Institut de Folklore de Catalunya

 

Contacte:

 

 

 

Banderí de l'entitat:

 

 

 

 

1920 al 1929:

El mes de novembre de l'any 1923 el folklorista Joan Rigall i Casajuana deixa l'Esbart Folklore de Catalunya i funda l'Institut de Folklore de Catalunya, que a primers de l'any 1924 d'ona d'alta. La seu social serà al carrer Nou de la Rambla, 16 a la ciutat de Barcelona.

L'Institut de Folklore de Catalunya volia ser una institució autònoma dedicada al cultiu de la dansa tradicional catalana, deslligada de qualsevol esbart dansaire. Idea precursora en aquell moment, segurament emmirallada en l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, però sense el suport econòmic d'aquella institució i que no va tenir la continuació institucional desitjada.

L'Institut significava doncs, un canvi en l'estratègia de l'obtenció de la informació folklòrica que calia. Rigall anhelava establir un elenc de col·laboradors que realitzessin, en part, aquest treball de camp.

La presidència inicial va recaure en Salvador Palau i Rabassó, advocat de la Liga Regionalista. Rigall i Castells en foren socis fundadors.

Aviat Rigall es veu en la necessitat de disposar d'un grup de dansaires ben preparats per a poder fer front als compromisos tant d'actuacions com petites demostracions il·lustratives de les seves conferències.

A finals de juliol de l'any 1926 havia començat a perfilar-se l'Esbart de Dansaires Montserrat que quedaria constituït el mes d'agost següent. Durant els primers mesos la direcció del mateix va fluctuar d'unes mans a les altres, acabant la direcció a les mans de Leandre Peracaula (1896-1966). Aquest nou Esbart Montserrat, evidenciava una manca de mitjans. És en aquest moment que aquest esbart s'adscriu a l'Institut de Folklore de Catalunya, passant a estar dirigit per Joan Rigall. Aureli Capmany, que com he deixat clar en altres intervencions mai havia abandonat l'amistat amb Rigall, és nomenat president honorari de l'Esbart de Dansaires Montserrat. Leandre Peracaula passarà a ser mestre auxiliar durant un temps, a través del qual hi entrà a ballar en Joan Comas i Vicens (1909-1977) provinent de l'Esbart Pàtria el qual també serà iniciat per Rigall en la recerca i anotació de balls i danses tradicionals.

L'Institut de Folklore de Catalunya i l'Esbart de Dansaires Montserrat sembla que no comptaren mai amb el suport personal de Serra i Pagès. Aquest detall que pot semblar molt simple, significa a la pràctica l'absència de recolzament que fins llavors havia gaudit davant d'alguns cercles culturals com l'Arxiu d'Etnologia i Folklore de Catalunya o la realització de les no poques actuacions a tall d'il·lustració de les conferències que efectuava Serra i Pagès. En canvi Aureli Capmany segueix al costat de les iniciatives de Rigall.

 

El 1926 Rigall efectua els reculls del Bolero i la Jota de sa pastera a Bunyola, el Copeo a Manacor, el Ball de les Àligues a Pollença i el Ball de Sant Joan Pelós a Felanitx a més de diverses cançons. Semblen respondre a algun viatge realitzat a Mallorca, segurament per motius comercials.

 

Per aquell temps els dansaires de l'Institut de Folklore de Catalunya eren: Josep Maria Castells i Andilla, Joan Comas i Vicens... Posteriorment entrarien Màrius Blanch i Lluís Trullàs i Ribas procedent de l'Institut de Folklore de Cornellà, delegació de l'Institut de Folklore de Catalunya. Joan Rigall, com a mestre, treballa a dues bandes, amb l'Institut i amb l'Esbart Montserrat, sent poc productiu pel que fa a nous reculls de danses. El que farà Rigall és enviar a deixebles seus com J M Castells a fer les tasques de recerca...

 

El dissabte 26 de juny de 1926 Joan Rigall va pronunciar a la Sala Parthenon del Centre B. S. Rigall va disertar sobre: La significació del folklore, costums mallorquines i costums catalanes. Els alumnes de l'Institut de Folklore de Catalunya van il·lustrar la conferència en la part de balls i Josep Taxés feu el recitat de cançons.

 

L'any 1927 la junta directiva de l'Institut de Folklore de Catalunya estava formada per les següents persones:

Director general:  Joan Rigall i Casajuana

President:              Joaquim Degollada

Vice-president:     Josep Duró i Gil

Secretari:                Manuel Basses

Vice-secretari:       Francesc Parella

Tresorer:                Josep Fíguls

Bibliotecari:           Francesc d'A. Alavedra

Vocals:                    Josep Bolló, Josep Pradell

 

L'any 1927 mentre dirigeix l'Institut de Folklore de Catalunya, Joan Rigall composa la segona sardana "Melangia".

 

L'any 1928 a l'Institut de Folklore de Catalunya es parla d'organitzar un Congrés Tradicionalista amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, idea que primerament havia exposat Rossend serra i Pagès en les seves conferències.

 

L'any 1929 mor Rossend Serra i Pagès, la persona amb la qual Joan Rigall havia crescut ideològicament i s'havia format com a folklorista.

 

El dia 26 de desembre de 1929 l'Institut de Folklore de Catalunya fa una actuació a Horta (Barcelona). D'aquesta presentació es formarà l'Esbart del Foment Hortenc que serà dirigit per Joan Rigall i que farà la seva presentació el dia 1 de juny de 1930. Posteriorment serà dirigit per Josep Maria Castells i Andilla que serà nomenat per Joan Rigall, delegat a Horta i professor de l'Institut de Folklore de Catalunya, iniciant així la relació amb aquest barri barceloní.

Durant aquells darrers anys 20 i primeries dels 30 és quan Rigall, després de moltes pressions i a contracor, comença a admetre el fet que els dansaires a més de mostrar la cultura tradicional de Catalunya han de fer-ho amb un vestuari que identifiqui aquesta societat amb un vestuari característic com per exemple el més assemblat dels que portava la gent en els sXVIII i XIX. Mig conveçut comença a aplicar-ho però no sempre.

 

 

 

1930 al 1939:

El diumenge 6 de març de 1932 organitzat per la Lliga Sardanista de Catalunya amb assistència de representacions de totes les entitats sardanistes, es va celebrar un festival benèfic  en  homenatge a la sardana i a benefici de les victimes dels fets de la Plaça d'Espanya de Barcelona del mes de febrer. El primer acte del programa va tenir lloc al matí a la Plaça de Catalunya amb audició de sardanes i ballets a càrrec dels següents esbarts dansaires:
Esbart de Dansaires Guimerá del Foment de la Sardana d'Hostafrancs, Esbart Barcino, Esbart Montserrat, Instituto de Folklore de Catalunya i l'Esbart Folklore de Catalunya. En l'audició hi van pendre part les cobles: la Principal Barcelonina, la cobla Popular, la cobla Barcino i la cobla Ausetana. El punt i final de l'acte matinal va ser la interpretació de la sardana "La Santa Espina" d'Enric Morera.

Per la tarda es va celebrar la segona part en el Palau de Projeccions de Montjuïc. Va iniciar l'acte la Banda Municipal.  També van participar les següents cobles: la cobla Barcelona, la Principal de Llobregat, la cobla Barcelona, la cobla Albert Martí i la cobla Emporium. Seguidament van intervenir les masses corals de: Catalunya Nova, La Floresta, La Victòria, La Lira Tunisenca, La Dalia Barcelonina, L'Artesà Coral de Barcelona, La Artística gracienca, La Unió Santcugatenca. La direcció de les corals va còrrer a càrrec dels mestres Josep Marimón, Sunyer, Sintes i Joan Llongueras.

Abans d'iniciar-se aquesta segona part, però, va arribar al Palau de Projeccions el Molt Honorable President de la Generalitat Francesc Macià acompanyat del Conseller Gassol i del Diputat a Corts Sr Garriga, a més d'altres destacades personalitats.

Mentre dirigeix l'Institut també segueix fent feines de mestratge a l'Esbart de Dansaires Montserrat de Barcelona.

 

El diumenge 14 de juny de 1936 l'Esbart Dansaire de l'Institut de Folklore de Catalunya viatja a Berga per a participar en els actes de la Patum, tot coincidint amb la visita a l'Escola de Muntanya de les autoritats de l'època: el President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover,  l'Alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer i els següents consellers de la Generalitat. Governació Josep Maria Espanya i Sirat (ERC), Cultura Ventura Gassol i Rovira (ERC), Economia i Agricultura Lluís Prunés i Sató (ERC),  Treball Martí Barrera i Maresma (ERC),, Sanitat Manuel Corachan i Garcia, Obres Públiques Pere Mestres i Albet (ERC), Finances Martí Esteve i Guau (ACR), Justícia Pere Comas i Calvet (ERC)

A les 11.00h del matí, a la Plaça de la República va ballar l'Esbart Dansaire de l'Institut de Folklore de Catalunya dirigit per Joan Rigall i Casajuana, amb el següent programa: cascavells de St Mateu de Bages, la Patum de Solsona, el Contrapàs de Palaunoguera, Ballet de Déu de Rocafort, la Bolangera del Penedès, ball del Rogle de l'Areny i ball pla d'Alinyà.

Actuació de l'Institut de Folklore de Catalunya (ballant el Ball del Rogle d'Areny de Ribagorça) a la Plaça de l'Ajuntament de Berga (Plaça de la República) Cobla la Principal de Santa Coloma de Farners. Matí del 14 de juny de l'any 1936. El grup de nenes vestides de blanc que es poden veure al darrera són de l'Escola de Muntanya.

 

A les 12.00h es va fer la tanda de Patum de Lluïment amb totes les comparses.

A les 5 de la tarda, l'esbart va tornar a oferir un reguitzell de ballets: el Rotllet, l'Espunyolet, ball de la Morratxa, ball de les Cintes, la Galop, ball Cerdà, l'Hereu Riera, la Dansa i el Ball de Gitanes.

Programa de mà de La Patum de Berga de l'any 1936. Un mes escàs abans d'esclatar la guerra civil espanyol. Actuacions de l'Institut de Folklore de Catalunya dirigit pel mestre Joan Rigall i Casajuana.

 

Un mes més tard esclata la guerra civil espanyola i les activitats dels esbarts queden aletargades.

L'any 1939, just acabada la guerra, Rigall empren les tasques de mestratge, conferències i investigació folklòrica, ara sota les normes lingüístiques imposades pel règim. Des d'ara tots els noms s'hauran de traduir al castellà, pel que l'esbart passarà anomenar-se "Instituto de Folklore de Cataluña". Les llargues explicacions a les quals tenia acostumat al públic assistent abans de cada ball, passaran a ser prou escarides i mancades de relat, centrant-se en la tipologia del ball, el lloc del recull, i quatre característiques bàsiques més.

Moltes entitats de cultura catalana que apareixen veuen denegats els seus estatuts per no complir alguna regla del nou regim. Les entitats que tenen més possibilitats d'aflorar, son les relacionades amb alguna activitat parroquial o bé constituir-se com un grup de la "Sección Femenina" capitanejats per la directora general Pilar Primo de Rivera.

Durant aquests anys hi haurà antics mestres d'esbarts que optaran per iniciar nous grups sota l'auspici de la "Sección Femenina" independentment o no que combreguin amb el regim. Molts d'ells quan son requerits, més endavant, per formar mart de la "Falange Española" abandonen els grups creats. Aquests però se'ls permetrà que estiguin formats per homes i dones, cosa que els grups formats des de la mateixa "Sección Femenina" i sobretot els apareguts en cada districte de la ciutat de Barcelona hauran d'estar formats únicament per dones. Havent de vestir les que fan el paper d'home com a tals. Aquest fet farà que més endavant hi hagi esbarts que també optin per vestir dones d'home. La normativa era com segueix: la prohibició expressa als homes de participar als grups de dansa, quan la majoria de balls son de parella mixta. La prohibició es va mantenir fins l'any 1961. El vestuari havia de ser modificat segons els nous "canons". El reglament dels concursos especificava màxim quatre minuts per ball o dansa, els grups que tinguessin balls que duressin més del establer havien de retallar-los o desestimar-los, permetent, però, presentar diversos balls o fragments del mateixos en la durada establerta. Els balls havien de ser espectaculars i bonics. El nombre d'elements dansaires havia d'ésser de sis a dotze parelles en les fases regionals i de vuit a dotze en les finals. Situació que sens dubte havia de produir un desanim a una persona que havia dedicat tants esforços al recull del patrimoni dansat a casa nostra. Joan Rigall no va cedir als nous criteris. Ara les actuacions tenien un caràcter de resistència.

 

 

 

 

1940 al 1949:

L'Institut de Folklore de Catalunya va continuar la política de Rigall d'establir delegacions per tot el territori.

El dijous 31 de juliol de 1941, a les 10.00h de la nit, l'Esbart de l'Institut de Folklore de Catalunya, dirigit pel mestre Joan Rigall realitza una ballada que porta per títol "Fiesta del Ritmo y la Danza" al Palau de la Música; acompanyats per la cobla Albert Martí i de la mestra de piano Mercè Rovira.

Cartell de la Festa del Ritme i la Dansa. Any 1941.

 

L'Institut de Folklore de Catalunya segueix en solitari una vegada hi ha la separació amb l'Esbart Montserrat. Rigall i Castells emprenen una nova etapa amb l'Institut mentre que Joan Comas segueix amb l'Esbart de Dansaires Montserrat. Però Rigall ja te plans per crear un nou esbart de dansaires dins l'Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore (AEEF). Josep Maria Castells el seguirà com a fidel deixeble.

 

 

 

Bibliografia i fonts consultades:

Filmació realitzada per l'industrial berguedà Ramon Calonge Farré.

Arxiu i fons documental del Sr. Climent Vilella i Capallera.

Joan Rigall, El "senyor" dels mestres de dansa. Pompili Massa i Jordi Torres i Grangé. Any 2006.

Arxiu Comarcal del Berguedà.

Arxiu de Frederic Gaude i Pardillos.

Arxiu folklòric de l'autor.

0 Respuestas

  1. […] una escissió dintre l'Esbart Folklore de Catalunya i, el senyor Rigall i Casajuana, forma l'Institut de Folklore de Catalunya, continuant el senyor Josep M Castells i Andilla al seu costat. La seva tasca és ensenyar les […]
  2. […] Segons la informació que ens ha llegat el mestre Rigall, aquest és un ballet senyorial dels anomenats de muntanya com el Ballet de Folgueroles i la Dansa de Campdevànol, les Danses de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès... Tots aquests finalitzen amb una Corranda Alta en la qual els homes enlairen les dones en la darrera part del ballet. Rigall continua dient que a les primeries del sXX aquest ballet ja no es ballava "... a precs dels més vells del poble, l'any 1930 el van interpretar els alumnes de l'Institut de Folklore de Catalunya..." […]
  3. […] Paral·lelament, l’any 1908, Joan Rigall crea un altre esbart que l’anomena Esbart Folk-lore de Catalunya que no legalitzarà oficialment fins l’any 1909 i que dirigirà fins l’any 1924 , any en que deixarà aquest per crear-ne un altre que anomenarà Institut de Folk-lore de Catalunya. […]