produeixen. A la vidrieria del Poble Espanyol de Barcelona, encara en podem trobar d’aquestes peces històriques, ara fidels reproduccions de les antigues.

Almorratxa.

 

L’almorratxa havia estat coneguda i usada per tota la Catalunya vella i bona part de la nova, i també era coneguda a la Vall d’Andorra.

“Y yo tinch dotze almoratxes d’aygua almescada” (ANÔNIM)

“Almorratxes de vidra de Domas” (SEGURA 1885)

“Item una almorratxa ab sa cuberta... Item una almorratxa de domas menys de soll... (sense peu?) Item una almorratxa de domas blaua vn poch daurada” (Arxiu Parroquial 1412)

“Una almorratxa blava de vidre” (arxiu Cúria Fumada 1483)

“Item dos morratxes de vidre” Any. (Revista Luliana 1494)

“La balladora aportaue una morratxe de vidra ab difarents diuisas plena de aiguas de olor per a roixar a las personas que trbauen. E los dits balls entraren en lo clos y pasaren per deuant ella ahont sa Altesa estaua y al passar li tirauen cada ball una morratxa de ditas aiguas de olor y lin presentauen un altre y dita sa Altesa los donaue algunas doblas destrenas” (VARIS 1653)

“- A la costa de llevant hem vist fa pocs anys, i encara s’usen, les morratxes. El ballador ruixa lleugerament la seva parella i li lliura el cantiret; ella li torna l’obsequi i trenca després la morratxa, i així ho va fent mentre ell li presenta noves morratxes, cosa que avegades li resulta car, al ballador -” (MILA)

Curiosament, a la població de Malgrat, hi ha una antiga tradició en la qual es balla el Ball de l’almorratxa, provenint aquest d’una llegenda molt més antiga, més propera a la simbologia del Ball de plaça de Lloret que al Ball de l’Almorratxa de Fals, encara que sí es commemora i recorda els estralls que va fer la pesta en aquella vila, utilitzant simbòlicament el vas d’essències que és l’almorratxa, com a vas purificador de tots els mals.

Un altre estil d'almorratxa.

 

“El fadrí major la n’ha treta en dansa,
el mitjanceret porta les morratxes,
el més petit aigua vos tirava”
(MILA)

“Apar una almorratxa descomunal que vessa
per sos cinc brocs de vidre, cinc rius d’aigua d’olors;
l’aixeca entre eixes cimes Pirenes gegantessa
com quan, dintre la plaça, dansant la pavordessa
arruixa els balladors”
(VERDAGUER)

Dins la Morratxa era costum de posar-hi essències o aromes que s’aconseguien de la maceració d’herbes i, o flors.

Aquestes es deixaven en llocs ben vistosos de les cases on desprenien poc a poc l’aroma que s’havia elaborat dins d’elles.

Quan aquestes eren utilitzades com a element de dansa, s’acostumava a posar-hi aigua amb algun oli essencial i pètals de flors aromàtiques, com podien ser les roses, o herbes també aromàtiques.

Es coneixia amb el nom d’almescada l’aigua perfumada amb almesc o altres essències.

“ Es componia de benjuí, estoracs, sandils blancs, lignum oleosum, càlam aromàtic, espic, almesc, etc.” segons explica Marian Aguiló en el seu Diccionari.

A Fals, la Morratxa es guarda en lloc preferent a l'Ermita del Grau, i cada any li penjen una cinta amb els noms dels balladors del Ball de la Morratxa. En la fotografia, la morratxa original.

 

Amb el nom de ball de la marraixa o de la marratxa solia celebrar-se en algunes poblacions pirinenques, en sortir d’ofici. Era ballat només per la parella de pavordes o administradors del Sant. Deu el seu nom al fet de portar el ballador una almorratxa amb la qual ruixava la seva companya en determinats moments del ball.

A Sant Julià de Lòria (Andorra) tenia un caràcter cerimoniós; el ballador portava barret de copa i gambeto llarg, mentre que la balladora anava cofada amb caputxa blanca o mantellina folgada. Del barret del ballador penjava cap endarrere un floc de llargues cintes amb un cascavell a la punta que voleiaven graciosament amb els moviments i evolucions del ball, del qual marcaven el ritme, en certa manera, amb el repic dels cascavells. L’almorratxa, que amb la variant d’almarratxa donava nom al ball, era darrerament substituïda per un pom de flors virolades, que en ballar es posava al cap el ballador. Antigament aquest pom de flors degué ésser una veritable almorratxa enflocada.

Segons explica Bosch de la Trinxeria en els seus Records, a Cantallops, per l’Aplec de Santa Llúcia, al qual concurría gent de molts pobles empordanesos, era ballat al matí, en sortir d’ofici, un Ball de morratxes per parelles més o menys nombroses, però ballant soles, per torn, l’una després de l’altra. El ball era encantat, i si primer era concedit al major donador, després podia ballar tothom pagant una quantitat determinada, la meitat de la qual era per als músics i l’altra en profit de l’ermita. Com hem dit abans, sempre ballava una sola parella i el ballador portava l’almorratxa amb la qual ruixava la balladora.

Altres balls i danses en els quals s'utilitzen almorratxes, són de traspàs de càrrecs, com el Ball del Ciri de Moià, Ball del Ciri de Castellterçol, les Danses de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Dansa o Gala de Campdevànol, Ball de Morratxes de l’Aplec de Santa Llucia a Cantallops, Ball de l’Amorratxa de St Joan i Sant Pau de Malgrat de Mar, Ball del ciri d’Osor, Ball de Plaça o de la Morratxa de Lloret de Mar, Ball de la Morratxa de Mont-roig del Camp, Ball de la Morratxa de Gironella, Ball de la Morratxa de Taradell, Ball de l’Almarratxa de Sant Julià de Loria (Andorra), Ball de l’Almorratxa dels Gegants de Sant Pol de Mar, Ball de la Morratxa de Canet de Mar, Ball de l’Almorratxa de l’Aplec de Santa Llúcia a La Jonquera, etc. Tots ells de caire religiós.

En el cas del de Fals, era ballat per la parella que es casava aquell any, penjant una cinta amb el nom dels dos dansaires en una morratxa que es conserva i es guarda a l'altar de l'Ermita del la Mare de Déu del Grau.

 

La indumentària.-

En el decurs dels anys ha anat canviant la indumentària dels balladors d’aquest ball.

Suposem que primitivament la indumentària estaria formada per les millors gales que els balladors disposaven i que les mateixes famílies de cadascun d’ells, ja es preocupaven de la seva imatge i pulcritut. L’imatge dels balladors del ball de la Morratxa havia d’èsser prou digna pels càrrecs que ostentaven (la filla de la Majorala Major i l’Administrador de la festa).

Possiblement les autoritats eclesiàstiques eren les que posaven les normes bàsiques en quant a la imatge dels balladors. No hem d’oblidar que molts costums de la societat medieval encara s’arrossegaven en els secles VIII i XIX .

Aquest dibuix és procedent d’un estudi de l’autor, de la possible indumentaria d’hivern que els majorals lluïen els dies de festa en el pla del Bages i la plana de Vic entre els segles XVIII fins el s XIX.

 

La llàmina que segueix marca la tendència pel que fa a la moda del s.XVIII i que va perllongar-se fins el s.XIX a la plana de Vic i demés poblacions de la comarca i el seu entorn.

Aproximació a la indumentària dels balladors del ball de la Morratxa de Fals, s XVIII fins el s XIX. Dibuix de Joan d’Ivori.

 

Posteriorment (anys 50 del s.XX) la dansa la ballava, cada any, la parella més propera a casar-se. I la indumentària era propietat de la comunitat que anava passant d’uns als altres cada any. L’any 1977 va ballar la parella formada pel Sr. Francesc Parcerises i Josefina Rosanas amb uns vestits fets per a l'ocasió.

L’any 1979 la indumatària era la que va portar la parella de balladors que va venir de Manresa per a ballar dit ball, marit i muller.

Mostra del vestuari al pas dels anys (1979, 2006 i 2017).

 

Cartell de la festa de l'any 2015.

L'any 2017 la festa continua viva aplegant tot el poble en el dinar popular, la missa, el repartiment del panet i la ballada dels balls típics.

Cartell de la festa de l'any 2017.

En grossos cabassos porten els panets que després de ser baneïts son repartits als assistents. Any 2017. (fotografia de Marta Serra Fabregat)

Moment del repartiment dels panets. Any 2017. (fotografia de Marta Serra Fabregat)

Parella del Ball de la Morratxa de l'any 2017.  (fotografia de Marta Serra Fabregat)

Balladors i balladores dels balls de Fals (Ball de la Morratxa, Co0rrandes i Ball de Cascavells) al Grau. Any 2017. (fotografia de Marta Serra Fabregat)

 

El Ball:

Descripció dels passos de dansa:

Passeig:                                                                                                                             

Caminant alternativament, ara peu dret, ara peu esquerre. Un peu per compàs.

Estil: Portant el cos d’una manera elegant. Bracejant a mitja alçada. Per fer el passeig, sigui ràpid o lent, s’aixeca primerel taló i després la punta del peu, que es trasllada amb dita punta mirant sempre avall, i quan es torna a posar a terra es fa en l'ordre invers, és a dir, primer la punta i després el taló.

Punt de galop:                                                                                                                  

Compassos senars.

Primer temps: Es fa rebotar el peu esquerra, mentre s’alça el peu dret, que punteja al davant de l'esquerra, carregant sobre aquest peu tot el pes del cos, quedant lliure de moviment el peu dret.

Segon temps: Continua fent-se rebotar el peu esquerra mentre es fa avançar el dret, alçant-lo un xic, com si es llancés, continuant carregant sobre el peu esquerra tot el pes del cos.

Tercer temps: Rebota el peu esquerra, mentre se situa el peu dret al lloc on estava el peu esquerra i aquest surt cap endavant, com si es llencés, i carrega sobre el peu dret el pes del cos (aquest moviment és un canvi de peu).

Compassos parells.

Primer temps: Es fa rebotar el peu dret mentre el peu esquerra punteja al davant del dret, carregant sobre aquest peu tot el pes del cos, quedant lliure de moviment el peu esquerra.

Segon temps: Continua fent-se rebotar el peu dret mentre es fa avançar el peu esquerra, alçant-lo un xic, com si es llencés, continuant carregant sobre el peu dret tot el pes del cos.

Tercer temps: Rebota el peu dret mentre se situa el peu esquerra al lloc on estava el peu dret i aquest surt cap endavant, com si es llencés, i carrega sobre el peu esquerra el pes del cos (aquest moviment és un canvi de peu).

Estil: Les puntes dels peus que no estan tocant el terra, durant el salt, s’hauran d’orientar cap avall. Igual que a cada primer temps de compàs la punta de cada peu marcarà verticalment davant de cadascun dels altres.

No cal dir que mentre el peu rebota al terra,  tant si és el dret com l’esquerra, va endavant si el que es vol és avançar i enrere si el que es vol és retrocedir. Si el que es vol és romandre a lloc, no cal desplaçar el peu de rebot. Si el que es vol es voltar, s’haurà d’imprimir l’orientació desitjada al peu de rebot.

Punt de tres temps començat al costat:                                                                       

Compasos senars.-

Primer temps: Partint de la posició de peus junts, se situa al peu dret cap la dreta, carregant sobre aquest tot el pes del cos.

Segon temps: S’apropa el peu esquerra cap el peu dret, puntejant.

Tercer temps: El peu dret s’apropa al peu esquerra, carregant sobre aquest peu, que mantenim puntejant, tot el pes del cos.

Compassos parells.-

Primer temps: Se separa el peu esquerra cap l’esquerra, carregant sobre aquest peu tot el pes del cos.

Segon temps: S’apropa el peu dret cap el peu esquerra, puntejant.

Tercer temps: El peu esquerre s’apropa al peu dret, carregant sobre aquest peu, que mantenim puntejant, tot el pes del cos.

Estil: Amb la finalitat de donar un aire caminador a aquest pas de dansa hem d’intentar de fer-lo quadrar amb els temps de cada compàs. Al moure els peus haurem de fer-ho aixecant lleugerament primer el taló i després la punta i al tornar al terra, haurem de posar lleugerament primer la punta i després el taló.

 

La coreografia.-   

Compàs:

Entrada.- Tema musical de compàs ternari, 32 compassos.

Punteig.- Caminant al compàs de la música. Els compassos senars amb el peu dret i els compassos parells amb el peu esquerra.

01 al 16 :  Partint de la posició que senyala el gràfic número 1, la balladora resta aturada i el noi comença el passeig.

El ballador porta a la ma dreta una morratxa, guarnida amb un pom de flors en el broc del mig i les cintes que pengen corresponents a cadascuna de les parelles que han anat ballant els darrers anys, més la de la parella actual. Dins hi porta aigua d’olor.
El ballador fa el recorregut que senyala la fletxa del gràfic 1 i queda saludant la balladora, fent una reverència o acatament, posant el peu dret al davant.
La balladora correspon a l’acatament, posant el peu dret al darrera de l’esquerra, de punta, i s’ajup un xic, quedant com senyala el gràfic número 2.

Gràfic 1.

17 al 31 :  El ballador continua fent passeig, seguint la trajectòria que senyala la fletxa del gràfic número 2, fins arribar davant la parella, fent-l’hi acatament, que ella correspon, de la mateixa manera que han fet al compàs 16.

Gràfic 2.

32 :  El ballador lliura a la parella la morratxa que la pren amb la mà dreta, formant parella tal com senyala el gràfic número 3.

Gràfic 3.

1ª figura.- Tema musical de compàs ternari de 32 compassos, el mateix que ha servit per l’entrada, però tocat un xic més ràpid.

Anomenarem a aquesta figura (voltada de parella)

Punteig.- Punt de tres temps puntejat i saltat, semblant al punt saltat de sardana i que en l’àmbit dels esbarts s’anomena: punt de “Galop de Cortesia de Gurb”.

Ball de l’almorratxa de Fals. Figura anomenada (voltada de parella). Foto any 2006.

 

01 al 32 :  Agafats de parella donen tota la volta a la plaça, fent l’evolució que senyala la fletxa del gràfic número 3, per quedar com diu el gràfic número 4, i deixant-se anar de mans.

 

2ª figura.- Tema musical de compàs ternari de 32 compassos. El mateix que ha servit per la 1ª figura.

Punteig.- És el mateix descrit per la primera figura.

01 al 04 :  La balladora va enrere i el ballador no es mou de lloc com senyala el gràfic número 4, puntejant tots dos el descrit, per quedar com senyala el gràfic número 5.

 

Gràfic 4.

 

Ball de l’Almorratxa any 1979. Inici de la figura de la voltada de la balladora.

 

Gràfic 5.

 

05 al 32 :  Voltada de la balladora: Sense parar segueixen puntejant. La balladora fa l’evolució que senyala la fletxa del gràfic número 5, mentre el ballador volta sobre si mateix, seguint de cara a la balladora mentre duri l’evolució d’ella que, mentre va avançant, va ruixant amb l’aigua d’olor que duu la morratxa a tot el públic assistent, per quedar com el gràfic 6. La balladora amb la mà que li queda lliure, s’agafa la faldilla. El ballador, amb les mans avall, les fa oscil.lar a mitja alçada d’acord amb el moviment dels peus.

Ball de l’Almorratxa any 1979. Figura de la voltada de la balladora. Foto arxiu F Gaude.

 

Ball de l’almorratxa (figura de la voltada de la balladora) 3 de juny de 2006.

 

Gràfic 6.

 

3a figura.- Tema musical de compàs ternari de 32 compassos. El mateix que ha servit per la segona figura.

Anomenarem aquesta figura: festeig.

Punteig.- Punt de tres temps començat al costat, un xic saltat.

Ball de l’Almorratxa any 1979. Figura del ball pla: festeig (punt de tres temps començat al costat) de parella.

 

Ball de la Morratxa any 2006. Figura del ball pla: festeig (punt de tres temps començat al costat) de parella.

 

01 al 15 :  S’agafen de parella i fan el punteig esmentat. Començant el ballador amb el peu dret i la balladora amb el peu esquerra, seguint l’evolució de les fletxes del gràfic 6. Volten al mig de la plaça i se saluden al final amb peus junts, per quedar com senyala el gràfic 6.

Gràfic 7.

 

16 :  Es donen tots dos les mans esquerres, com senyala el gràfic número 7.

17 al 31 :  Tornen a fer el mateix descrit per als compassos 01 al 15 però el ballador  comença amb el peu esquerra i la balladora amb el peu dret. Això vol dir que el pas de dansa o punteig serà a la inversa de com l’havien fet abans, seguint l’evolució de les fletxes del gràfic número 7.

32 :  Tornen a agafar-se de parella quedant com senyala el gràfic número 8.

Gràfic 8.

 

4a figura.- Tema musical de compàs ternari, de 32 compassos. El mateix que ha servit per la tercera figura.

Anomenarem aquesta figura: voltada final de parella .

Punteig.- El descrit per la primera figura.

01 al 04 :  Agafats de parella  i fent el punteig descrit, avancen fins a primer terme, seguint el moviment de les fletxes del gràfic número 8, per quedar com senyala el gràfic número 9.

Gràfic 9.

 

05 al 32 :  Seguint sense parar, amb el mateix punteig, fan el moviment que senyalen les fletxes del gràfic número 9 per quedar, a la fi del recorregut, saludant a les autoritats i al públic assistent: el ballador marcant amb el peu dret al davant. La balladora posa el peu dret al darrere de l’esquerra, fent una reverencia.

Fi del ball.

Si es ballen els balls de Fals seguits, a continuació venen les Corrandes.

 

 

La música.- Hi ha una instrumentació encarregada per Frederic Gaude i Pardillos al compositor Agustí Cohí i Grau l’any 1979 per  ballar seguits els tres balls típics de Fals (Ball de Cascavells, Ballet de Déu o Ball de la Morratxa i Corrandes). Aquesta instrumentació va ésser feta amb la intenció de no tocar cap compàs dels ballets originals, únicament hi trobem una introducció o preludi i un petit nexe entre ball i ball que serveix per a preparar-se les parelles de balladors en l’espai de dansa.

Manuscrit del mestre compositor Agustí Cohí Grau.

 

Un paper de la melodia per a piano del Ball de la Morratxa de Fals. Aquest ball se sol fer acompanyat de la corranda. Transcripció de Frederic Gaude i Pardillos.

 

A més existeix una gravació en CD amb la música del Ball de Cascavells, Ballet de Déu o Ball de l’Almorratxa i Corranda, i els goigs de la Mare de Déu del Grau.

Els goigs: interpretats pel Cor de Fals (Ma Serra, direcció. Ignasi Torras, orgue i harmonització. Enregistrat el dia 25 d’octubre de l’any 2003 a l’Ermita de Santa Maria del Grau.

Primera verssió dels balls de Fals: per la Cobla Ciutat de Manresa (Esther Comas, percussió, Joan Ballús, direcció, Agustí Cohí i Grau, Instrumentació).

Segona versió dels balls de Fals: a càrrec del grup folk Els Ministrils del Raval (Miqui Giménez, flabiol. Lluís Atcher, viola de roda. Encarna Mora, acordió. Carles Llongueras, gralla. Lluís Puig, saxo soprano i tarota tenor. Jaume Moros, fiscorn. David Ferran, baix. Isi Vàzquez, bateria i percussions. Amb els arranjaments de Joan Figueres) Va ésser editat l’any 2003.

 

Projecció dels balls de Fals:

Des que Frederic Gaude i Pardillos va realitzar el recull, molts són els Esbarts Dansaires de Catalunya que han tingut, en un moment o altre, en els seus repertoris algun d'aquests balls.

També va ensenyar el Ball de Cascavells , l'any 1989, per l'Aplec d'Esbarts a Montserrat que organitza cada any l'Obra del Ballet Popular. Una tasca de difusió que ha fet que arreu es coneguin una mica més aquestes tradicions ancestrals que formen part de l'historia del nostre poble, i més concretament de la vila de Fals.

Programa de mà del XXXXII Aplec d’Esbarts a Montserrat de  l’any 1989.

Interior del programa de mà del XXXXII Aplec d’Esbarts a Montserrat de  l’any 1989.

 

Reconeixement popular per les tasques del recull:

L'any 2006, el poble de Fals decideix instaurar una nova celebració, una festa que vol homenatjar les persones que en algun moment de la seva vida han realitzat alguna tasca en pro d'aquest petit llogarret, veí de Camps, Canet i Fonollosa.

Aquest primer homenatge va ser per a la persona del folklorista Frederic Gaude i Pardillos, que l'any 1975 va fer el recull del Ballet de Déu i Ball de Cascavells i la restauració de les Corrandes de Fals.

Aquest homenatge es va dur a terme a l'Ermita de la Mare de Déu del Grauet, el dia 17 de desembre de 2006, emmarcat dins la Festa de l’Esperança 2006, en època d’Advent, festa que en el poble va unida a les ofrenes en agraïment a les collites; la que s’anomena popularment “Festa de la Collita”.

Programa de mà de la Festa de l'Esperança, 2006.

 

Hi va assistir tot el poble, representants de les diferents entitats, consistori, els priors d'aquell any, i les persones que van intervenir en les tasques de recerca fetes per en Frederic Gaude. A excepció del Sr. Grau que malauradament era traspassat.

L'Ofici el va conduir el Mossèn de l’Ermita de la Mare de Déu del Grauet.

Dintre mateix de l'Ermita, el Mossèn i la Priora van exposar a tots els assistents el perquè d'aquesta festa homenatge i van donar les gracies al Sr. Gaude elogiant la tasca feta en pro de la cultura catalana, fent-li entrega d'un  recordatori d'aquest acte.

Dins l'Ermita del Grau. Frederic Gaude i Pardillos, acompanyat de la seva família (la seva esposa Serafina Viñas, el seu fill Frederic Gaude –fent la foto- la seva jove Mercè Puig i la seva neta Dana Gaude), el Mossèn,  la vídua del Sr. Jaume Grau (Grauet), la Sra.  Maria Casals  i el Sr. Francesc Parcerises i esposa.

 

A la sortida de l'Ermita es va obsequiar als assistents amb coca i vi. Mentre, la gent va començar a jugar al joc del "Torroner". El Sr. Valentí Vila, de Ca l'Agustí de Falç, és el darrer Torroner que existeix. Un joc que un dia fou molt estès i conegut per tota la comarca i que ara es juga per la Festa de l’Esperança, després de la missa i davant mateix de l'Ermita de la Verge del Grauet. El benefici és per a l'església. Acompanya aquest joc la rifa del pollastre que es realitza paral·lelament.

Joc popular del “Torroner”. Realitzat pel Sr. Valentí Vila. Desembre de 2006.

 

El joc del Torroner, es juga a la carta més alta. El Torroner posa damunt la taula grups de tres cartes cara avall i una cara amunt que marcarà el pal i número que s'ha de superar. Cada participant aposta una moneda (€) deixant-la damunt de la pila seleccionada. El concursant que te la carta del trumfo que hi ha descobert i el supera, és el que guanya i s'emporta una roda de torró.

El sogre del Sr. Valentí Vila, anomenat Josep Fosas ja es dedicava a aquest afer a primers del segle XX.

La festa va acabar amb un dinar de germanor amb els representants de les entitats, al casal.

El següent vídeo mostra la festa de l'Aplec del Grau l'any 2015. Centrant-nos exclusivament en el Ball de la Morratxa o Ballet de Déu he de comentar que ha sofert uns petits canvis des de l'any del seu recull (1983).

 

 

Bibliografia:

ANÒNIM. Coloqui e rehonament.

Arxiu parroquial, Inventari any 1412, Santa Coloma de Queralt.

Arxiu Cúria Fumada, Document any 1483, Vic.

Bosch de la Trinxeria. “Records”.

Programa de l’Aplec del Grau de l’any 1900.

Programa de l’Aplec del Grau de l’any 1911.

D’IVORI, Joan. “Vestits Típics d’Espanya (Catalunya – Balears – València)” Editorial Orbis. Any 1935.

Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Vol I. Any 1936.

COLUCCIO, Felix “Folkloristas e Instituciones Folkloricas del Mundo”. Any 1951.

GIRONELLA, Josep Maria de "Les caramelles, originarias de la Garrotxa y el Alto Ampurdán", a Revista de Gerona, any XV, 2on Trimestre 1969, número 47.

"Les caramelles del dia Pasqua", a Revista La Comarca, Olot, Abril 1975.

Programa de mà de la festa major de Fals de l’any 1977.

ARXIU FREDERIC GAUDE. Plec de fotografies en blanc i negre procedents del recull. Any 1979.

GAUDE, Frederic. Acta i recull del Ball de l’Almorratxa de Fals. Any 1979.

GAUDE, Frederic. Acta i recull del Ball de Cascavells de Fals. Any 1979.

GAUDE, Frederic. Acta i reconstrucció del ball de Les Corrandes de Fals. Any 1979.

BUSQUETS, Pere Elías. Canigó diccionari català-castellà i castellà-català, Editorial Ramón Sopena, Barcelona 1979.

CAMPMANY, Aureli: “Costums i tradicions catalanes” Editorial. Laia, Barcelona, 1982.

Programa de l’any de la restauració de l’Ermita Romànica de Ntra Sra del Grau. 1984.

MILA. Orígenes del teatro catalán.

MILA (2). Romancillero, cançó 282

MOLL, Francesc B.: Diccionari Català-Castellà, Editorial Moll, Mallorca 1987.

Programa de mà del XXXXII Aplec d’Esbarts a Montserrat de l’any 1989.

Espacio, Tiempo y Forma, Serie Vil, H." del Arte, t. 13, 2000, pàgs. 85-133

RODRÍGUEZ GARCÍA, Justina “Los vidrios esmaltados catalanes” (segles XVI i XVII).

Memòria d’activitats de l’Associació Cultural Recreativa de Fals. Any 2005.

Programa de mà de la Festa de l'Esperança. Any 2006.

Consorci de Promoció Turística del Cardener. Any 2007.

GAUDE VIÑAS, Frederic “50 Aplecs d’Esbarts a Montserrat 1957-2006”. Edita: Obra del Ballet Popular. Any 2007.

Revista del Centre Excursionista de Banyoles, núm.431, abril-juny de 2008.

Fotografies cedides pel Sr. Parcerises del poble de  Fals. Any 2009.